dimecres, 1 d’agost del 2012

ÚBEDA - Ancha, 29

Reprenent el tema dels pentinats de caire iber, ens trobem amb aquestes dues cares femenines en un edifici a la localitat d’Úbeda (província de Jaén)

La casa presenta un tractament de les finestres i del coronament que recorda l’utilitzat en la darrera època per Jeroni F. Granell tot i que descarto la seva autoria.

No sé sap qui va ser l’arquitecte o mestre d’obres que la va dissenyar ni el nom del seu propietari. Tampoc tinc cap dada de l’any de construcció.




Retomando el tema de los peinados de tipo íbero, nos encontramos con estas dos caras femeninas en un edificio en la localidad de Úbeda (provincia de Jaén)

La casa presenta un tratamiento de las ventanas y del coronamiento que recuerda el utilizado en la última época por Jeroni F. Granell aunque descarto su autoría.

No sé sabe quién fue el arquitecto o maestro de obras que la diseñó ni el nombre de su propietario. Tampoco tengo ningún dato del año de construcción.

MÚRCIA - casa Díaz Cassou


Quan es parla de modernisme a la regió murciana normalment les dades es refereixen a Cartagena i dintre d'aquella població al tortosí Victor Beltrí, però a la comunitat hi han altres exemples modernistes fets tant per Beltrí com per altres autors.

A la capital murciana es troba, per exemple, la casa de Pedro Díaz Cassou al carrer de Santa Teresa, núm. 21. La casa va ser projectada per l'arquitecte José Antonio Rodríguez Martínez i es va construir entre els anys 1900 a 1906. Rodríguez es va titular a l'Escola de Madrid el 1893 i va ser arquitecte municipal de Múrcia des del 1901 fins al 1928. També va ser arquitecte municipal d'Oriola i diocesà d'Oriola i de Cartagena.

Aquesta construcció té una clara referència medieval. La façana principal, la que dóna al carrer, està molt més treballada que la lateral, però el més destacable és el cos que forma el xamfrà amb el coronament amb merlets i la seva tribuna-mirador central.

La tribuna està formada per petites columnes que reposen totes elles, llevat de la central, sobre unes bases amb carasses, a més, totes elles tenen un acabament en un pronunciat floró vegetal, excepte, un altre cop, la central la qual és rematada per un bust femení. La columneta central, a més, és de fusta vista. Tant la tribuna com el balcó de la façana principal descansen sobre unes mènsules que tenen esculpides les lletres del propietari: diaz cassou.

La barana del mirador és d'un ric disseny modernista, la resta de ferros són de catàleg.




Cuando se habla de modernismo en la región murciana normalmente los datos se refieren a Cartagena y dentro de esa población al tortosino Victor Beltrí, pero en la comunidad hay otros ejemplos modernistas hechos por Beltrí o por otros autores.

En la capital murciana se encuentra, por ejemplo, la casa de Pedro Díaz Cassou en la calle Santa Teresa, n. 21. La casa fue proyectada por el arquitecto José Antonio Rodríguez Martínez y se construyó entre los años 1900 a 1906. Rodríguez se tituló en la Escuela de Madrid en 1893 y fue arquitecto municipal de Murcia desde 1901 hasta 1928. También fue arquitecto municipal de Orihuela y diocesano de Orihuela y de Cartagena.

Esta construcción tiene una clara referencia medieval. La fachada principal, la que da a la calle, está mucho más trabajada que la lateral, pero lo más destacable es el cuerpo que forma el chaflán con un coronamiento almenado y una tribuna-mirador central.

La tribuna está formada por pequeñas columnas que reposan todas ellas, salvo la central, sobre unas bases con caras esculpidas, además, todas ellas tienen un acabado en un pronunciado florón vegetal, excepto, de nuevo, la central, la cual es rematada por un busto femenino. La columna central, además, es de madera vista. Tanto la tribuna como el balcón de la fachada principal descansan sobre unas ménsulas que tienen esculpidas las letras del propietario: diaz cassou.

La barandilla del mirador es de un rico diseño modernista, el resto de hierros son de catálogo.

L'HAIA - vitrall d'en Rigalt, Granell y Cia.


Encara que no sigui modernista, publico aquest mes aquest article sobre aquest vitrall que podem observar en el Museu Louwman de l’Haia dedicat a l’automòbil.

El vitrall presenta una escena costumista en la que un cotxe avariat està sent arreglat per uns mecànics mentre que el conductor i la seva acompanyant s’estant petonejant. Un gos també ensuma una gossa en zel. Al fons, un molí de vent holandès.

L’escena és típica del camp holandès, però el que ens sorprèn és que qui signa el vitrall és l’empresa barcelonina Rigalt, Granell i Cia. És un disseny propi o van rebre l’encàrrec  d’algun holandès acompanyat d’una pintura o esbós?

L’obra deu ser dels anys 20 quant el taller era portat per l’arquitecte Granell, donat que Rigalt havia mort el 1914.

Antoni Rigalt Blanch (1861-1914), pintor i dibuixant, va fundar l’empresa de vitralls del seu nom i al 1903 es va associar amb l’arquitecte Jeroni F. Granell Manresa (1867-1931), un dels màxims exponents del modernisme català. L’empresa va estar activa amb el nom de “Rigalt, Granell y Cia.” entre els anys 1903 i 1923, entre els seus treballs cal esmentar el vitrall de la cúpula invertida del Palau de la Música Catalana i els de la casa Lleó Morera.

Les fotos me les va trametre Ron Conijn, un veritable apassionat del modernisme català que organitza viatges culturals des d’Holanda per visitar els cellers catalans tot fent una síntesi entre el modernisme i l’enologia catalanes.


Aunque no sea modernista, publico este mes este artículo sobre este vitral que podemos observar en el Museo Louwman de La Haya dedicado al automóvil.

La vidriera presenta una escena costumbrista en la que un coche averiado está siendo arreglado por unos mecánicos mientras que el conductor y su acompañante se están besando. Un perro también huele a una perra en celo. Al fondo, un molino de viento holandés.

La escena es típica del campo holandés, pero lo que nos sorprende es que quien firma el vitral es la empresa barcelonesa Rigalt, Granell y Cía. Es un diseño propio o recibieron el encargo de algún holandés acompañado de una pintura o boceto?

La obra debe ser de los años 20 cuando el taller era llevado por el arquitecto Granell, dado que Rigalt había muerto en 1914.

Antoni Rigalt Blanch (1861-1914), pintor y dibujante, fundó la empresa de vitrales de su nombre y en 1903 se asoció con el arquitecto Jeroni F. Granell Manresa (1867-1931), uno de los máximos exponentes del modernismo catalán. La empresa estuvo activa con el nombre de "Rigalt, Granell y Cía." entre los años 1903 y 1923, entre sus trabajos cabe mencionar el vitral de la cúpula invertida del Palau de la Música Catalana y los de la casa Lleó Morera .

Las fotos me las envió Ron Conijn, un verdadero apasionado del modernismo catalán que organiza viajes culturales desde Holanda para visitar las bodegas catalanes haciendo una síntesis entre el modernismo y la enología catalanas.

Joan Bassegoda


Des d'aquestes línies vull retre un homenatge al professor Joan Bassegoda i Nonell difusor de la figura de Gaudí en particular i de tot el modernisme en general i que va finar el proppassat dia 30 de juliol.

Ell em va ajudar a publicar els meus llibres, em va deixar accedir lliurement a la Càtedra Gaudí, als fons de la mateixa i als seus propis, i em va empentar per continuar amb la recerca i difusió del modernisme. Van ser molts els dissabtes i els diumenges que vam passar a la Càtedra, a la Finca Güell, d'on el van treure. Moltes vegades coincidíem amb altres estudiosos com ara el Jesús Ruiz de Guinea i el Witold Burkiewicz, i sempre Victoria Iturbe. 

Trobarem a faltar les d'anècdotes que ens explicava sobre molts arquitectes i mestres d'obra, moltes d'elles conegudes de primera mà i d'altres que li havien explicat els seus familiars, així com les moltes dades que ens transmetia sobre la vida i obra d'en Gaudí. 

No t'oblidarem. 



Desde estas líneas quiero rendir un homenaje al profesor Joan Bassegoda i Nonell, difusor de la figura de Gaudí en particular y de todo el modernismo en general, fallecido el pasado día 30 de julio.

Él me ayudó a publicar mis libros, me dejó acceder libremente a la Cátedra Gaudí, a los fondos de la misma y a los suyos propios, y me animó a continuar con la investigación y difusión del modernismo. Fueron muchos los sábados y domingos que pasamos en la Càtedra, en la Finca Güell, de donde lo sacaron. Muchas veces coindiamos con otros estudiosos como Jesús Ruiz de Guinea, Witold Burkiewicz y siempre Victoria Iturbe.

Echaremos de menos las historias que nos contaba sobre muchos arquitectos y maestros de obra, algunas de ellas vividas de primera mano, otras que a él le habían contado sus familiares, así como los muchísimos datos que nos transmitía sobre la vida y obra de Gaudí. 

No te olvidaremos.