divendres, 8 de març del 2013

TORTOSA - Francesc Escudé


A través de l’amic Lluís Salamó de Tortosa vaig conèixer la figura de Francesc Escudé, un polifacètic artista de Roquetes autor de moltes de les obres arquitectòniques modernistes de la capital del Baix Ebre i de les qual mai no consta la seva autoria per la seva manca de titulació acadèmica.

Francesc Escudé i Bosch va néixer a la veïna Roquetes el 1867, fill de Pere Escudé i de Teresa Bosch. A Roquetes el seu avi i el seu oncle materns van ser alcaldes i el seu germà, Josep Maria, va oficiar la seva primera missa l’1 de gener del 1886. De jove se’n va anar a Barcelona a estudiar a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi, i més endavant volgué començar la carrera d’Arquitectura, però no a Barcelona sinó a Madrid, desconeixem els motius d’aquest canvi.

Un cop a Madrid per tal de poder-se pagar els estudis il·lustra capçaleres de revistes gràfiques com ara “Blanco y Negro” i aviat entra a treballar en el taller de l’arquitecte barceloní Josep Grases i Riera amb el qual col·laborà, segons consta en diaris de l’època, en el monument que s’estava erigint en el Parque del Retiro en honor al rei Alfons XII. El 1903, mentrestant estudiava la carrera de Dibuix Arquitectònic – delineant- .

El 1902 torna a Tortosa per casar-se amb la seva cosina Carme Ferreres Bosch, encara que s’establiran a Madrid.

A punt de tenir el seu primer fill, decideixen que aquest neixi a Tortosa i allà s’establiran de forma definitiva. Maria naixerà el 3 de juliol del 1903 i Francesc Pere el 1906 (malgrat va morir al 1908).

Aficionat a la fotografia, un cop a Tortosa obrirà una galeria fotogràfica als baixos de la casa de Joan Brunet (c/ Cervantes, 3) on també es projectaven sessions cinematogràfiques. El 1905 obre el Cine Salón Escudé, refet per ell mateix .

Quant a la labor arquitectònica, comença dissenyant  diferents comerços com ara la Camiseria Andrade (Cervantes, 2; 1910) i la Drogueria Carpa (1911), per passar més tard a projectar edificis sencers del més pur estil modernista.
Com que no podia firmar els projectes dels mateixos, es val de la signatura del mestre d’obres Josep Maria Vaquer i és per això que sempre consta aquest com a autor dels mateixos en les diferents publicacions, inclòs el meu “Inventario General del Modernismo”

Gràcies a les cròniques dels diferents diaris i periòdics tortosins de l’època coneixem que Escudé és l’autor, entre d’altres, de la Casa Lamote de Griñon-Fonda Siboni (1911), la Casa Salvador Brunet (1913), la Casa-clínica del Dr. Sabaté (1914), la casa de Fernando Franquet (1914), el Banc d’Aragó (1918) i l’antiga Creu Roja. A Amposta, a més, dissenyà el casino el 1915.

Observant els elefants que fan les funcions de mènsules en la clínica del Dr. Sabaté, trobo que aquests iguals s’inspiren els que va utilitzar Grases en la seu de La Equitativa a Madrid a finals del segle XIX, al carrer d’Alcalá, 12-14. Per altra banda, aquesta és l’única equivalència entre ambdós edificis, un eclèctic en la seva totalitat i el tortosí amb una clara influència egípcia.

Escudé va morir als 53 anys a Tortosa, el 5 de febrer del 1919.

Valgui aquest petit article per rememorar les seves obres. A la vegada, manifestar el meu agraïment a Lluís Salamó per les dades i escrits facilitats i espero que algun dia els pugui reflectir en una biografia d’Escudé.

Dibuix "La Castañera" publicat a la revista Blanco y Negro el 17 de febrer del 1894
(signat per Escudé)

(fotos: Valentí Pons Toujouse)




A través del amigo Luis Salamó de Tortosa conocí la figura de Francisco Escudé, un polifacético artista de Roquetas autor de muchas de las obras arquitectónicas modernistas de la capital del Baix Ebre y de las que nunca consta su autoría por su falta de titulación académica.

Francisco Escudé Bosch nació en la vecina localidad de Roquetes en 1867, hijo de Pedro Escudé y de Teresa Bosch. En Roquetes su abuelo y su tío maternos fueron alcaldes y su hermano, José María, ofició su primera misa el 1 de Enero de 1886. De joven se fue a Barcelona para estudiar en la Escuela de Bellas Artes de Sant Jordi, y más adelante quiso empezar la carrera de Arquitectura, pero no en Barcelona sino en Madrid, desconocemos los motivos de este cambio.

Una vez en Madrid para poderse pagar los estudios ilustra cabeceras de revistas gráficas, entre ellas cabe mencionar "Blanco y Negro", y pronto entra a trabajar en el taller del arquitecto barcelonés Josep Grases Riera con el que colaboró, según consta en diarios de la época, en el monumento que se estaba erigiendo en el Parque del Retiro en honor a Alfonso XII. En 1903 estudiaba la carrera de Dibujo Arquitectónico – delineante.

En 1902 vuelve a Tortosa para casarse con su prima Carmen Ferreres Bosch, aunque se establecerán en Madrid.

A punto de tener el primer hijo, deciden que este nazca en Tortosa y allí se establecerán definitivamente. María nacerá el 3 de julio de 1903 y le seguirá Francisco Pedro en 1906 (falleció en 1908).

Aficionado a la fotografía, una vez en Tortosa abrirá una galería fotográfica en los bajos de la casa de Juan Brunet (c/ Cervantes, 3) donde también se proyectaban sesiones cinematográficas. En 1905 abre el Cine Salón Escudé, rehecho por él mismo en 1914.

En cuanto a la labor arquitectónica, comienza diseñando diferentes comercios como la Camisería Andrade (Cervantes, 2; 1910) y la Droguería Carpa (1911), para pasar más adelante a proyectar edificios enteros del más puro estilo modernista.

Como no podía firmar los proyectos de los mismos, se vale de la firma del maestro de obras José María Vaquer y es por eso que siempre consta éste como autor de los mismos en las diferentes publicaciones, incluido mi "Inventario General del Modernismo"

Gracias a las crónicas de los diferentes diarios y periódicos tortosinos de la época conocemos que Escudé es el autor, entre otros, de la Casa Lamote de Griñon-Fonda Siboni (1911), la Casa Salvador Brunet (1913), la Casa -clínica del Dr. Sabaté (1914), la casa de Fernando Franquet (1914), el Banco de Aragón (1918) y la antigua Cruz Roja. En Amposta, además, diseñó el Casino en 1915.

Observando los elefantes que hacen las funciones de ménsulas en la clínica del Dr. Sabaté, se aprecia la semejanza con los que utilizó Grases en la sede de La Equitativa en Madrid a finales del siglo XIX, en la calle de Alcalá, 12-14. Por otra parte, esta es la única semejanza entre ambos edificios, uno ecléctico en su totalidad y el tortosino con una clara influencia egipcia.

Escudé murió a los 53 años en Tortosa, el 5 de febrero de 1919.

Valga este pequeño artículo para rememorar sus obras. Asimismo, deseo manifestar mi agradecimiento a Luis Salamó por los datos y escritos facilitados y espero que algún día los pueda reflejar en una biografía de Escudé.

divendres, 1 de març del 2013

GETXO - Chalet Sanjinés


A Getxo, al Paseo del Puerto,  l'arquitecte Mario Camiña va realitzar una sèrie de xalets influenciats per la sezession austríaca entre els que cal esmentar el Chalet Cristóbal Sanjinés i el Chalet Juan Santisteban. Es van construir entre els anys 1906 i 1908.

Aquestes construccions van ser reproduïdes en les principals revistes d'arquitectura de l'època: "Arquitectura y Construcción", "Pequeñas monografías de arte". Això, però, no ha contribuït a la seva pervivència en el temps, ja que o han estat destruïdes completament o han estat totalment desfigurades com és el cas de la reproduïda aquí.

Mario Camiña (Bilbao, 1860- Bilbao, 1925) es va titular a l'Escola d'Arquitectura de Madrid el 1895 i va treballar sempre per la província de Biscaia de la qual n'era l'arquitecte provincial (anys 1902 a 1922), encara que també té alguna obra per Àlaba.

El seu estil inicial està fortament influenciat pel corrent austríac. La seva obra més destacada és el Sanatori Infantil de Gorliz (1910-1919) on es preveu un racionalisme constructiu que s'avança a futures construccions.



En Getxo, en el Paseo del Puerto, el arquitecto Mario Camiña realizó una serie de chalets influenciados por la Sezession austriaca entre los que cabe mencionar el Chalet Cristóbal Sanjinés y el Chalet Juan Santisteban. Se construyeron entre los años 1906 y 1908.

Estas construcciones fueron reproducidas en las principales revistas de arquitectura de la época: "Arquitectura y Construcción", "Pequeñas monografías de arte". Esto, sin embargo, no ha contribuido a su pervivencia en el tiempo, ya que o han desaparecido o han sido totalmente desfiguradas como es el caso de la reproducida aquí.

Mario Camiña (Bilbao, 1860 - Bilbao, 1925) se tituló en la Escuela de Arquitectura de Madrid en 1895 y trabajó siempre en la provincia de Vizcaya de la cual era el arquitecto provincial (años 1902 a 1922), aunque también tiene alguna obra por Álava.

Su estilo inicial está fuertemente influenciado por la corriente austríaca. Su obra más destacada es el Sanatorio Infantil de Gorliz (1910-1919) donde se prevé un racionalismo constructivo que se adelanta a futuras construcciones.


SITGES - Ribera, 28

Al passeig de la Ribera de Sitges es troba aquesta casa que té una certa similitud amb la que va edificar el Dr. Genové a la Rambla de Barcelona i que va ser obra d’Enric Sagnier.

Aquesta, però, no és obra de Sagnier.

La va fer bastir la senyora Rosario Sans, vídua d’Amell, el 1922 i el seu arquitecte va ser Climent Maynés, essent, curiosament, la única obra modernista d’aquest autor. També deuria ser una de les seves primeres obres donat que es va titular a Barcelona precisament aquell mateix any.

La casa del costat, la número 29, sí que la va projectar Sagnier per a Isabel Ferret de Martorell (1899).


Barcelona- Casa-farmàcia dr. Genové

En el paseo de la Ribera de Sitges se encuentra esta casa que tiene una cierta similitud con la que edificó el Dr. Genové en la Rambla de Barcelona y que fue obra de Enric Sagnier.

Ésta, sin embargo, no es obra de Sagnier.

La hizo construir la señora Rosario Sans, viuda de Amell, en 1922 y su arquitecto fue Clemente Maynés, siendo, curiosamente, la única obra modernista de este autor. También tiene que ser una de sus primeras obras dado que se tituló en Barcelona precisamente ese mismo año.

La casa de al lado, la número 29, sí que la proyectó Sagnier para Isabel Ferret de Martorell (1899).