vitpons@gmail.com

Si algú vol que tracti d'alguna edificació en concret, m'ho pot suggerir a aquest correu.
Si algú té alguna fotografia antiga d'algun edifici, encara que sigui desaparegut, s'agrairia.


Si alguien quiere que trate de algún edificio en concreto, me lo puede sugerir a este correo.
Si alguien tiene alguna fotografia antigua de algún edificio, aunque esté desaparecido, se agradecería.

dissabte, 1 de març de 2014

L'arquitecte Josep Majó Ribas

L’arquitecte Josep Majó i Ribas és un dels arquitectes desconeguts del modernisme. 
Va néixer a Barcelona el 1867, ciutat on obtingué el títol el 1893, sent company de promoció d’Eugeni Campllonch, Domènec Boada, Modest Feu, Isidre Gili, Rubió i Bellver i Adolf Ruiz entre d’altres. 
La seva obra és poc representada en els llibres sobre el modernisme cosa que no deixa de ser curiosa, donat que és extensa i variada. 
Encara que no consta que fos arquitecte municipal de cap població, seu és l’edifici de l’Ajuntament de Capellades.
Les seves primeres obres són adscribibles al primer modernisme amb arrels encara historicistes i amb façanes riques amb ornamentació escultòrica. Les va construir per al seu pare, el constructor i promotor Isidor Majó i Carné a l’igual que el seu parent Fernando Carné. D’entre totes aquestes obres destaca el conjunt edificat entre els carrers Bailèn i Diputació de Barcelona.Aviat entra en contacte amb els Godó per als que fa les cases del paseo de Salamanca a Sant Sebastià (Carles Godó), la casa pairal de Teià (Ramon Godó), el panteó a Montjuïc (família de Carles Godó, 1898/1899), un magnífic treball escultòric i arquitectònic.
L’obra de Teià li valgué que li encomanessin la reforma neogòtica del finestral de l’església parroquial (1901) mentre produïa la capella dels Godó a can Godó.
En el panteó destaquen les escultures de Josep Reynés i Gurguí i que originarà un vincle entre ell i Majó que es repetirà en els panteons dels germans Collaso i Gil (1901) i de la família Gener –Seycher (1902/04), també a Montjuïc a l’igual que les tombes de Joan Coma (1898) i de Josep Olivella (1913/14).
Els Godó li encarregaren també les cases de Rambla Catalunya, 112-114 amb Rosselló, 243-245, la casa del carrer Pelai (1902) seu de La Vanguardia, un projecte irrealitzat a Madrid d’un modernisme exuberant i financen l’esmentat edifici de l’Ajuntament de Capellades. 
El 1902 té alguna obra a Vilafranca del Penedès.
A prop de la casa Godó del carrer Pelai realitza el 1905 la reforma de la Pensió Francesa, propietat d’Antoni Pàmies, conegut del Liceu. Per a la seva vídua, Mercedes Castellà, construiria el 1929 la casa del carrer d’Aragó, 404, una de les seves darreres obres.
Un altre client habitual va ser Antonio Costa Mallol. En la dècada dels 20 li dissenyaria una torre modernista a Sant Joan Despí, una de monumental al xamfrà Bailèn-Consell de Cent i una altra actualment desapareguda al carrer Muntaner, 443-445.
El constructor Francesc de Paula Vallet li encomanà els números 102 a 108 de Roger de Llúria (1898/1900)
Per a la família Gener-Seycher també féu la reforma modernista de la desapareguda casa del Passeig de Gràcia, 57 i possiblement la reforma de l’oratori i part de l’interior la torre de L’Arboç (1906).
Per a Fernando Carné consten les cases de Bailèn, 86 on entronca amb el modernisme austríac i l’eclèctica de Pere IV-Pujades.
Entre el 1925 i el 1930 edifica com a arquitecte i promotor a Bailèn, 88-90 i Consell de Cent, 421.
Finalment entre 1928 i 1933 realitza el gran projecte de la Ciudad Jardín de Cartagena per a la empresa CISA, un conjunt d‘unes 1500 cases entre els carrers Trafalgar, Alfonso X, Hazim de Cartagena i d’altres la direcció d’obres de la qual va ser duta a terme per l’arquitecte Lorenzo Ros Costa.
Morí a Barcelona el 12 de gener del 1950.
La seva figura dóna per a un estudi més ampli. La seva producció es manifesta en un modernisme inicial de caire historicista, després canviarà l’ornamentació més gòtica per l’ús dels esgrafiats a les façanes i l’ornamentació floral, provarà amb la Sezession i desembocarà finalment en el noucentisme i monumentalisme.




El arquitecto José Majó Ribas es uno de los arquitectos desconocidos del modernismo
Nació en Barcelona en 1867, ciudad en la que se tituló en 1893, siendo compañero de promoción de Eugeni Campllonch, Domingo Boada, Modesto Feu, Isidre Gili, Rubió i Bellver y Adolf Ruiz entre otros.
Su obra es poco representada en los libros sobre el modernismo lo que no deja de ser curioso, dado que es extensa y variada.
Aunque no consta que fuera arquitecto municipal de ninguna población, suyo es el edificio del Ayuntamiento de Capellades.
Sus primeras obras son adscribibles al primer modernismo con raíces aún historicistas y con fachadas ricas con ornamentación escultórica. Las construyó para su padre, el constructor y promotor Isidoro Majó Carné al igual que su pariente Fernando Carné. De entre todas estas obras destaca el conjunto edificado entre las calles Bailèn y Diputació de Barcelona.
Pronto entra en contacto con los Godó para los que hace las casas del paseo de Salamanca a San Sebastián (Carlos Godó) , la casa solariega de Teià (Ramon Godó), el panteón en Montjuïc (familia de Carlos Godó, 1898/1899), un magnífico trabajo escultórico y arquitectónico.
La obra de Teià le valió que le encomendaran la reforma neogótica del ventanal de la iglesia parroquial (1901) mientras producía la capilla de los Godó en Can Godó.
En el panteón destacan las esculturas de Josep Reynés Gurguí y que originará un vínculo entre él y Majó que se repetirá en los panteones de los hermanos Collaso y Gil (1901) y de la familia Gener- Seycher (1902/04) , también en Montjuïc al igual que las tumbas de Juan Coma (1898) y de José Olivella (1913/14).
Los Godó le encargaron también las casas de Rambla Cataluña, 112-114 con Rosselló, 243-245 , la casa de la calle Pelai (1902), sede de La Vanguardia, un proyecto irrealizado en Madrid de un modernismo exuberante y financian el edificio del Ayuntamiento de Capellades.
En 1902 tiene alguna obra en Vilafranca del Penedès.
Cerca de la casa Godó de la calle Pelai realiza en 1905 la reforma de la Pensión Francesa, propiedad de Antoni Pàmies, conocido suyo del Liceu. Para su viuda, Mercedes Castellà, construiría en 1929 la casa de la calle de Aragó, 404, una de sus últimas obras.
Otro cliente habitual fue Antonio Costa Mallol. En la década de los 20 le diseñaría una torre modernista en Sant Joan Despí, una de carácter monumental en el chaflán Bailèn – Consell de Cent y otra actualmente desaparecida en la calle Muntaner, 443-445.
El constructor Francisco de Paula Vallet le encomendó los números 102 a 108 de Roger de Llúria (1898/1900)
Para la familia Gener- Seycher también hizo la reforma modernista de la desaparecida casa del Paseo de Gràcia, 57 y posiblemente la reforma del oratorio y parte del interior de la torre de L'Arboç (1906).
Para Fernando Carné constan las casas de Bailén, 86 donde entronca con el modernismo austríaco y la ecléctica de Pere IV -Pujades.
Entre 1925 y 1930 edifica como arquitecto y promotor en Bailèn, 88-90 y Consell de Cent, 421.
Finalmente entre 1928 y 1933 realiza el gran proyecto de la Ciudad Jardín de Cartagena para la empresa CISA , un conjunto de unas 1.500 casas entre las calles Trafalgar, Alfonso X, Hazim de Cartagena y otras y cuya dirección de obras fue llevada a cabo por el arquitecto Lorenzo Ros Costa.
Murió en Barcelona el 12 de enero de 1950.
Su figura da para un estudio más amplio. Su producción se inicia con un modernismo de carácter historicista, después cambiará la ornamentación más gótica por el uso de los esgrafiados en las fachadas y de la ornamentación floral, probará con la Sezession y desembocará finalmente en el novecentismo y monumentalismo.



E



2 comentaris:

  1. Completamente desconocido para mi.
    Gracias por la información
    salut

    ResponElimina
  2. Cuanto buen arquitecto ha pasado al olvido, sin que nadie se acuerde de ellos. Gracias por rescatar su memoria del olvido.

    ResponElimina

Escriu un comentari: