vitpons@gmail.com

Si algú vol que tracti d'alguna edificació en concret, m'ho pot suggerir a aquest correu.
Si algú té alguna fotografia antiga d'algun edifici, encara que sigui desaparegut, s'agrairia.


Si alguien quiere que trate de algún edificio en concreto, me lo puede sugerir a este correo.
Si alguien tiene alguna fotografia antigua de algún edificio, aunque esté desaparecido, se agradecería.

dissabte, 29 d’abril de 2017

BARCELONA - cinema Trilla

El 07-12-1911 s'inaugurava al carrer Gran de Gràcia, 171 el cinema Trilla anomenat així per estar proper a la plaça del mateix nom.

Es tractava d'un edifici projectat pel que fou president del Centre de Mestres d'Obra de Catalunya, en Joan Casadó Tisans, a petició de Pedro Py Berjoan.



La façana presentava un cos de coronament semicircular en el que destacava la figura central de mig cos d'una valquíria alada i dues torres laterals que presentaven una mena de monstres marins en cada angle principal. Aquestes figures es poden apreciar molt bé en les fotografies cedides per l'arquitecte Toshiaki Tange preses el 1973.

(foto Toshiaki Tange)

(foto Toshiaki Tange)

Casadó té altres manifestacions modernistes tant a Barcelona ciutat com a Arenys de Mar on dissenyà un altre cinema (del qual en parlarem més endavant), Cerdanyola del Vallès, El Masnou  i Sant Feliu de Guíxols.

L'octubre del 1920 el cinema passà a anomenar-se Estudio Cirera i compaginava el cinema amb espectacles dirigits pel personatge que li donà el nom, en Josep Cirera.

El 1925 passa a ser Select i el 1932 de la mà de Francesc Benages es dur a terme una profunda reforma interior projectada per l'arquitecte Josep Plantada. L'exterior continuà igual.

El 1939 per imposició de la dictadura franquista a de castellanitzar el nom, passarà a Selecto i finalment desaparegué l'edifici a finals dels 70s.

(Vull donar les gràcies a Toshiaki Tange per les seves fotos)


* * * * * 

(convertit en Select)


El 07-12-1911 se inauguraba en la calle Gran de Gràcia, 171 el cine Trilla llamado así por estar cercano a la plaza homónima.

Se trataba de un edificio proyectado por el que fuera presidente del Centro de Maestros de Obra de Cataluña, Joan Casadó, a petición de Pedro Py Berjoan.

La fachada presentaba un cuerpo de coronamiento semicircular en el que destacaba la figura central de medio cuerpo de una valquiria alada y dos torres laterales que presentaban una especie de monstruos marinos en cada ángulo principal. Estas figuras se pueden apreciar muy bien en las fotografías cedidas por el arquitecto Toshiaki Tange tomadas en 1973.

Casadó diseñó otros edificios tanto en Barcelona ciudad como en Arenys de Mar donde proyectó otro cine (del que hablaremos más adelante), Cerdanyola del Vallès, El Masnou y Sant Feliu de Guíxols.

(foto Toshiaki Tange)


En octubre de 1920 el cine pasó a llamarse Estudio Cirera y compaginaba el cine con espectáculos dirigidos por el personaje que le dio el nombre, Josep Cirera.

En 1925 pasa a ser Select y en 1932 de la mano de Francisco Benages se lleva a cabo una profunda reforma interior proyectada por el arquitecto Josep Plantada. El exterior continuó igual.

En 1939 por imposición de la dictadura franquista castellanizó el nombre en Selecto y finalmente el edificio desapareció a finales de los 70s.

* * * * *

(foto Club Excursionista de Gràcia, festa de la Vellesa, 1935)

On 07-12-1911 was inaugurated in the street Gran de Gràcia, 171 the cinema Trilla named for the closest homonymous square.

(La Vanguardia, 07.12.1911)


It was a building designed by the former president of the Center of BuildMasters of Catalonia, Joan Casadó, at the request of Pedro Py Berjoan.

The facade had a semicircular body in which stood the central figure of a half-body of a winged valkyrie and two lateral towers that presented a species of marine monsters in each main angle. These figures can be seen very well in the photographs ceded by the architect Toshiaki Tange taken in 1973.

Casadó designed other buildings both in Barcelona city and in Arenys de Mar where he projected another cinema, Cerdanyola del Vallès, El Masnou and Sant Feliu de Guíxols.

In October of 1920 the cinema changed its name into Estudio Cirera and it combined the cinema with spectacles directed by the personage who gave the name, Josep Cirera.

In 1925 it happens to be Select and in 1932 the new owner, Francesc Benages, made a deep interior reform projected by the architect Josep Plantada.


In 1939 by imposition of the Franco dictatorship the name was translated to Spanish: Selecto and finally the building disappeared in the late 70s.

diumenge, 16 d’abril de 2017

BARCELONA / MONTMELÓ - Cases Delfí Sabadell



Lligo aquesta entrada com a continuació de la de l'estimat amic Miquel Cartisano a totbarcelona


Delfí  Sabadell va encarregar dues construccions al mestre d'obres Josep Masdeu:

1.- la seva casa a la cruïlla que formen el carrer La Corunya amb l'avinguda Meridiana de Barcelona. Construïda en un estil tardomodernista entre els anys 1914 i 1918 i que destaca per l'ús de la ceràmica, l'ús de referents catalanistes (escuts de Catalunya, Barcelona, sant Jordi) i els esgrafiats. La casa tot i destacar en el seu entorn encara ho faria més si no fos perquè va perdre el seu coronament tal com es pot veure en la fotografia antiga.



2.- Anys més tard, Sabadell li encomana la torre d'estiueig al poble de Montmeló (Vallès Oriental). Es tracta d'una antiga masia del s. XVII totalment reformada. Es repeteixen l'estil, el tema de la ceràmica, referents i ús d'esgrafiats. Es va dur a terme l'any 1920. Porta el sobrenom de "Masia Castellcanigó del Vallès". En La Vanguardia de 27/05/1924 Delfí Sabadell posa en lloguer una torre al Vallès Oriental que ve podria tractar-se d'aquesta mateixa.




(La Vanguardia, 27-05-1924)

Delfí Sabadell i Serra (1878-1961) era un empresari de bombes per a sabons i lleixius i tenia la casa-magatzem gairebé enfront de la casa barcelonina, a l'Avinguda de Meridiana amb La Corunya i Consell de Cent. Es tractava d'una construcció noucentista bastida per l'arquitecte Ramon Puig i Gairalt en diferents fases entre els anys 1918 i 1922. Es va enderrocar i en els seu lloc actualment es troba la seu de l'Orfeó Martinenc, entitat que casualment presidí Delfí Sabadell d'ençà del 1933.


Al poble de Montmeló va promocionar la construcció del Casino i d'una altra casa, el Casal de les Tres Creus, ambdues construccions a poques passes de la seva torre. La primera, obra del 1927 de Domènec Sugranyes, ja no existeix. La segona és una construcció original de forma octogonal de l'arquitecte Francesc Ferriol  (conegut per la difusió del modernisme a la província de Zamora), del 1929.


(La Vanguardia, 03-12-1981)

* * * * * *

Escribo esta como continuación de la del estimado amigo Miguel Cartisano en su blog totbarcelona


Delfín Sabadell encargó dos construcciones al maestro de obras Josep Masdeu:

1.- su casa en el cruce de la calle La Corunya con la avenida Meridiana de Barcelona. Construida en un estilo tardomodernista entre los años 1914 y 1918 y que destaca por el uso de la cerámica, el uso de referentes catalanistas (escudos de Cataluña, Barcelona, ​​San Jorge) y los esgrafiados. La casa a pesar de destacar en su entorno aún lo haría más si no fuera porque perdió su coronamiento tal como se puede apreciar en la fotografía antigua.



2.- Años más tarde, Sabadell le encarga el chalé de veraneo en el pueblo de Montmeló (Barcelona). Se trata de una antigua masía del s. XVII totalmente reformada. Se repiten el estilo, el tema de la cerámica, los referentes y el uso de esgrafiados. Se llevó a cabo en 1920. Se la conoce como "Masía Castellcanigó del Vallès". En La Vanguardia de 27.5.1924 Delfín Sabadell pone en alquiler una torre en el Vallès Oriental que podría tratarse de esta misma.



Delfin Sabadell  Serra (1878-1961) era un empresario de bombas para jabones y lejías y tenía la casa-almacén casi enfrente de la casa barcelonesa, en la Avenida de Meridiana con La Corunya y Consell de Cent. Se trataba de una construcción novecentista construida por el arquitecto Ramon Puig Gairalt en diferentes fases entre los años 1918 y 1922. Fue derruida y en su lugar actualmente se encuentra la sede del Orfeó Martinenc, entidad que casualmente presidió Delfín Sabadell desde 1933.

En el pueblo de Montmeló promocionó, además, la construcción del Casino y de otra casa, el Casal de las Tres Cruces, ambas construccionesmuy cercanas a su chalé. La primera, obra de 1927 de Domènec Sugranyes, ya no existe. La segunda es una construcción original de forma octogonal del arquitecto Francisco Ferriol (conocido por la difusión del modernismo en la provincia de Zamora), de 1929.

                                                   * * * * *

This article is a continuation of one of my dear friend Miguel Cartisano in his blog totbarcelona


Delfí Sabadell commissioned two constructions to the buildmaster Josep Masdeu:

1.- his house at the crossroads of La Corunya street with the Meridiana avenue in Barcelona. Built in a late Art Nouveau style between 1914 and 1918 and which stands out for the use of ceramics, the use of Catalan referents (shields of Catalonia, Barcelona, ​​Saint George) and sgraffiti.


2.- Years later, Sabadell comnissioned the summer cottage in the town of Montmeló (Barcelona) to ther same Masdeu. It is an old farmhouse from the 16th century totally reformed. The style, the subject of the ceramics, the referents and the use of sgraffiti are repeated. It was carried out in 1920. It is known as "Masía Castellcanigó del Vallès". In La Vanguardia of 27.5.1924 Delfí Sabadell puts in rent a tower in the Vallès Oriental that could be this same one.




Delfí Sabadell Serra (1878-1961) was an entrepreneur of bombs for soaps and bleaches and had the house-warehouse almost opposite the house of Barcelona, ​​on Avenida de Meridiana with La Corunya and Consell de Cent. It was a Noucentista construction built by the architect Ramon Puig Gairalt in different phases between the years 1918 and 1922. It was demolished and nowadays in its place stands the Orfeó Martinenc, entity that casually presided Delfí Sabadell from 1933.


In the village of Montmeló he also promoted the construction of the Casino and another house, the Casal de las Tres Cruces, both constructions very close to his chalet. The first, work of 1927 by Domènec Sugranyes, no longer exists. The second is an original octagonal construction of the architect Francisco Ferriol (known for the diffusion of Art Nouveau movement in the Spanish province of Zamora), 1929.

dissabte, 1 d’abril de 2017

ARTESA DE SEGRE - Colònia "La Fàbrica"

A prop del nucli del Pont d’Alentorn, tocant a Artesa de Segre, s’alça el conjunt conegut com a la Colònia de La Fàbrica. La Colònia depèn d'Artesa de Segre.

Es tracta d’un conjunt d’edificis construït en diverses tongades des del 1905 al 1930, la majoria en un estil neoclàssic on es deixa entreveure l’eclecticisme propi de principis del segle XX, altres, com la Casa del Director, eclèctics amb influències modernistes i la resta noucentistes.

La fàbrica va ser construïda per Emília Carles, vídua de Josep Tolrà el 1905/06 i es dedicava al filat del cotó, després de passar per diferents mans va tancar el 1967.



Emília Carles Tolrà (Cabrils, 1848-1915) era neboda de Josep Tolrà Avellà, mort a Castellar del Vallès el 21/07/1882 i que s’havia casat amb ella en segones núpcies. Emília Carles va ser nomenada Marquesa de Sant Esteve de Castellar el 22/07/1896 per la Reina Maria Cristina a petició del poble de Castellar on tenia una altra de les seves fàbriques i on havia patrocinat diverses obres públiques.

Tot i que el conjunt no és modernista, en parlem per la possible autoria de dos arquitectes relacionats plenament amb el modernisme, l’Emili Sala Cortés i en Josep Maria Pericas Morros. Es tracta com veurem d’atribucions donat que no s’han trobat proves documentals.



L’inici de la fàbrica se situa el 1902 (Vanguardia, 25/06/1902) quan l’empresa de la vídua de Tolrà decideix adquirir un terreny de 64.086 m2 a tocar d’Artesa.

Al cap de gairebé un any, el gerent de la companyia, el nebot de la propietària, Emili Carles de Tolrà juntament amb l’enginyer industrial Gispert, l’alcalde de la vila Joan Rosell i Eduard Maluquer de Tirell visiten el lloc i aproven la construcció de la fàbrica (Vanguardia, 11/03/1903), cosa que es durà a terme entre els anys 1905 i 1906. Així mateix es bastiria una central elèctrica per facilitar energia al conjunt.

Els edificis d’aquesta primera etapa, especialment la Casa del Director, podrien ser obra d’Emili Sala donat que aquest era l’arquitecte usual dels diferents edificis que la vídua Tolrà va edificar en aquell període tal com es pot veure en aquesta relació:

1.- Escoles Emília Carles, Cabrils, 1904
2.- Palau Tolrà (actual Ajuntament), Castellar del Vallès, 1902
3.- Escoles Patronat Tolrà (actual Escola Immaculada), Castellar del Vallès, 1892/1895
4.- Casa Josep Tolrà, Castellar del Vallès, 1890
5.- Casa Emília Carles, Barcelona (c/ Bergara, 9), 1880/1881
6.- Casa Emília Carles, Barcelona (c/ Bergara, 11), 1896/1898
7.- Casa Emília Carles, Barcelona (av. Portal de l’Àngel, 27-29), 1890
8.- Església de Sant Esteve de Castellar del Vallès, 1892, promoguda per Emília Carles, projectada per Joan Martorell però amb direcció d’obra d’Emili Sala.



L’edifici esmentat té com a modernistes el trencadís decoratiu, el balcó de ferro forjat, el coronament de la façana principal on consta la data de 1906. Emili Sala en aquella època construí edificis totalment modernistes amb altres en què aquest estil s’entreveia.



Emili Sala (Barcelona, 1841 – La Garriga, 1920) tenia els títols de mestre d’obres (1866) i d’arquitecte (1876) va construir a Barcelona, La Garriga, Sant Cugat del Vallès, Rubí, Castellar i altres localitats de la província barcelonina. Entre els seus edificis destaquen les escoles Ribas de Rubí, les cases modernistes de Gran de Gràcia, 7, Diputació, 71-75 i Passeig de Sant Joan, 51 a Barcelona.

El 1922 la fàbrica passa a mans de Pericas, Boixeda i Cia, fàbrica propietat de Lluís Pericas Comella, pare de l’arquitecte Josep Maria Pericas, i de Ramon Boixeda. En aquells temps esdevingué la major productivitat del complex arribant a ser una de les fàbriques tèxtils més importants de l’estat espanyol.

El 1926 es basteixen els edificis dels treballadors i són aquests els que podrien ser obra de Josep Maria Pericas, de la seva primera etapa noucentista en la que combina elements del racionalisme i del modernisme (Jugendstil) alemanys amb referències del romànic i del barroc catalans.


Josep Maria Pericas, a banda que era un dels propietaris de l’empresa, consta que treballà per a la companyia en:

1.- Colònia La Coromina, Torelló, 1903/1906
2.- Central Elèctrica de Vic, pertanyent a Pericas i Boixeda i després a Enèrgia Elèctrica del Ter, 1928

Els elements decoratius de les cases dels treballadors són els propis de Pericas en els quals encara es nota la influència de l’arquitecte Rafael Masó.

La fàbrica el 1945 s’anomenà Hilaturas del Segre, S.A. i el 1967 tancà.

L’edifici de la fàbrica actualment pertany a Càrniques Pijuan d’Artesa.

* * * 

Cerca del núcleo de El Pont d'Alentorn, tocando en Artesa de Segre, se levanta el conjunto conocido como la Colonia de La Fábrica. La Colonia depende de Artesa de Segre.

Se trata de un conjunto de edificios construido en distintas etapas desde el 1905 al 1930, la mayoría en un estilo neoclásico donde se deja entrever el eclecticismo propio de principios del siglo XX, otros, como la Casa del Director, eclécticos con influencias modernistas y el resto novecentistas.

La fábrica fue construida por Emilia Carlos, viuda de José Tolrà el 1905/06 y se dedicaba el hilado del algodón, fue cambiando de propietarios hasta su cierre en 1967.



Emilia Carles Tolrà (Cabrils, 1848-1915) era sobrina de José Tolrà Avellà, muerto en Castellar del Vallés el 21/07/1882 y que se había casado con ella en segundas nupcias. Emilia Carlos fue nombrada Marquesa de San Esteban de Castellar el 22/07/1896 por la Reina María Cristina a petición del pueblo de Castellar donde tenía otra de sus fábricas y donde había patrocinado diversas obras públicas.

Aunque el conjunto no es modernista, hablemos por la posible autoría de dos arquitectos relacionados plenamente con el modernismo, Emili Sala Cortés y Josep Maria Pericas Morros. Se trata como veremos de atribuciones dado que no se han encontrado pruebas documentales.

El inicio de la fábrica se sitúa en 1902 (Vanguardia, 25/06/1902) cuando la empresa de la viuda de Tolrà decide adquirir un terreno de 64.086 m2 próximo a Artesa.

Al cabo de casi un año, el gerente de la compañía, el sobrino de la propietaria, Emili Carles Tolrà junto con el ingeniero industrial Gispert, el alcalde de la villa Juan Rosell y Eduard Maluquer de Tirelli visitan el sitio y aprueban la construcción de la fábrica (Vanguardia, 11/03/1903), lo que se llevará a cabo entre los años 1905 y 1906. Asimismo se construiría una central eléctrica para facilitar energía al conjunto.


Los edificios de esta primera etapa, especialmente la Casa del Director, podrían ser obra de Emili Sala dado que éste era el arquitecto usual de los diferentes edificios que la viuda Tolrà edificó en ese período tal como se puede ver en esta relación:

1.- Escuelas Emilia Carlos, Cabrils, 1904
2.- Palau Tolrà (actual Ayuntamiento), Castellar del Vallès, 1902
3.- Escuelas Patronato Tolrà (actual Escuela Inmaculada), Castellar del Vallés, 1892/1895
4.- Casa Josep Tolrà, Castellar del Vallès, 1890
5.- Casa Emilia Carles, Barcelona (c / Bergara, 9), 1880/1881
6.- Casa Emilia Carles, Barcelona (c / Bergara, 11), 1896/1898
7.- Casa Emilia Carles, Barcelona (av. Portal del Ángel, 27-29), 1890
8.- Iglesia de San Esteban de Castellar, 1892, promovida por Emilia Carlos, proyectada por Joan Martorell pero con dirección de obra de Emili Sala.

El edificio mencionado tiene como modernistas el trencadís decorativo, el balcón de hierro forjado, el coronamiento de la fachada principal donde consta la fecha de 1906. Emili Sala en aquella época construyó edificios totalmente modernistas con otros en que este estilo se vislumbraba.

Emili Sala (Barcelona, ​​1841 - La Garriga, 1920) tenía los títulos de maestro de obras (1866) y de arquitecto (1876) construyó en Barcelona, ​​La Garriga, Sant Cugat, Rubí, Castellar y otras localidades de la provincia barcelonesa. Entre sus edificios destacan las escuelas Ribas de Rubí, las casas modernistas de Gran de Gracia, 7, Diputación, 71-75 y Paseo de San Juan, 51 en Barcelona.

En 1922 la fábrica pasa a manos de Pericas, Boixeda y Cia, fábrica propiedad de Lluís Pericas Comella, padre del arquitecto Josep Maria Pericas, y de Ramon Boixeda. En aquellos tiempos se convirtió en la mayor productividad del complejo llegando a ser una de las fábricas textiles más importantes de España.

En 1926 se construyen los edificios de los trabajadores y son éstos los que podrían ser obra de Josep Maria Pericas, de su primera etapa novecentista en la que combina elementos del racionalismo y del modernismo (Jugendstil) alemanes con referencias del románico y del barroco catalanes.



Josep Maria Pericas, aparte de que era uno de los propietarios de la empresa, consta que trabajó para la compañía en:

1.- Colonia La Coromina, Torelló, 1903/1906
2.- Central Eléctrica de Vic, perteneciente a Pericas y Boixeda y luego a energía eléctrica del Ter, 1928

Los elementos decorativos de las casas de los trabajadores son los propios de Pericas en los que aún se nota la influencia del arquitecto Rafael Masó.

La fábrica en 1945 se llamó Hilaturas del Segre, S.A. y en 1967 cerró.

El edificio de la fábrica actualmente pertenece a Cárnicas Pijuan de Artesa.

* * * 
Near to the village of El Pont d'Alentorn, near to Artesa de Segre, stands the group known as the Colony of La Fábrica. The Colony depends on Artesa de Segre.

It is a group of buildings built in different stages from 1905 to 1930, mostly in a neoclassical style where the eclecticism of the early twentieth century is visible, others, such as the Director's House, are eclectic with Art Nouveau influences and the rest "noucentistes".



The factory was built by Emilia Carlos, José Tolrà's widow on 1905/06 and was spinning the cotton, changing ownership until its closure in 1967.

Emilia Carles Tolrà (Cabrils, 1848-1915) was the niece of José Tolrà Avellà, who died in Castellar del Vallés on 7/21/1882 and who had married her second time. Emilia Carlos was named Marquesa de San Esteban de Castellar on July 22, 1896 by Queen Maria Cristina at the request of the town of Castellar where she had another of her factories and where she had sponsored various public works.

Although the whole is not Art Nouveau, let's talk about the possible authorship of two architects fully related to this artistic movement, Emili Sala Cortés and Josep Maria Pericas Morros. This is how we will see attributions given that no documentary evidence has been found.

The factory starts in 1902 (Vanguardia, 06/25/1902) when the company of the widow of Tolrà decides to acquire a land of 64,086 m2 near Artesa.

After almost a year, the company's manager, the nephew of the owner, Emili Carles Tolrà together with the industrial engineer Gispert, the mayor of the villa Juan Rosell and Eduard Maluquer de Tirelli visit the site and approve the construction of the factory (Vanguardia, 11/03/1903), which will be carried out between 1905 and 1906. Likewise, a power plant would be built to provide energy to the whole.

The buildings of this first stage, especially the House of the Director, could be the work of Emili Sala since this was the usual architect of the different buildings that the widow Tolrà built in that period as can be seen in this relation:

1.- Schools Emilia Carlos, Cabrils, 1904
2.- Palau Tolrà (current Town Hall), Castellar del Vallès, 1902
3.- Schools Patronato Tolrà (current Immaculate School), Castellar del Vallés, 1892/1895
4.- Casa Josep Tolrà, Castellar del Vallès, 1890
5.- Casa Emilia Carles, Barcelona (c / Bergara, 9), 1880/1881
6.- Casa Emilia Carles, Barcelona (c / Bergara, 11), 1896/1898
7.- Casa Emilia Carles, Barcelona (Portal del Angel, 27-29), 1890
8.- Church of San Esteban de Castellar, 1892, promoted by Emilia Carlos, projected by Joan Martorell but with direction of work of Emili Sala.

The building has the decorative trencadís, the wrought-iron balcony, the crowning of the main façade, which dates to 1906. Emili Sala, at that time, built completely modernist buildings with others in which this style was glimpsed.

Emili Sala (Barcelona, ​​1841 - La Garriga, 1920) had the titles of buildmasters (1866) and of architect (1876) constructed in Barcelona, ​​La Garriga, Sant Cugat, Rubí, Castellar and other localities of the Barcelona province. Among its buildings are the School at Rubí, the Art Nouveau of Gran de Gracia, 7, Diputación, 71-75 and Paseo de San Juan, 51 in Barcelona.


In 1922 the factory passed into the hands of Pericas, Boixeda and Cia, factory owned by Lluís Pericas Comella, father of the architect Josep Maria Pericas, and Ramon Boixeda. In those days it became the highest productivity of the complex, becoming one of the most important textile factories in Spain.

In 1926 the buildings of the workers were constructed and these are the ones that could be the work of Josep Maria Pericas, of its first stage noucentista in which it combines elements of the rationalism and German Jugendstil with references of the Romanesque and the Catalan baroque.

Josep Maria Pericas, apart from that he was one of the owners of the company, it is said that he worked for the company in:

1.- Colonia La Coromina, Torelló, 1903/1906
2.- Vic Power Plant, pertaining to Pericas and Boixeda and later to electrical energy of the Ter, 1928

The decorative elements of the workers' houses are those of Pericas, in which the influence of the architect Rafael Masó can still be seen.



The factory in 1945 was called Hilaturas del Segre, S.A. and in 1967 closed.


The factory building currently belongs to Càrniques Pijuan d’Artesa.

dissabte, 25 de març de 2017

RAFAEL MASÓ - brodats


El proppassat dimecres vaig assistir a la Llibreria Laie a la presentació del llibre d'En Josep Casamartina <<"De l'amor és lo jardí" Masó i els teixits>>.

És un llibre que recull una altra faceta de l'arquitecte Rafael Masó, qui, a l'igual que els altres gaudinians Josep Maria Jujol i Josep Maria Pericas, no tan sols va dissenyar edificis sinó també coses tan diferents com ara brodats, teixits i utensilis per a la llar.

El llibre fa referència als diferents tipus de teixits que va dibuixar Masó: casulles per a capellans, coixins, brodats diversos, roba de llit, roba de menjador, vestits, pitets, senyeres, pantalles de llum, etc.

És un llibre de petit format (155 * 160 mm), de 216 pàgines,  amb molt bones il·lustracions, un text molt entenedor, acurat i divulgatiu. Edició bilingüe en català - anglès.

Publicat per Úrsula Llibres i la Fundació Rafael Masó.

Aquest llibre acompanya l'exposició que s'està fent a la seu de la Fundació Masó a Girona.












El pasado miércoles asistí en en la Librería Laie a la presentación del libro de Josep Casamartina <<"De l'amor és lo jardí" Masó i els teixits>>.

Es un libro que refleja  otra faceta del arquitecto Rafael Masó, quien, al igual que los otros gaudinianos Josep Maria Jujol y Josep Maria Pericas, no sólo diseñó edificios sino también cosas tan diferentes como bordados, tejidos y utensilios para el hogar.

El libro hace referencia a los diferentes tipos de tejidos que dibujó Masó: casullas para sacerdotes, cojines, bordados, ropa de cama, piezas de comedor, vestidos, baberos, banderas, pantallas de luz, etc.

Es un libro de pequeño formato (155 * 160 mm), de 216 páginas, con muy buenas ilustraciones, un texto muy  inteligibler, cuidadoso y divulgativo. Edición bilingüe catalán-inglés.

Publicado por Úrsula Libros y la Fundación Rafael Masó,


Este libro acompaña la exposición que se está haciendo en la sede de la Fundación Masó a Girona.