MODERNISME

SITGES - Ribera, 71

2012-02-01T09:17:00.000-08:00

Aprincipis de segle XX Bernardo Fernández Valdés va projectar una sèrie d’edificacionsa l’actual Passeig de la Ribera de Sitges, llavors coneguda com “prolongaciódel passeig de la Ribera”, i a tocar de l’”hort de Vilanova”. En total van servuit cases i el garatge i el conjunt es va construir entre els anys 1908 i 1909.Arran del mateix aquesta part de passeig va prendre el nom de “Passeig BernardoFernández”.

D’aquestconjunt modernista tan sols resten dempeus algunes cases. Hi destacava elgaratge, del qual ens ocupem en aquest article.

Aprimera vista sembla obra de Joan Rubió i Bellver, però, a l’igual que totesles cases, va ser ideat per l’arquitecte Marcel·lià Coquillat a qui BernardoFernández ja havia encarregat la seva pròpia casa el 1905 (passeig de laRibera, 32, actualment destruïda).

Podríemqualificar l’obra de gaudiniana i en ella sobresurten el joc d’arcades, d’influènciagòtica, el trencadís que omple els buits i la finestra lluminària central. Elparament era de maó vist i la forta inclinació del teulat venia reforçada cromàticamentamb l´ús de la ceràmica.

Coquillat va ser arquitectemunicipal de Barcelona i de Sant Just Desvern i si parlem d’obres en estilmodernista, en va realitzar per la província de Barcelona, a més de Cartagena, Múrcia,Elx, Alacant, Valdepeñas, Madrid i Peñamallera (Astúries)

Coquillat va néixer a Elx(Alacant) el 1864 i va morir també a la província d’Alacant, a Busot, el 1923.Tenia el títol del 1892 per Barcelona. A Elx va ser nomenat fill predilecte perla seva contribució a l’Església de Santa Maria.

A principios del siglo XX BernardoFernández Valdés proyectó una serie de edificaciones en el actual Paseo de laRibera de Sitges, entonces conocido como "prolongación del Paseo de laRibera", y cerca de la "huerta de Vilanova". En total fueron ochocasas y el garaje y el conjunto se construyó entre los años 1908 y 1909. A raízdel mismo esta parte de paseo tomó el nombre de "Paseo BernardoFernández".

De este conjunto modernista sólo quedan enpie algunas casas. Destacava el garaje, del que nos ocupamos en este artículo.

A primera vista parece obra de Joan Rubiói Bellver, pero, al igual que todas las casas, fue ideado por el arquitectoMarceliano Coquillat a quien Bernardo Fernández ya había encargado su propiacasa en 1905 (paseo de la Ribera, 32, actualmente destruida).

Podríamos calificar la obra de gaudinianay en ella sobresalen el juego de arcadas, de influencia gótica, el trencadísque llena los vacíos y la ventana luminaria central. El paramento era deladrillo visto y la fuerte inclinación del tejado venía reforzadacromáticamente por el uso de la cerámica.

Coquillat fue arquitecto municipal deBarcelona y de Sant Just Desvern y si hablamos de obras en estilo modernista, lasrealizó por la provincia de Barcelona, además de Cartagena, Murcia, Elche, Alicante, Valdepeñas, Madrid yPeñamallera (Asturias)

Coquillat nació en Elche (Alicante) en1864 y murió también en la provincia de Alicante, en Busot, en 1923. Tenía eltítulo de 1892 por Barcelona. En Elche fue nombrado hijo predilecto por su contribucióna la Iglesia de Santa María.

VILAGARCÍA - farmacia Bermejo

2012-02-01T08:54:00.000-08:00

D’entretotes les edificacions modernistes que existeixen o han existit a la localitatpontevedrenca de Vilagarcía de Arousa cal destacar, o millor dit caliadestacar, la Casa-farmàcia Bermejo ambels annexos Almacenes Coloniales. Dic calia perquè l’obra ha estat mutilada ambl’addició de diversos pisos per tal de convertir-la en hotel.

Delque era la farmàcia han conservat part del coronament i algun tret decoratiu,mentre que els magatzems han tingut millor sort donat que tan sols han sofertla remunta.

Lacasa va ser bastida a petició de Ricardo Bermejo Blanco l’any 1908. I tot i quesembla obra de l’arquitecte Antonio López Hernández, actiu a Pontevedra enaquella època, el més sorprenent és que és del també arquitecte Jesús López deRego. Remarco sorprenent perquè fins ara només em constaven obres de López deRego a Santiago.

JesúsLópez de Rego Labarta va néixer i morira Santiago de Compostel·la (1876-1972) i va obtenir el títol a l’Escola deMadrid el 1901.

Lacasa Bermejo situada a Castelao, 23 amb Alexandre Bóveda i Arzobispo Lagopresentava una combinació de detalls del modernisme català amb altres méspropis de la sezession. Una foto de l’època es pot veure a:

http://www.blogoteca.com/ofaiadodamemoria/index.php?fot=44507

Lesdades d’aquest edifici i de molts altres de Vilagarcía les he aconseguit amb lainestimable ajut de l’arxiver Roberto Sobrado a qui vull agrair el seu veritableinterès i col·laboració.

De entre todas las edificacionesmodernistas que existen o han existido en la localidad pontevedresa deVilagarcía de Arousa hay que destacar, o mejor dicho había que destacar, laCasa-farmacia Bermejo con los anexos Almacenes Coloniales. Digo era porque laobra ha sido mutilada con la adición de varios pisos para convertirla en hotel.

De la antigua farmacia han conservadoparte del coronamiento y algún rasgo decorativo, mientras que los almacenes hantenido mejor suerte ya que sólo han sufrido la remonta.

La casa fue construida a petición deRicardo Bermejo Blanco en 1908. Y aunque podría parecer obra del arquitectoAntonio López Hernández, activo en Pontevedra en aquellos años, lo más sorprendentees que es del también arquitecto Jesús López de Rego. Remarco sorprendenteporque hasta ahora sólo me constaban obras de López de Rego en Santiago.

Jesús López de Rego Labarta nació y murióen Santiago de Compostela (1876-1972) y obtuvo el título en la Escuela deMadrid en 1901.

La casa Bermejo situada en Castelao, 23con Alexandre Bóveda y Arzobispo Lago presentaba una combinación de detallesdel modernismo catalán con otros más propios de la Sezession. Una foto de laépoca se puede ver en:

http://www.blogoteca.com/ofaiadodamemoria/index.php?fot=44507

Los datos de este edificio y de muchosotros de Vilagarcía los he conseguido con la inestimable ayuda del archiveroRoberto Sobrado a quien quiero agradecer su verdadero interés y colaboración.

GUADARRAMA - refugi de muntanya

2012-02-01T08:30:00.000-08:00

El 1911 la revista"Pequeñas Monografías de Arte"va convocar un concurs entre els alumnes de les dues Escoles d'Arquitecturaexistents a Espanya: la de Madrid i la de Barcelona. En el concurs havien de projectarun refugi per la Serra de Guadarrama (Madrid). Els tres premis foren per aFrancisco Ferrero Llusiá (Escola de Madrid), Ferran Tarragó Nogué (Barcelona) iGustavo Fernández Balbuena (Madrid). Però, cal esmentar l'accèssit aconseguitper Ramon Puig Gairalt amb una obra plenament gaudiniana.

Ramon Puig Gairalt va titular-seel 1912 a Barcelona, però ja d'estudiant havia realitzat algunes obres, entreles quals havia la Torre Puig de L'Hospitalet de Llobregat feta bastir pel seupare, Ramon Puig Campreciós i lamentablement desapareguda. Els plànolsd'aquesta casa els va signar el mestre d'obres Mariano Tomàs Barba.

Un cop aconseguit el títol va sernomenat arquitecte municipal de la seva localitat natal, L'Hospitalet, càrrecque va desenvolupar fins passada la Guerra Civil.

L'obra de referència s'adaptamagníficament al terreny i utilitza la pedra i els arcs parabòl·lics en totesles seves obertures i en la torrassa central. Presenta també unes graciosesxemeneies. En alguns trets recorda el que l'arquitecte Jeroni Martorell va edificar a Ulldeter (Setcases, Girona) entre 1906 i 1909.
Llàstima que no es dugués a terme.

En 1911 la revista "Pequeñas Monografías de Arte" convocó unconcurso entre los alumnos de las dos Escuelas de Arquitectura existentes enEspaña: la de Madrid y la de Barcelona. En el concurso debían proyectar unrefugio para la Sierra de Guadarrama (Madrid). Los tres premios fueron paraFrancisco Ferrero Llusià (Escuela de Madrid), Fernando Tarragó Nogué(Barcelona) y Gustavo Fernández Balbuena (Madrid). Pero, hay que mencionar elaccésit conseguido por Ramón Puig Gairalt con una obra plenamente gaudiniana.

Ramon Puig Gairalt se tituló en 1912 en Barcelona, pero ya de estudiantehabía realizado algunas obras, entre las que estaba la Torre Puig deL'Hospitalet de Llobregat mandada construir por su padre, Ramón Puig Campreciós, ylamentablemente desaparecida. Los planos de esta casa los firmó el maestro deobras Mariano Tomás Barba.

Una vez conseguido el título fue nombrado arquitecto municipal de sulocalidad natal, L'Hospitalet, cargo que desarrolló hasta pasada la GuerraCivil.

La obra de referencia se adapta magníficamente al terreno y utiliza lapiedra y los arcos parabólicos en todas sus oberturas y en el torreóncentral. Presenta también unas graciosas chimeneas. En algunos aspectos recuerda al refugio que el arquitecto Jeroni Martorell edificó en Ulldeter (Setcases, Girona) entre 1906 y 1909.
Lástima que no se llevara acabo.

ASUNCIÓN - Estudio Fratta

2012-01-01T09:53:00.000-08:00

Enric Clari va néixer a Manresa (Barcelona) l'any 1879, però deben petit es traslladà al Paraguai on va treballar amb diferents arquitectes ies va treure el títol de mestre constructor el 1902.

Treballà endiferents estils, i d'ell són la majoria d'obres modernistes que es construirena la capital paraguaiana Asunción. Altres autors foren els també catalans JoséLozano i Josep Marsal.

En moltes de lesseves obres modernistes es veu la influència catalana, francesa o austríaca lesquals extreia de les revistes i publicacions que anava consultant.

Una de les sevesobres més elegants és la casa de Pedro Bosio, la qual estatja el EstudioFotográfico Fratta. En ella es pot veure la notable influència del modernismecatalà: decoració vegetal, obertures dels baixos molt semblants a les queemprava Juli Maria Fossas (recorden, per exemple, a la de la casa que aquestconstruí al carrer Riera Alta de Barcelona), ús de frisos ceràmics i també al frontis central de l'edifici, ferros treballats al balcó i al damunt de la portacentral, etc.

Cal esmentar lapàgina web que li han dedicat els seus descendents la qual recomano visitar:

http://enriqueclariyhermanos.com

Enrique Clari nació en Manresa(Barcelona) en 1879, pero de muy pequeño se trasladó a Paraguay donde trabajócon diferentes arquitectos y consiguió el título de maestro constructor en1902.

Trabajó en diferentes estilos, yde él son la mayoría de obras modernistas que se construyeron en la capitalparaguaya Asunción. Otros autores fueron los también catalanes José Lozano yJosep Marsal.

En muchas de sus obrasmodernistas se ve la influencia catalana, francesa o austriaca las cualesextraía de las revistas y publicaciones que iba consultando.

Una de sus obras más elegantes esla casa de Pedro Bosio, que alberga el Estudio Fotográfico Fratta. En ella sepuede ver la notable influencia del modernisme catalán: decoración vegetal, oberturasde los bajos muy parecidas a las que empleaba Julio María Fossas (recuerdan,por ejemplo, la de la casa que éste construyó en la calle Riera Alta deBarcelona), uso de frisos cerámicos y también en el frontis central del edificio,hierros trabajados en el balcón y encima de la puerta central, etc.

Hay que mencionar la pàgina webque le han dedicado sus descendientes la cual recomiendo visitar:

http://enriqueclariyhermanos.com

CADAQUÉS - Es Poal - Son Terranus

2012-01-01T09:35:00.000-08:00

Josep Francesc Serinyena va construir la seva casa aEs Poal de Cadaqués el 1911. D’aquestacasa, situada a la vora de mar, era notable la seva tribuna metàl·lica la qual ocupava tota la primera planta i lapart central de la segona.

Com podem veure en la foto actual (any 2000) elsferros han estat substituït per material d’obra cosa que li ha tret elegància,així mateix, el coronament de l’edifici també ha estat mutilat amb ladesaparicó, entre d’altres, dels merlets originals.

L’autor de la casa és l’arquitecte barceloní SalvadorSellés, autor de gran part dels edificis modernistes d’aquesta localitatempordanesa.

Sellés era arquitecte municipal a Barcelona i també téobres a Caldes d’Estrac.

Josep Francesc Serinyena construyó su casa en Es Poal de Cadaqués en 1911. De esta casa, situada a orillas del mar, era notable su tribuna metálica la cual ocupaba toda la primera planta y la parte central de la segunda.

Como podemos ver en la foto actual (año 2000) los hierros han sido sustituidos por material de obra lo cual le ha restado elegancia, asimismo, el coronamiento del edificio también ha sido mutilado con la desaparición, entre otras cosas, de las almenas originales.

El autor de la casa fue el arquitecto barcelonés Salvador Sellés, autor de gran parte de los edificios modernistas de esta localidad ampurdanesa.

Sellés era arquitecto municipal en Barcelona y también tiene obras en Caldes d'Estrac.

BARCELONA - Alcolea, 80-82

2012-01-01T09:24:00.000-08:00

La casa de Pere Alterachs va ser dissenyada pel mestred'obres Josep Masdeu i construïda entre els anys 1905 a 1908.

El primer que crida l'atenció és el seu coronamentondulat amb els espais intercurvilinis omplerts per esgrafiats vegetals.Vegetal és la majoria de l'ornamentació; sotabalcons, llindes, pilars i, fins itot, de les tires de ceràmica vidrada.

Altres elements modernistes són la forma bombada delsbalcons i els ferros del balconet dels baixos.

Josep Masdeu va ser, juntament amb el també mestred'obres Josep Graner, un dels autors més prolífics de l'època, no tan sols enl'aspecte modernista sinó en qualsevol altre estil. La majoria de les obresmodernistes del carrer Alcolea, al barri de Sants, són dissenyades per ell.

La casa de PedroAlterachs fue diseñada por el maestro de obras Josep Masdeu y construida entrelos años 1905 a 1908.

Lo primero que llamala atención es su coronamiento ondulado con espacios intercurvilíneos ocupados por esgrafiados vegetales. Vegetal es la mayoría de la ornamentación;sotabalcones, dinteles, pilares y, incluso, de las tiras de cerámica vidriada.

Otros elementosmodernistas son la forma abombada de los balcones y los hierros del balconcillode los bajos.

Josep Masdeu fue,junto con el también maestro de obras Josep Graner, uno de los autores másprolíficos de la época, no sólo en el aspecto modernista sino en cualquier otroestilo. La mayoría de las obras modernistas de la calle Alcolea, en el barriode Sants, son diseñadas por él.

VILANOVA I LA GELTRÚ - Magdalena Miró, 1 - Rambla Josep Tomàs Ventosa

2011-12-02T23:09:00.001-08:00

Per últim aquest mes fem ressenyaa aquesta casa que s’ha construït recentment a Vilanova i la Geltrú, a laconfluència del carrer de Magdalena Miró amb la Rambla Josep Tomàs Ventosa ique pel seu coronament ondulat, la forma bombada dels balcons, els guardapolsdels mateixos, la tribuna cantonera i la decoració vegetal permet considerar-lacoma neomodernista.

Ignoro el seu promotor així comel nom de l’arquitecte.

La seva forma permet la sevaintegració en el casc antic de la vila. A més el segon cos del carrer MagdalenaMiró és més baix per tal d’adaptar-lo a l’alçada de les edificacions d’aquellavia.

Por último este mes hacemos reseña a esta casa que han construido recientemente en Vilanova i la Geltrú, en la confluencia de la calle Magdalena Miró con la Rambla Josep Tomás Ventosa y que por su coronamiento ondulado, la forma abombada de los balcones, los guardapolvos de los mismos, la tribuna esquinera y la decoración vegetal permite considerarla coma neomodernista.

Ignoro su promotor así como el nombre del arquitecto.

Su forma permite la integración en el casco antiguo de la villa. Además elsegundo cuerpo de la calle Magdalena Miró es más bajo para así adaptarlo a laaltura de las edificaciones de aquella vía.

GETXO - tomba Emilio Basagoiti

2011-12-02T22:58:00.001-08:00

En el cementiri de Santa María deGetxo ens trobem aquesta tomba que sorprèn pel seu tractament volumètric.

Una parella de nens observen comdos personatges enlairen el taüt cap al cel on un àngel està esperant rebre’l.

Les figures tenen certa reminiscènciaa les emprades per Marià Benlliure en el panteó de Julián Gayarre (El Roncal,Navarra). Però el que emparenta més el monument amb el modernisme és la base pètriadel mateix inspirat sembla en el monument que Josep Llimona va aixecar alDoctor Robert a Barcelona (1904/10).

L’escultor del conjunt és MiguelGarcía de Salazar i es va bastir cap al 1918.

En el cementerio de Santa María de Getxo nos encontramos esta tumba que sorprende por su tratamiento volumétrico.

Una pareja de niños observan como dos personajes elevan el ataúd hacia el cielo donde un ángel está esperando recibirlo.

Las figuras tienen cierta reminiscencia a las empleadas por Mariano Benlliure en el panteón de Julián Gayarre (El Roncal, Navarra). Pero lo que permite inscribir el monumento en el modernismo es la base pétrea del mismo seguramente inspirada en el monumento que Josep Llimona levantó al Doctor Robert en Barcelona (1904/10).

El escultor del conjunto es Miguel García de Salazar y se construyó hacia1918.

CASTELLAR DEL VALLÈS - Carretera de Sentmenat, 20

2011-12-02T22:47:00.001-08:00

A l’entrada del nucli antic deCastellar sobta aquesta casa modernista pel seu tractament de les obertures, onla de la planta baixa, l’entrada a la botiga, ocupa amb el seu gran arc deferradura gairebé tota la paret; en la primera planta l’arc és més petit, peròes veu ampliat pel trencadís bicolor que li dóna profunditat i en la planta deles golfes l’arc és substituït per tres arcs lligats, també de ferradura. Trescercles, un de complet, rematen la façana.

Els arcs estan emmarcats per rajolesde dos colors.

La botiga té l’aparador de fustaamb decoració vegetal.

La casa és coneguda com Ca l’AnastasiMiralles encara que aquest no va ser el seu promotor, sinó que ho va ser JoanRamoneda el 1910 qui la va construir com a casa i com a cansaladeria.

El mestre d’obres que la vaprojectar va ser el conegut Josep Graner.

En la entrada del casco antiguo de Castellar sorprende esta casa modernistapor su tratamiento de las oberturas: en la planta baja, la entrada a la tienda,ocupa con su gran arco de herradura casi toda la pared, en la primera planta elarco es más pequeño, pero se ve ampliado por el trencadís bicolor que le daprofundidad y en la planta de la buhardilla del arco es sustituido por tresarcos ligados, también de herradura. Tres círculos, uno completo, rematan lafachada.

Los arcos están enmarcados por baldosas de dos colores.

La tienda tiene el escaparate de madera con decoración vegetal.

La casa es conocida como Ca l'Anastasi Miralles aunque éste no fue supromotor, sino que lo fue Juan Ramoneda en 1910 quien la construyó como casa ycomo tocinería.

El maestro de obras que la proyectó fue el conocido Josep Graner.

BARCELONA - PONT DE MOLINS - Farineres

2011-11-01T08:19:00.000-07:00

A Pont de Molins (Alt Empordà,Girona) trobem la Farinera Sant Lluís al peu de la Carretera N-II i amb difícilaccés.

Aquesta farinera, d’autordesconegut, està feta de maó vist i presenta, de tant en tant, decoració ambceràmica vidriada.

[Més informació a:

http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=6840

La foto prové de l’Inventari delPatrimoni de la Generalitat ( Jacob Casquete -Invarquit-Gencat.cat-, 2009)]

El curiós del cas és que aBarcelona trobem la Farinera del Clot (oficialment farinera Sant Jaume) construïdaper l’arquitecte Josep Maria Pericas per a Joan Gallarda entre els anys1908-1909 i que és gairebé idèntica.

Podrien ser ambdues del mateixautor? De moment, no he sabut trobar cap dada que ho acrediti.

Barcelona

Pont de Molins

En Pont de Molins (Alt Empordà, Girona) encontramos la Farinera Sant Lluísal pie de la carretera N-II y con difícil acceso.

Esta harinera, de autor desconocido, está hecha de ladrillo visto ypresenta, detalles decorativos con cerámica vidriada.

[Más información en:

http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=6840

La foto proviene del Inventario del Patrimonio de la Generalitat (JacobCasquete-Invarquit-Gencat.cat-, 2009)]

Lo curioso del caso es que en Barcelona encontramos la Farinera del Clot(oficialmente Farinera Sant Jaume) construida por el arquitecto Josep MariaPericas para Juan Gallarda entre los años 1908-1909 y que es casi idéntica.

¿Podrían ser ambas del mismo autor? De momento, no he sabido encontrarningún dato que lo acredite.

ZAFRA - Plaza Pilar Redondo, 5

2011-11-01T08:09:00.000-07:00

A Extremadura també es trobenalgunes mostres de modernisme, la majoria, però, són edificacions eclèctiquesamb una bona dosi d’elements modernistes.

Entre les més notables es trobaaquesta casa a la localitat de Zafra, província de Badajoz.

Simètrica respecte d’un eixcentral, destaca per la forma de les obertures superiors i per les llindes delsbalcons del pis principal, les quals presenten com a curiositat ratolins com aelement ornamental.

Desconec el nom de l’arquitecte omestre d’obres que la va projectar i del propietari de la mateixa.

En Extremadura también se encuentran algunas muestras de modernismo, lamayoría, sin embargo, son edificaciones eclécticas con una buena dosis deelementos modernistas.

Entre las más notables se encuentra esta casa en la localidad de Zafra,provincia de Badajoz.

Simétrica respecto de un eje central, destaca por la forma de las oberturassuperiores y por los dinteles de los balcones del piso principal, los cualespresentan como curiosidad ratones como elemento ornamental.

Desconozco el nombre del arquitecto o maestro de obras que la proyectó ydel propietario de la misma.

BARCELONA - Rambla Poblenou, 102

2011-11-01T07:51:00.000-07:00

La casa Josep Serra va ser construïda perl'arquitecte Jaume Bayó entre els anys 1906 i 1909. Ocupa el xamfrà format perla Rambla del Poblenou (núm. 102) i el carrer Pallars (núm. 222)

Jaume Bayó no témoltes obres conegudes. La majoria de les que va edificar es troben alDistricte de Sant Martí-El Clot, lloc d'on ell era originari, ja que hi havianascut el 1875, quan Sant Martí de Provençals encara era un poble independentde Barcelona. Es va titular el 1900.

El seu germà Josepera un dels contractistes que treballaven amb Gaudí i precisament la influènciagaudiniana es feia present en alguna obra d'en Jaume com la desapareguda casaBurull del carrer Sant Joan de Malta.

L'obra que ensocupa és notable pel seu coronament esglaonat i pel treball de la pedra delsbaixos. El pis superior presenta esgrafiats florals. En els pisos s'alternenbalcons amb fines mènsules i balconets amb repeu sostingut per fulles vegetals.Les cantonades presenten l'una una porta i l'altra una finestra amb una arcadarematada per un drac circumscrit en un òcul. Precisament les cantonades acaben ambun coronament més alt que la resta cosa que fa augmentar la sensació degrandesa de l’edifici.

La casa José Serrafue construida por el arquitecto Jaime Bayó entre los años 1906 y 1909. Ocupael chaflán formado por la Rambla del Poblenou (núm. 102) y la calle Pallars(núm. 222)

Jaime Bayó no tienemuchas obras conocidas. La mayoría de las que edificó se encuentran en elDistrito de Sant Martí-El Clot, lugar de donde él era originario, ya que habíanacido en 1875, cuando Sant Martí de Provençals todavía era un puebloindependiente de Barcelona. Se tituló en 1900.

Su hermano José erauno de los contratistas que trabajaban con Gaudí y precisamente la influenciagaudiniana se hacía presente en alguna obra de Jaume como la desaparecida casaBurull de la calle Sant Joan de Malta.

La obra que nos ocupaes notable por su coronamiento escalonado y por el trabajo de la piedra de losbajos. El piso superior presenta esgrafiados florales. En los pisos se alternanbalcones con finas ménsulas y balconcillos con repisa sostenida por hojasvegetales. Una de las esquinas del edificio presenta una puerta y la otra una ventana con unaarcada rematada por un dragón en un óculo. Precisamente lasesquinas acaban con un coronamiento más alto que el resto, aumentando la sensación de grandeza del edificio.

BARCELONA - Diputació, 299

2011-10-02T10:26:00.000-07:00

D’aquestacasa situada al carrer Diputació, núm. 299 de l’Eixample barceloní no heaconseguit trobar cap dada. Sembla que és fruit d’una reforma efectuada perMarcel·lí Costa el 1902, però no ho puc afirmar, també desconec el nom de quila va projectar.

La casaés un molt bon exemple del modernisme: els primers tres pisos estan recoberts d’unesgrafiat floral que no deixa cap espai buit, mentre que el darrer i elcoronament central presenten un altre tipus d’esgrafiat els colors del qual s’intercanvienen cadascuna de les parts horitzontals; una tribuna central ocupa l’alçada delsquatre pisos i presenta una barana en ferro de dibuix diferent a la delsbalcons; els balcons de cada pis tenen una llinda floral que només difereix,tant en alçada com en l’elaboració del dibuix, en el pis superior; les llindesflorals de les obertures dels baixos també presenten un dibuix diferent; elcoronament és ondulat. L’interior té un vestíbul amb decoració de ceràmicafloral així com amb esgrafiats i el pati de llums també està ricamentornamentat.

De esta casa situada en la calleDiputación, número 299 del Ensanche barcelonés no he conseguido encontrarningún dato. Parece que es fruto de una reforma efectuada por Marcelino Costaen 1902, pero no lo puedo afirmar, también desconozco el nombre de quién laproyectó.

La casa es un muy buen ejemplo del modernisme: los primeros tres pisosestán recubiertos de un esgrafiado floral que no deja ningún espacio vacío,mientras que el último piso y el coronamiento central presentan otro tipo deesgrafiado cuyos colores se intercambian en cada una de las parteshorizontales, una tribuna central ocupa la altura de los cuatro pisos ypresenta una barandilla en hierro de dibujo diferente a la de los balcones; losbalcones de cada piso tienen un dintel floral que sólo difiere, tanto en alturacomo en la elaboración del dibujo, en el piso superior; los dinteles floralesde las oberturas de los bajos también son de distinto dibujo; el coronamientoes ondulado. El interior tiene un vestíbulo con decoración de cerámica floralasí como con esgrafiados y el patio de luces también presenta una ricaornamentación.

MÈXIC D.F. - Pavelló espanyol

2011-10-02T10:11:00.000-07:00

L'arquitectecatalà Miquel Bertran de Quintana va ser qui va dissenyar l'edifici querepresentava l'estat espanyol en una Exposició que se celebrà a Mèxic capitalel 1910.

Aquestaarquitecte nascut a L'Hospitalet de Llobregat el 1878 s'havia titulat perl'Escola d'Arquitectura de Barcelona l'any 1899.

La sevaobra a Barcelona era escassa: un convent modernista al barri d'Horta, un panteóal Cementiri de Montjuïc i algunes cases més, totes elles a la Ciutat Comtal.

ElPavelló espanyol denota una forta influència del gòtic de la Llotja de Valènciaen el seu coronament i del modernisme típic de Domènech i Montaner, aquesta espot veure sobretot en les finestres, gairebé idèntiques a les dels pavellons del'Hospital de Sant Pau, i en el cos central. El cos central és rematat per unacúpula secessionista que ens porta clares influències de l'austríac Olbricht ique recorda també a les que va utilitzava l'arquitecte de formació barceloninaJulián García Núñez a Buenos Aires.

MiquelBertran després d'aquesta obra es quedà a residir a Mèxic on construí una sèriede cases en estil modernista, a més es dedicà a l'estudi dels rellotges de sol.El 1929 esdevingué Consol Honorari de Suècia a Mèxic i era el representant dela Societat d'Atracció de Forasters de Barcelona.

El arquitecto catalán Miquel Bertran de Quintana fue quien diseñó eledificio que representaba al estado español en una Exposición que se celebró enMéxico capital en 1910.

Esta arquitecto nacidoen L'Hospitalet de Llobregat en 1878 se había titulado por la Escuela deArquitectura de Barcelona en 1899.

Su obra en Barcelona eraescasa: un convento modernista en el barrio de Horta, un panteón en elCementerio de Montjuïc y algunas casas más, todas ellas en la Ciudad Condal.

El Pabellón españoldenota una fuerte influencia del gótico de la Lonja de Valencia en sucoronamiento y del modernismo típico de Domènech i Montaner, ésta se puede versobre todo en las ventanas, casi idénticas a las de los pabellones del Hospitalde Sant Pau, y en el cuerpo central. El cuerpo central está rematado por unacúpula secesionista que nos remite a las utilizadas por el austríaco Olbricht yque recuerda también a las que utilizaba el arquitecto de formación barcelonesaJulián García Núñez en Buenos Aires.

Miquel Bertrán despuésde esta obra se quedó a vivir en México donde construyó una serie de casas enestilo modernista, además se dedicó al estudio de los relojes de sol. En 1929se convirtió en Cónsul Honorario de Suecia en México y era el representante dela Sociedad de Atracción de Forasteros de Barcelona.

VILA-SECA - Fàbrica d'Enllumenat

2011-09-01T07:21:00.000-07:00

A la població tarraconina de Vila-seca, propera a Port Aventura, es troba aquest edifici modernista destinat a fàbrica de llum per gas azogen (derivat del nitrogen) inaugurat el 1910. La premsa de l'època es va fer ampli ressò de la inauguració encara que no feia constar l'arquitecte de la mateixa, si bé se sap que van intervenir els enginyers de la Casa Hereter.La construcció ha patit pocs canvis i encara resta dempeus al carrer del Comte Sicart. Del cos principal destaquen l'obertura trilobulada de la planta baixa, les finestres geminades del primer pis i l'òcul que el corona.A la mateixa població, i de la mateixa època, cal esmentar la reforma neogòtica del Castell del Comte de Sicart (arquitecte Enric Fatjó) i el Celler Cooperatiu noucentista (arquitecte Pere Domènech, fill de Lluís Domènech i Montaner)Es pot trobar més informació de la localitat a Pobles de Catalunya:

http://www.poblesdecatalunya.cat/municipi.php?m=431711

En la población tarraconense de Vila-seca, cercana a Port Aventura, se encuentra este edificio modernista destinado a fábrica de luz por gas azógeno (derivado del nitrógeno) inaugurado en 1910. La prensa de la época se hizo amplio eco de la inauguración aunque no hacía constar el arquitecto de la misma, si bien se sabe que intervinieron los ingenieros de la Casa Hereter.La construcción ha sufrido pocos cambios desde entonces y aún queda en pie en la calle del Comte Sicart. Del cuerpo principal destacan la obertura trilobulada de la planta baja, las ventanas geminadas del primer piso y el óculo que lo corona.En la misma población, y de la misma época, cabe mencionar la reforma neogótica del Castillo del Conde de Sicart (arquitecto Enric Fatjó) y la Bodega Cooperativa novecentista (arquitecto Pere Domènech, hijo de Lluís Domènech i Montaner)Se puede encontrar más información de la localidad en Pobles de Catalunya:

http://www.poblesdecatalunya.cat/municipi.php?m=431711

SANTA COLOMA DE GRAMENET - panteons Sagarra

2011-09-01T07:04:00.000-07:00

Els Jardins d'Ernest Lluch de Santa Coloma de Gramenet ocupen l'espai de l’antic Cementiri Vell d'aquesta població, d'aquest només resten en el lloc els panteons Sagarra construïts l'any 1909 i que ens sorprenen per la seva arquitectura d'influència gaudiniana amb l'ús de l'arc parabòlic, la integració en l'entorn, l'ús de la pedra, etc.Ignoro qui va ser l'arquitecte que el va projectar, però bé podria ser que hagués intervingut en Francesc Berenguer, col•laborador d'en Gaudí, però també de l'arquitecte Miquel Pascual. Pascual i Berenguer dissenyaren en aquesta població l'Església i la Rectoria respectivament entre els anys 1912 a 1915.

Los Jardines de Ernest Lluch de Santa Coloma de Gramenet ocupan el espacio del antiguo Cementerio Viejo de esta población, de éste sólo permanecen en el lugar los panteones Sagarra construidos en el año 1909 y que nos sorprenden por su arquitectura de influencia gaudiniana con el uso del arco parabólico, la integración en el entorno, el uso de la piedra, etc.Ignoro quién fue el arquitecto que lo proyectó, pero bien pudiera ser que hubiera intervenido Francesc Berenguer, colaborador de Gaudí, pero también del arquitecto Miquel Pascual. Pascual y Berenguer diseñaron en esta población la Iglesia y la Rectoría respectivamente entre los años 1912 a 1915.

MONTCADA I REIXAC - Torre Valentí

2011-08-01T09:07:00.000-07:00

A la carretera que va de Montcada i Reixac a Badalona, “la Vallesana”, al costat de la Masia de Can Filaina (s. XVIII) Agustí Valentí, joier de Barcelona que tenia la seva casa al costat del Palau de la Música, va comprar uns terrenys per edificar la seva casa d’estiueig.

La casa respon al concepte català de “torre” donat que l’element més destacat de la mateixa és la torre quadrangular lateral . Als terrenys s’accedeix per un arc ondulat en el qual, com a la casa, el maó vist es combina amb la ceràmica vidriada blava i blanca donant-li un agradable toc modernista. L’arc presenta sota la teulada una joc de maons que recorda als que solia utilitzar Bernardí Martorell.

La casa presenta una estructura més pròpia del noucentisme que s’estava desenvolupant, juntament amb el racionalisme, en aquella època, el 1927, però els tocs cromàtics, el tractament de les obertures, les quals tenen una forma diferent en cada planta, les columnes helicoïdals i el trencadís de la porxada d’entrada ens permeten classificar-la com a tardomodernista.

Si per la casa de Barcelona, al carrer Sant Pere més Alt cantonada amb Amadeu Vives, Valentí va requerir els serveis de l’arquitecte Antoni Millàs, en aquesta ocasió va adreçar-se al conegut mestre d’obres Josep Graner. Més endavant es construiria una altra casa al costat d’aquesta i que seria dissenyada per un altre facultatiu, l’arquitecte Lluís Gonzaga Colomer, conegut per les seves múltiples cases noucentistes.

Josep Graner va ser mestre d'obres municipal de Montcada i Reixac entre els anys 1880 i 1915 i després continuà col·laborant amb l'Ajuntament.

- - -

En la carretera que va de Montcada i Reixac en Badalona, "la Vallesana", junto a la Masía de Can Filaina (s. XVIII) Agustín Valentí, joyero de Barcelona que tenía su casa junto al Palau de la Música, compró unos terrenos para edificar su casa de veraneo.

La casa responde al concepto catalán de "torre" dado que el elemento más destacado de la misma es la torre cuadrangular lateral. A los terrenos se accede por un arco ondulado en el que, al igual que en la casa, el ladrillo visto se combina con la cerámica vidriada azul y blanca dándole un agradable toque modernista. El arco presenta bajo el tejado un juego de ladrillos que recuerda a los que solía utilizar Bernardí Martorell.

La casa presenta una estructura más propia del noucentismo que se estaba desarrollando, junto con el racionalismo, en aquella época, 1927, pero los toques cromáticos, el tratamiento de las oberturas, las cuales tienen una forma diferente en cada planta, las columnas helicoidales y el trencadís del porche de entrada nos permiten clasificarla como tardomodernista.

Si para la casa de Barcelona, en la calle Sant Pere més Alt esquina con Amadeu Vives, Valentí requirió los servicios del arquitecto Antoni Millàs, en esta ocasión se dirigió al conocido maestro de obras Josep Graner. Más adelante se construiría otra casa al lado de esta y que sería diseñada por otro facultativo, el arquitecto Luis Gonzaga Colomer, conocido por sus múltiples casas novecentistas.

Josep Graner fue maestro de obras municipal de Montcada i Reixac entre los años 1880 y 1915 y después continuó colaborando con el Ayuntamiento.

VALLADOLID - Acera de Recoletos, 11

2011-08-01T08:48:00.000-07:00

La coneguda com a “Casa del Príncipe” va ser construïda el 1906 per l’arquitecte Jerónimo Arroyo per a Eladio Fernández Delgado de Laza.

Aquest arquitecte va estudiar la carrera a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, es va titular el 1899 i de seguida va traslladar-se a la seva Palència natal on va ser arquitecte provincial i municipal, així mateix, va realitzar gairebé totes les obres modernistes d’aquella província.

El plànol d’aquesta obra està signat a Palència. En aquesta edificació Arroyo ens recorda la seva estada a la capital catalana, amb una influència tènue de Domènech i Montaner (miradors al xamfrà) i molt forta de l’altre Domènech, el Domènech i Estapà, com es pot veure en els arcs de la darrera planta, idèntics al que utilitza Domènech i Estapà en la seva casa del carrer de València de Barcelona, en la combinació del maó amb el blanc de la pedra, les obertures dels baixos i, a nivell decoratiu, en l’ús d’estrelles insertes en cercles. Altres elements del modernisme són la forma ondulada del coronament que combinada amb les garlandes dels miradors i el fullam dels balcons donen una sensació de moviment. És d’esmentar també les escultures de fades i d’angelets.

A Valladolid Arroyo també va ser un dels autors del “casticista” edifici de Correus actualment força mutilat.

- - -

La conocida como "Casa del Príncipe" fue construida en 1906 por el arquitecto Jerónimo Arroyo para don Eladio Fernández Delgado de Laza.

Este arquitecto estudió la carrera en la Escuela de Arquitectura de Barcelona, se tituló en 1899 y enseguida se trasladó a su Palencia natal donde fue arquitecto provincial y municipal, así mismo, realizó casi todas las obras modernistas de aquella provincia.

El plano de esta obra está firmado en Palencia. En esta edificación Arroyo nos recuerda su estancia en la capital catalana, con una influencia tenue de Domènech i Montaner (miradores en la esquina) y muy fuerte del otro Domènech, Domènech i Estapà, como se puede ver en los arcos de la última planta, idénticos al que utiliza Domènech i Estapà en su casa de la calle València de Barcelona, en la combinación del ladrillo con el blanco de la piedra, las aberturas de los bajos y, a nivel decorativo, en el uso de estrellas insertas en círculos. Otros elementos del modernismo son la forma ondulada del coronamiento que combinada con las guirnaldas de los miradores y el follaje de los balcones dan una sensación de movimiento. Es de mencionar también las esculturas de hadas y de angelillos.

En Valladolid Arroyo también fue uno de los autores del "casticista" edificio de Correos actualmente bastante mutilado

BARCELONA - Puig i Cadafalch - carrer Escornalbou

2011-07-01T10:07:00.000-07:00

Els grans arquitectes també van realitzar edificacions senzilles, moltes de les quals, com és habitual en aquest tipus d’edificis, han desaparegut.

Aquest és el cas de Josep Puig i Cadafalch que a l’any 1909 va realitzar aquesta petita casa en el barri barceloní del Guinardó, al carrer d’Escornalbou, i que es va mantenir dempeus fins a l’any 2005.

La casa, Villa Mar, la va manar construir Enrique Castel. Es tractava d’una casa d’estructura clàssica on el treball de l’arquitecte es podia veure en la forja, segurament obra de Ballarin, i en els merlets que la coronaven, recurs utilitzat força sovint per aquest arquitecte.

- - -

Los grandes arquitectos también realizaron edificaciones sencillas, muchas de las cuales, como es habitual en este tipo de edificios, han desaparecido.

Este es el caso de Josep Puig i Cadafalch que en el año 1909 realizó esta pequeña casa en el barrio barcelonés del Guinardó, en la calle de Escornalbou, y que se mantuvo en pie hasta el año 2005.

La casa, Villa Mar, la mandó construir Enrique Castel. Se trataba de una casa de estructura clásica donde el trabajo del arquitecto se podía ver en la forja, seguramente obra de Ballarin, y en las almenas que la coronaban, recurso utilizado con frecuencia por este arquitecto.

LAS PALMAS - Constantino, 13

2011-07-01T09:56:00.000-07:00

A les Canàries també va arribar el modernisme de la mà d'arquitectes com ara Laureano Arroyo, Antonio Pintor, Mariano Estanga i Fernando Navarro, per esmentar-ne uns quants.

Es poden trobar mostres a les principals ciutats. En aquest article hem escollit una casa que es troba a la ciutat de Las Palmas, a l'illa de Gran Canària, la qual la va fer edificar Sebastián Suárez el 1909.

El que més destaca en la construcció és l'absència gairebé total de panys de paret, ja que tota la façana és ocupada per diferents tipus d'obertures, de fet el joc de les mateixes crida més l'atenció que no pas la decoració. Es tracta d'una façana asimètrica respecte l'eix vertical amb ornamentació floral, coup de fouet i guardapols que denoten l'origen català del seu autor, Laureano Arroyo, el qual va ser l'arquitecte municipal de Las Palmas entre els anys 1888 i 1910, any de la seva mort.

- - -

En las Islas Canarias también llegó el modernismo de la mano de arquitectos como Laureano Arroyo, Antonio Pintor, Mariano Estanga y Fernando Navarro, por citar unos cuantos.

Se pueden encontrar muestras en las principales ciudades. Para este artículo hemos escogido una casa que se encuentra en la ciudad de Las Palmas, en la isla de Gran Canaria, que hizo edificar Sebastián Suárez en 1909.

Lo que más destaca en la construcción es la ausencia casi total de entrepaño, ya que toda la fachada está ocupada por diferentes tipos de aberturas, de hecho, en este edificio sorprende más el juego de las mismas que la decoración. Se trata de una fachada asimétrica respecto al eje vertical con ornamentación floral, coup de fouet y guardapolvos que denotan el origen catalán de su autor, Laureano Arroyo, que fue el arquitecto municipal de Las Palmas entre los años 1888 y 1910, año de su muerte.

VILAFRANCA DEL PENEDÈS - Rambla Nostra Senyora, 22

2011-06-01T11:08:00.001-07:00

A la Rambla de Nostra Senyora de la localitat de Vilafranca del Penedès, a la província de Barcelona, hi ha una sèrie de cases edificades pel que fou durant molts anys arquitecte municipal d'aquella població, Santiago Güell. En estil modernista podem veure els números 6, 11-13, 18, 22, 24 (aquesta destruïda) i 47, a banda de les que dissenyà en altres estils.

La casa de Fèlix Martí, al número 22, la va projectar el 1914. En ella malgrat el solar era petit, construeix un edifici amb força volum cosa que es veu reforçada amb la tribuna del pis principal.

Els edificis de Güell presenten un treball molt acurat, amb els detalls molt ben cuidats. Els seus edificis són bastant diferents els uns dels altres i normalment acostuma a rematar-los amb coronaments variats que els hi dóna una identitat pròpia. En la casa Martí el coronament ens recorda els merlets dels castells medievals.

La foto mostra una petita part de la casa número 20, una obra basada en la secessió i projectada per l'arquitecte Antoni Pons el 1911.

- - -
En la Rambla de Nuestra Señora de la localidad de Vilafranca del Penedès, en la provincia de Barcelona, hay una serie de casas edificadas por el que fue durante muchos años arquitecto municipal de aquella población, Santiago Güell. Dentro del estilo modernista podemos ver los números 6, 11-13, 18, 22, 24 (esta destruida) y 47, aparte de las que diseñó en otros estilos.

La casa de Félix Martí, en el número 22, la proyectó en 1914. En ella a pesar de tratarse de un solar pequeño, construye un edificio con mucho volumen que se ve reforzado con la tribuna del piso principal.

Los edificios de Güell presentan un trabajo muy cuidado, con los detalles muy esmerados. Sus edificios se diferencian bastante los unos de los otros y normalmente suele coronarlos con remates variados, lo que les da una identidad propia. En la casa Martí el coronamiento nos recuerda las almenas de los castillos medievales.

La foto muestra una pequeña parte de la casa número 20, una obra basada en la secesión y proyectada por el arquitecto Antoni Pons en 1911.

MADRID - SARAGOSSA - Ilusiorama

2011-06-01T10:47:00.000-07:00

Continuant amb els casos de duplicitats, aquestes a vegades arribaven a l'extrem que un mateix arquitecte presentava un mateix projecte en dues poblacions diferents i força distanciades.

Se solia donar en arquitectes en els quals el modernisme era molt esporàdic o gairebé nul, a vegades forçat pel propietari, per la qual cosa desembocava en una falta d'originalitat impròpia d'aquest moviment artístic.

El cas que ens ocupa fa referència al Pavelló Ilusiorama, projectat per l'arquitecte Antonio Ferreras el 1908 per a l'Exposició Hispano-Francesa de Saragossa i que el tornà a presentar, com es comprova en el plànol de l'Archivo de la Villa, a Madrid, el 1909 com a Cinematógrafo Ilusiorama, el qual es va bastir al Paseo del Prado tocant a Cervantes.

Antonio Farreras s'havia titulat el 1904 per l'Escola de Madrid.

- - -

Continuando con los casos de duplicidades, éstas a veces llegaban al extremo de que un mismo arquitecto presentaba un mismo proyecto en dos poblaciones diferentes y bastante distanciadas.

Se solía dar en arquitectos en los que el modernismo era muy esporádico o casi nulo,a veces solicitado por el propietario, por lo que desembocaba en una falta de originalidad impropia de este movimiento artístico.

El caso que nos ocupa se refiere al Pabellón Ilusiorama, proyectado por el arquitecto Antonio Ferreras en 1908 para la Exposición Hispano-Francesa de Zaragoza y que lo volvió a presentar, como se comprueba en el plano del Archivo de la Villa, en Madrid, en 1909 como Cinematógrafo Ilusiorama, el cual se construyó el Paseo del Prado junto a Cervantes.

Antonio Farreras se había titulado en 1904 por la Escuela de Madrid

ARBÚCIES - ruta modernista

2011-05-01T07:49:00.000-07:00

Arran de la proliferació de rutes del modernisme arreu del territori espanyol, proposo de crear-ne una de nova per la localitat gironina d’Arbúcies, situada a la comarca de La Selva.

Arbúcies destaca per les seves torres noucentistes, la majoria construïdes després de la Guerra Civil i seguint una influència del renaixement italià. Algunes d’elles són fruit de l’arquitecte Bartomeu Llongueras, el qual també dissenyà el Santuari de la Pietat.

Això no vol dir que aquesta localitat no tingués turisme d’estiueig en el període anterior, la qual cosa es pot veure en alguna de les seves cases modernistes.

La ruta pot començar pel carrer Francesc Camprodon on en el número 59 l’industrial badaloní Vicenç Bosch i la seva esposa Llucia Costa reformaren la seva casa l’any 1907. L’arquitecte, encara que no consta, ha de ser Joan Amigó, arquitecte que es va fer càrrec de gairebé tots els encàrrecs de la família i fins i tot de la seva fàbrica de l’Anís del Mono (amb plànols signats per Agustí Domingo). La casa presenta trets característics de la secessió en la façana principal i del modernisme en la lateral. És notable l’obertura del xamfrà del pis principal.

Al mateix carrer trobem al número 35 la Granja Royal en la qual, a banda dels ferros dels balcons i dels esgrafiats, cal esmentar la ceràmica dels baixos dissenyada per l’arquitecte Rafael Masó.

Al carrer del Vern trobem en un antic casalot (núm. 21) un cancell modernista dissenyat per l’ebenista Domingo Moncanut.

Si continuem pel carrer Sant Jaume, a la confluència amb el carrer Major, trobem un fanal en la base del qual es troben representades les típiques roses del modernisme escocès de Mackintosh.

El carrer Major ens durà de nou, tot passant per la Plaça de la Vila, al carrer Francesc Camprodon on al seu inici hi ha una casa decorada amb pedres i trossos de ceràmica de colors. Un bon exemple de modernisme popular que es repeteix en gran mesura en la façana de la casa del carrer de la Pietat, 41 casa que conclou la nostra particular ruta.

- - -

A raíz de la proliferación de rutas del modernismo en todo el territorio español, propongo crear una nueva en la localidad gerundense de Arbúcies, situada en la comarca de La Selva.

Arbúcies destaca por sus torres novecentistas, la mayoría construidas después de la Guerra Civil siguiendo una influencia del renacimiento italiano. Muchas de ellas las proyectó el arquitecto Bartolomé Llongueras, quien también diseñó el Santuario de la Piedad.

Esto no quiere decir que esta localidad no tuviera turismo de veraneo antes de la Guerra, como se puede ver por alguna de sus casas modernistas.

La ruta puede comenzar por el número 59 de la calle Francesc Camprodon, donde el industrial badalonés Vicente Bosch y su esposa Lucía Costa reformaron su casa en el año 1907. El arquitecto, aunque no consta, debió de ser Joan Amigó, arquitecto que se hizo cargo de casi todos los encargos de la familia e incluso de su fábrica de Anís del Mono (con planos firmados por Agustín Domingo). La casa presenta rasgos característicos de la secesión en la fachada principal y del modernismo en la lateral. Es notable la obertura del chaflán del piso principal.

En la misma calle encontramos en el número 35 la Granja Royal en la que, aparte de los hierros de los balcones y de los esgrafiados, cabe mencionar la cerámica de los bajos diseñada por el arquitecto Rafael Masó.

En la calle del Vern encontramos en un antiguo caserón (núm. 21) una cancela modernista diseñada por el ebanista Domingo Moncanut.

Siguiendo por la calle Sant Jaume, en la confluencia con la calle Mayor, encontramos una farola en cuya base se encuentran representadas las típicas rosas del modernismo escocés de Mackintosh.

La calle Mayor nos llevará de nuevo, pasando por la Plaça de la Vila, a la calle Francesc Camprodon en cuyo inicio hay una casa decorada con piedras y trocitos de cerámica de colores. Un buen ejemplo de modernismo popular que se repite en gran medida en la fachada de la casa de la calle de la Piedad número 41, casa que concluye nuestra particular ruta.

PAMPLONA - General Chinchilla, 6

2011-05-01T07:35:00.000-07:00

En el primer article d'aquest mes vull fer esment a la recuperació a Pamplona, fa cosa de pocs anys, de la cúpula que presidia la cantonada de la casa de Cipriano Salvatierra.
La casa va ser projectada per l'arquitecte Manuel Martínez de Ubago el 1900.

- - -

En el primer artículo de este mes quiero hacer mención de la recuperación de la cúpula que coronaba el torreón de la esquina de la casa de Cipriano Salvatierra. La casa se encuentra en la calle del General Chinchilla de Pamplona.
El edificio fue proyectado por el arquitecto Manuel Martínez de Ubago en 1900.

MAÓ - Camí des Castell, 31

2011-04-01T09:13:00.000-07:00

A l'illa de Menorca durant el primer quart de segle només hi havia un únic arquitecte, en Francesc Femenias, al qual es deuen la majoria de les construccions d'aquella època. Femenias es va titular a Barcelona el 1901.

Algunes d'aquestes van ser dissenyades en estil modernista i dintre d'elles cal esmentar la Casa del Poble, projectada el 1912 i enllestida el 1913. En ella és notable la diferent composició de les obertures, única per cadascun dels pisos: a la planta baixa un gra arc amb dues columnes que donen pas a una porta d'accés i dos finestrals; al pis principal el balcó també amb tres obertures, la porta i dues finestres, i al capdamunt d'elles el rètol identificador de l'edifici i al segon pis una galeria correguda de finestretes.

- - -

En la isla de Menorca durante el primer cuarto de siglo hubo solamente un único arquitecto, Francesc Femenias al que se deben la mayoría de las casas construidas en aquella época. Femenias se tituló en Barcelona en 1901.

Algunas se diseñaron en estilo modernista y dentro de ellas cabe mencionar la Casa del Pueblo, proyectada en 1912 y terminada en 1913. En ella es notable la diferente composición de los huecos, única en cada uno de los pisos: En la planta baja un gran arco con dos columnas que dan paso a una puerta de acceso y dos ventanales, en el piso principal el balcón también con tres oberturas, la puerta y dos ventanas, y encima de ellas el rótulo identificativo del edificio y en el segundo piso una galería corrida de pequeñas ventanas.

BADALONA - Cases Foment de la Propietat (Artigues)

2011-04-01T08:51:00.000-07:00

Arran de la Ley de Casas Baratas del 1912, es va crear a Barcelona la Societat Fomento de la Propiedad un dels objectius de la qual era construir cases per a persones necessitades arreu del territori.
L'arquitecte de la Societat, en Juli Maria Fossas, va dissenyar diferents conjunts de cases en els quals cadascuna de les façanes diferia de les altres. Són conjunts de cases unifamiliars d'estil modernista tardà, ja de camí cap al noucentisme.
Fossas va projectar-ne a Barcelona (carrer del Comte Güell, 1913), aquestes que aperexein en la fotografia, en el barri d'Artigues, a Badalona (1913/1919), Terrassa (1913), Madrid (1915), El Masnou (1916)i Sabadell (1919)
- - -
A raíz de la Ley de Casas Baratas de 1912, se creó en Barcelona la Sociedad Fomento de la Propiedad uno de cuyos objetivos era la construcción por todo el territorio nacional de casas para personas necesitadas.
El arquitecto de la Sociedad, Juli Maria Fossas, diseñó diferentes conjuntos de casas en los cuales cada una de ellas tenía una fachada distinta a la de las demás. Son conjuntos de casas unifamiliares de estilo modernista tardío, ya de camino hacia el noucentismo.
Fossas proyectó casas en Barcelona (calle del Comte Güell, 1913), estas que aparecen en la fotografía, en el barrio de Artigues, en Badalona (1913/1919), Terrassa (1913), Madrid (1915), El Masnou (1916) y Sabadell (1919 )

BADALONA - Plaça Pau Casals, 1

2011-03-01T07:40:00.001-08:00

En l'espai configurat per la Plaça Pau Casals i els carrers Gaietà Soler i Santa Eulàlia s'alça la casa coneguda com Ca L'Amigó que va fer edificar Jaume Botey el 1916.

Jaume Botey era un conegut agrimensor i mestre d'obres badaloní que va arribar a ser alcalde de la ciutat en el període 1875-1876, es va casar amb la mare de l'arquitecte Joan Amigó, que era vídua, i va esdevenir el padrastre del famós arquitecte.

Aquesta obra és un exemple del que pot costar, a vegades, saber l'autor real d'un edifici. En aquest cas, el peticionari és mestre d'obres, el facultatiu que signa el plànol és l'arquitecte municipal de Sant Adrià Joan Maymó i el veritable autor és Joan Amigó.

Joan Amigó era l'arquitecte municipal de Badalona en aquells temps i donat que no podia signar obra civil en el seu municipi va demanar la signatura oficial a Maymó. A partir del 1914, moment en què se li atorga el càrrec, els seus projectes són signats per l'esmentat Maymó o per l'arquitecte Agustín Domingo Verdaguer, aquest, per exemple, signa els plànols de la Fàbrica Anís del Mono, segurament obra d'Amigó, donat que era l'arquitecte de la família de Vicenç Bosch, l'amo de la fàbrica.

- - -

En el espacio configurado por la Plaza Pau Casals y las calles Gaietà Soler y Santa Eulàlia encontramos la casa conocida como Ca L'Amigó que hizo edificar Jaume Botey en 1916.

Jaume Botey era un conocido agrimensor y maestro de obras badalonés que llegó a ser alcalde de la ciudad en el periodo 1875-1876, se casó con la madre del arquitecto Joan Amigó, que era viuda, y se convirtió en el padrastro del famoso arquitecto.

Esta obra es un ejemplo de lo que puede costar, a veces, conocer el verdadero autor de un edificio. En este caso, el peticionario es maestro de obras, el facultativo que firma el plano es el arquitecto municipal de Sant Adrià Joan Maymó y el verdadero autor es Joan Amigó.

Joan Amigó era el arquitecto municipal de Badalona en aquellos tiempos y dado que no podía firmar obra civil en su municipio pidió la firma oficial a Maymó. A partir de 1914, momento en que se le otorga el cargo, sus proyectos son firmados por el mencionado Maymó o por el también arquitecto Agustín Domingo Verdaguer, este, por ejemplo, firma los planos de la Fábrica Anís del Mono, seguramente obra de Amigó, dado que era el arquitecto de la familia de Vicente Bosch, el dueño de la fábrica.

BARCELONA - farmàcia Boatella

2011-03-01T07:12:00.000-08:00

La farmàcia del Doctor Boatella es troba a la Rambla, al número, 38, actualment amb el nom de Farmàcia Hernández de la Rosa.

És una mostra de les antigues farmàcies modernistes que han quedat a Barcelona i és fruit d'una reforma que va efectuar l'arquitecte Antoni Serrallach, un arquitecte poc conegut, autor d'edificis, en aquest estil, a la mateixa Barcelona, a L'Hospitalet de Llobregat i a Vilafranca del Penedès.

En la seva decoració van intervenir, entre d'altres, l'escultor Carreras, els vitrallers Rigalt y Cia., el serraller Ballarin, els marbristes Juyol i el mosaïcista Maragliano. La inauguració de la reforma va tenir lloc a finals del 1900.

Aquesta farmàcia en el seu dia, any 1901, va merèixer que es publiquessin fotos seves a la revista Arquitectura y Construcción.

- - -

La farmacia del Doctor Boatella se encuentra en la Rambla, en el número, 38, actualmente denominada Farmacia Hernández de la Rosa.

Es una muestra de las antiguas farmacias modernistas que han quedado en Barcelona y es el resultado de una reforma que efectuó el arquitecto Antoni Serrallach, un arquitecto poco conocido, autor de edificios, en este estilo, en la misma Barcelona, en L 'Hospitalet de Llobregat y en Vilafranca del Penedès.

En su decoración intervinieron, entre otros, el escultor Carreras, los vidrieros Rigalt y Cía., el cerrajero Ballarin, los marmolistas Juyol y el mosaicista Maragliano. La inauguración de la reforma tuvo lugar a finales de 1900.

Esta farmacia en su día, año 1901, mereció que se publicaran fotos suyas en la revista Arquitectura y Construcción.

BUENOS AIRES - Venezuela, 722

2011-02-01T07:26:00.000-08:00

El modernisme català també tingué la seva presència a Amèrica i entre ella cal remarcar la que féu l'arquitecte argentí Julián Jaime García Núñez. Aquest arquitecte va néixer a Buenos Aires, de pares catalans, i es va formar a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, en la que obtingué el títol l'any 1900. A Espanya va treballar a Barcelona, Ribadeo (Galícia) i Figueras-Castropol (Astúries) i a l'Argentina a Buenos Aires i a Temperley.
La seva obra presenta trets característics del modernisme català barrejats amb altres més propis de la secessió austríaca. En elles, a més, es nota la influència de l'arquitecte Domènech i Montaner.
En aquest article presentem com a exemple de la seva obra la casa que construí per a José Blanco l'any 1912.
Per saber més de l'obra d'aquest arquitecte recomano la següent adreça:

http://www.juliangarcianuniez.blogspot.com

del meu amic, l'estudiós i defensor del patrimoni argentí Alejandro Machado.
La foto m'ha estat cedida per l'Àlex Duran.

- - -

El modernismo catalán también tuvo su presencia en América y dentro de ésta cabe destacar la que hizo el arquitecto argentino Julián Jaime García Núñez. Este arquitecto nació en Buenos Aires, de padres catalanes, y se formó en la Escuela de Arquitectura de Barcelona, en la que obtuvo el título en 1900. En España trabajó en Barcelona, Ribadeo (Galicia) y Figueras-Castropol (Asturias) y en Argentina en Buenos Aires y Temperley.Su obra presenta rasgos característicos del modernismo catalán mezclados con otros más propios de la secesión austriaca. En ellas, además, se nota la influencia del arquitecto Domènech i Montaner.
En este artículo presentamos como ejemplo de su obra la casa de renta que construyó para José Blanco en 1912.
Para saber más de la obra de este arquitecto recomiendo la siguiente dirección:
http://www.juliangarcianuniez.blogspot.com

de mi amigo, el estudioso y defensor del patrimonio argentino Alejandro Machado.
La foto me ha sido cedida por Àlex Duran.

L'ALBIOL - Villa Urrutia

2011-02-01T07:12:00.000-08:00

A la part baixa de la població de L'Albiol, a la comarca del Baix Camp, es troba aquesta típica torre en estil modernista. La va erigir Augusto Urrutia Roldán, un basc tractant de cacau a Veneçuela que es va casar amb la tarragonina Josefina Miró.
Presenta força decoració vegetal al voltant de les obertures i també envoltant el nom de la vil·la en el coronament; una torratxa rematada amb una agulla la qual està recoberta de ceràmica i presenta trencadís a les finestres; tribunes i porxada.

Es va construir el 1913 i sembla que l'arquitecte fou Antoni Vila Palmés, el mateix que li havia bastit la seva residència habitual a Barcelona, al Passeig de la Mare de Déu del Coll, i el seu monumental panteó al Cementiri de Montjuïc també a Barcelona.

- - -

En la parte baja de la población de L'Albiol, en la comarca del Baix Camp, se encuentra esta típica torre en estilo modernista. La erigió Augusto Urrutia Roldán, un vasco tratante de cacao en Venezuela que se casó con la tarraconense Josefina Miró.
Presenta una rica decoración vegetal alrededor de las oberturas y también rodeando el nombre de la villa en el coronamiento; una torrecilla rematada con una aguja que está recubierta de cerámica y presenta trencadís en las ventanas; tribunas y porche.

Se construyó en 1913 y parece que el arquitecto fue Antoni Vila Palmés, el mismo que le había construido su residencia habitual en Barcelona, en el Paseo de la Mare de Déu del Coll, y su monumental panteón en el Cementerio de Montjuïc también en Barcelona.

SÁSTAGO - Central Hidroelèctrica

2011-01-02T02:32:00.000-08:00

Ens vam desplaçar a aquesta localitat saragossana per veure el pont sobre l'Ebre i el Monestir de Rueda i ens va sorprendre trobar aquesta Central Hidroelèctrica.
Presenta una forta influència del treball que va fer Rubió i Bellver a la Colònia Güell, a més de ser contemporània a la mateixa, donat que es va edificar entre 1904 i 1908.
La Central pertanyia a l'Electro Metalúrgica del Ebro, empresa amb seu a Barcelona i de la qual el seu primer president va ser Ferran Junoy, autor de l'antiga fàbrica de la Maquinista a Barcelona.
Els propietaris de la companyia eren Pere Catasús, Dionisio Conde, Joan Espiell, Romà Fabra i Puig, Vicenç ferrer, Alfredo Mata, Ramon Monegal, Francesc P. Pons, Antoni Solà de Mas, Josep Viladomiu i el propi Junoy.

Les investigacions de la historiadora de l'art Patricia Pérez Castañer han descobert que l'arquitecte autor del projecte va ser Francesc Solà Gené, el qual va rebre la Medalla d'Or de l'Exposició Hispano-Francesa de Saragossa per aquest.

- -- -

Nos desplazamos a esta localidad zaragozana para ver el puente sobre el Ebro y el Monasterio de Rueda y nos sorprendió encontrar esta Central Hidroeléctrica.
Presenta una fuerte influencia del trabajo realizado por Rubió i Bellver en la Colonia Güell, además de ser contemporánea a la misma, dado que se edificó entre 1904 y 1908.
La Central pertenecía a la Electro Metalúrgica del Ebro, empresa con sede en Barcelona y de la que fue su primer presidente Ferran Junoy, autor de la antigua fábrica de la Maquinista en Barcelona.
Los propietarios de la compañía eran Pedro Catasús, Dionisio Conde, Juan Espiell, Román Fabra i Puig, Vicente Ferrer, Alfredo Mata, Ramón Monegal, Francesc P. Pons, Antonio Solà de Mas, José Viladomiu y el propio Junoy.

Las investigaciones de la historiadora del arte Patricia Pérez Castañer han descubierto que el arquitecto autor del proyecto fue Francisco Solà Gené, el cual recibió la Medalla de Oro de la Exposición Hispano-Francesa de Zaragoza por el mismo.

BILBAO - Muelle de Olabeaga, 22

2011-01-02T02:10:00.000-08:00

A tocar de la Ría de Bilbao, al Muelle de Olabeaga, s'alça aquesta casa dissenyada per l'arquitecte Luis Basterra amb forta influència de l'Art Nouveau belga. Tot i que ha estat modificada, encara manté les obertures originals de la planta baixa i de la primera planta. La planta baixa es contempla com una gran arcada amb tres obertures, mentre que a la primera planta cal esmentar el cercle que envolta les finestres. La façana combina la pedra amb el maó i presenta treballs en ferro.
Luis Basterra es va titular com a arquitecte per l'Escola de Madrid el 1891

- - -

Junto a la Ría de Bilbao, en el Muelle de Olabeaga, se alza esta casa diseñada por el arquitecto Luis Basterra con fuerte influencia del Art Nouveau belga. A pesar de que ha sido modificada, aún mantiene las aberturas originales de la planta baja y de la primera planta. La planta baja se contempla como una gran arcada con tres aberturas, mientras que en la primera planta hay que mencionar el círculo que rodea las ventanas. La fachada combina la piedra con el ladrillo y presenta trabajos en hierro.
Luis Basterra se tituló como arquitecto por la Escuela de Madrid en 1891

A CORUÑA - Galera, 8

2010-12-01T06:40:00.000-08:00

El modernisme és un moviment present en tota la Península. A Galícia destaca la presència d'arquitectes com ara Julio Galán, Ricardo Boán, Rodolfo Ucha, Antonio López, etc.
La casa Juana Pardo és un exemple de l'arquitectura de Julio Galán González-Carvajal, qui va treballar tant a La Corunya com a Oviedo.
Aquesta casa la va dissenyar el 1908 i en ella el més notable és l'ornamentació que envolta totes les obertures, un tant desproporcionada i amb un caràcter plenament ampul·lós.

- - -

El modernismo es un movimiento presente en toda la Península. En Galicia destaca la presencia de arquitectos como Julio Galán, Ricardo Boán, Rodolfo Ucha, Antonio López, etc.
La casa Juana Pardo es un ejemplo de la arquitectura de Julio Galán González-Carvajal, el cual trabajó tanto en La Coruña como en Oviedo.
Esta casa la diseñó en 1908 y en ella lo más notable es la ornamentación que rodea todas las aberturas, un tanto desproporcionada y con un carácter plenamente ampuloso.

VILASSAR DE MAR - Sant Pau, 8

2010-12-01T06:32:00.000-08:00

La casa Joan Tusell es troba a primera línia de mar de Vilassar de Mar. Al seu voltant hi ha un seguit de cases projectades per l'arquitecte Eduard Ferrés.
Aquesta casa, sembla que del 1920, desconec qui la va dissenyar, però té una forta influència de la secessió austríaca . Són notables el coronament sinuós, la tribuna que ocupa tota l'amplada del primer pis i la presència decorativa en tota la façana. Els ferros bombats del balco del segon pis són més propis del modernisme català.

- - -

La casa Joan Tusell se encuentra en primera línea de mar de Vilassar de Mar. Alrededor suyo hay una serie de casas proyectadas por el arquitecto Eduard Ferrés.
Esta casa, que parece de 1920, desconozco quien la diseñó, pero tiene una fuerte influencia de la secesión austriaca. Son notables el coronamiento sinuoso, la tribuna que ocupa toda la anchura del primer piso y la presencia decorativa en toda la fachada. Los hierros bombeados del balcón del segundo piso son más propios del modernismo catalán.

CASAS-IBÁÑEZ - Paseo de la Cañada, 51

2010-11-01T04:02:00.000-07:00

Continuant a Casas-Ibáñez, en el recorregut per aquesta població ens sorprèn l'existència d'aquesta casa profusament decorada amb motius molt vius.
S'aprecia una forta influència dels treballs de l'austríac Hundertwasser.
La ceràmica, la pintura, els colors, les formes extravagants donen un motiu d'alegria a aquesta construcció i realcen la seva presència a la vila.
La casa ha estat dissenyada en els darrers anys.

- - -

Continuando en Casas-Ibáñez, en el recorrido por esta población nos sorprende la existencia de esta casa profusamente decorada con colores muy vivos.
Se aprecia en ella una fuerte influencia de los trabajos del austríaco Hundertwasser.
La cerámica, la pintura, los colores, las formas extravagantes dan un motivo de alegría a esta construcción y realzan su presencia en la villa.
La casa se diseñó hace pocos años.

CASAS-IBÁÑEZ / REQUENA - comparacions

2010-11-01T03:42:00.000-07:00

[teclejar al damunt per engrandir-les // teclear encima para agrandarlas]

En l'article d'avui podem observar com en un radi d'uns 60 km podem trobar tres exemples gairebé idèntics d'ornamentació modernista.

Casas-Ibáñez es troba a la província d'Albacete, comunitat de Castella-la Manxa. En el Paseo de la Cañada existia aquesta casa, avui ja derruïda, amb una decoració calcada a la que es troba al carrer Don Plácido Guerrero, 17 -19 de San Antonio, una pedania de Requena, ja a la província de València.

Així mateix, a Requena n'hi ha una altra al carrer Norberto Piñango on la única diferència rau en el dibuix de damunt la llinda.
Aquest fet es pot deure a la intervenció d'un mateix constructor, a la compra de l'element decoratiu seriat al mateix lloc o a la seva compra per catàleg.
Afirmaria, per ser la més completa, que el primer exemple va ser el de Requena. Les altres dues cases són senzilles edificacions amb aquests elements per donar-li millor aparença.
Cal considerar-les totes tres modernistes? o, simplement, n'és una, la més completa, i les altres dues són eclèctiques amb elements modernistes afegits?

- - - -

En el artículo de hoy podemos observar como en un radio de unos 60 km podemos encontrar tres ejemplos casi idénticos de decoración modernista.
Casas-Ibáñez se encuentra en la provincia de Albacete, comunidad de Castilla-La Mancha. En el Paseo de la Cañada existía esta casa, ahora desaparecida, con una decoración calcada a la que se encuentra en la calle Don Plácido Guerrero, 17-19 de San Antonio, una pedanía de Requena, ya en la provincia de Valencia.
Asimismo, en Requena exite otra en la calle Norberto Piñango donde la única diferencia radica en el dibujo de encima del dintel.
Este hecho puede deberse a la intervención de un mismo constructor, a la compra del elemento decorativo seriado en el mismo lugar o en su compra por catálogo.
Afirmaría, por ser la más completa, que el primer ejemplo fue el de Requena. Las otras dos casas son sencillas edificaciones a las que se les añadió estos elementos para darles mejor apariencia.
¿Cabe considerar las tres como modernistas? o simplemente ¿es una, la más completa, la modernista y las otras dos son solamente eclécticas con elementos modernistas añadidos?

LLEIDA - Blondel, 92

2010-10-02T06:50:00.001-07:00

La casa del poeta, escriptor i polític lleidatà Magí Morera i Galícia va ser obra de l'arquitecte Francesc de Paula Morera i Gatell, a l'igual que moltes de les altres obres modernistes que podem veure per la capital del Segrià.
Es tracta d'una curiosa edificació que aprofita al màxim l'estretor de la façana i, fins i tot, hi afegeix una ampla tribuna en el principal.
La casa també es coneix com a "Casa de La Lira", donat que aquest instrument musical és reproduït en la combinació que formen les finestres dels dos pisos superiors.
La casa es va edificar entre els anys 1910 i 1911.

- - -

La casa del poeta, escritor y político leridano Magí Morera i Galicia fue obra del arquitecto Francesc de Paula Morera i Gatell, al igual que muchas de las otras obras modernistas que podemos ver por la capital del Segrià.
Se trata de una curiosa edificación que aprovecha al máximo la estrechez de la fachada e, incluso, añade una amplia tribuna en el piso principal.
La casa también se conoce como "Casa de La Lira", puesto que este instrumento musical se reproduce en la combinación que forman las ventanas de los dos pisos superiores.
La casa se edificó entre los años 1910 y 1911.

(les fotos m'han estat cedides per Jaume Barrull i Badia)

Llegeix fonèticament

BARCELONA - Císter, 25 - Melilla, 9

2010-10-02T06:26:00.000-07:00

A la cantonada dels carrers Císter amb Melilla del barri de Sarrià s'alça aquest edifici en forma de torre.
Presenta una característica torre amb balcó cantoner. Una profusa ornamentació vegetal flanqueja les obertures, els esgrafiats superiors i part del treball en ferro. La resta de la façana està coberta amb falsos carreus.
S'havia atribuït al mestre d'obres Ramon Ribera, però en comprovar els plànols en l'Arxiu Municipal he pogut veure que en realitat l'obra va ser projectada per l'arquitecte Juli Batllevell qui la va fer per encàrrec d'el matrimoni Alejandro Bulart i Rosa Rialp.
L'obra es va fer entre els anys 1906 i 1907, aquest darrer any consta a la façana.

- - -

En la confluencia de las calles Císter con Melilla del barrio de Sarrià se alza este edificio en forma de torre.
Presenta una característica torre con balcón en la esquina. Una profusa ornamentación vegetal flanquea las oberturas, los esgrafiados superiores y parte del trabajo en hierro. El resto de la fachada está cubierta con falsos sillares.
Se había atribuido al maestro de obras Ramon Ribera, pero al comprobar los planos en el Archivo Municipal he podido ver que en realidad la obra fue proyectada por el arquitecto Juli Batllevell, quien la hizo por encargo del matrimonio Alejandro Bulart y Rosa Rialp.
La obra se hizo entre los años 1906 y 1907, este último año es el que consta en la fachada.

BARCELONA - Camèlies, 40

2010-09-01T09:33:00.000-07:00

La Casa Josep Barnolas del carrer Camèlies, al barri de Gràcia, va ser objecte d'una reforma i ampliació molt respectuoses amb l'antic edifici. El nou cos està enretirat i d'aquest manera respecta la façana original.
És una obra de l'arquitecte Miquel Pascual, un arquitecte del que no es tenen gaire obres civils conegudes, ja que en ser arquitecte municipal de Barcelona fins a la seva mort, el 1916, no podia signar-les. A més, moltes de les obres que sí va signar, han resultat ser de Francesc Berenguer, ajudant seu abans de ser-ho d'en Gaudí i que mai no es va arribar a titular.
Miquel Pascual va ser també arquitecte municipal de Sabadell, de Sant Feliu de Llobregat, de Vic i de l'antiga Vila de Gràcia.
De la casa Barnolas, a banda dels molts detalls modernistes, són dignes d'atenció el mico i el gos que suporten damunt de la porta l'escut floral.

- - -

La Casa Josep Barnolas de la calle Camèlies, en el barrio de Gracia, fue objeto de una reforma y ampliación muy respetuosas con el antiguo edificio. El nuevo cuerpo está retirado y respeta la fachada original.
Es una obra del arquitecto Miquel Pascual, un arquitecto del que no se conocen demasiadas obras civiles, ya que al ser arquitecto municipal de Barcelona hasta su muerte, en 1916, no podía firmarlas. Además, muchas de las obras que sí firmó, han resultado ser de Francesc Berenguer, ayudante suyo antes de serlo de Gaudí y que nunca se llegó a titular.
Miquel Pascual fue también arquitecto municipal de Sabadell, de Sant Feliu de Llobregat, de Vic y de la antigua Villa de Gràcia.
De la casa Barnolas, aparte de los muchos detalles modernistas, son dignos de atención el mono y el perro que soportan encima de la puerta el escudo floral.

BARCELONA - Ortigosa, 10-12

2010-09-01T09:25:00.001-07:00

Fa poc han estat restaurades aquestes antigues naus industrials bastides pel prolífic mestre d'obres Josep Graner entre els anys 1904 i 1905. El color actual trobo que fa resaltar molt més el conjunt.
Pertanyien a Ignasi Coll, un dels clients habituals de Graner, per qui va construir una sèrie de cases a la Gran Via barcelonina.
Sembla estrany que no hagin estat derruïdes, ja que es troben en ple centre de Barcelona, a tocar del Palau de la Música i de la Via Laietana.
Cal destacar les palmetes desproporcionades que separen les naus. Aquest recurs va ser utilitzat per Graner en molts dels seus coronaments.

- - -

Hace poco han sido restauradas estas antiguas naves industriales construidas por el prolífico maestro de obras Josep Graner entre los años 1904 y 1905. El color actual creo que beneficia al conjunto.
Pertenecían a Ignacio Coll, uno de los clientes habituales de Graner, para el que construyó una serie de casas en la Gran Vía barcelonesa.
Lo extraño es que no hayan sido destruidas, ya que se encuentran en pleno centro de Barcelona, junto al Palau de la Música y de la Via Laietana.
Cabe destacar las palmetas desproporcionadas que separan las naves. Este recurso fue utilizado por Graner en muchos de sus remates.

BARCELONA - Astúries, 65

2010-07-31T23:57:00.000-07:00

El mestre d'obres Lluís de Miquel i Roca s'ha fet famós per un edifici que precisament no és seu: la casa Bonaventura Ferrer (pas. Gràcia, 113), dissenyada per Pere Falqués, el qual en ésser l'arquitecte municipal de la ciutat no podia signar obra civil i va recórrer al personatge esmentat.
Però, Lluís de Miquel també va realitzar edificis força vistosos com ara aquest que presentem situat al barri de Gràcia i amb una destacable ornamentació floral.
Es tracta de la casa de Maria Àngela Vilavella edificada entre els anys 1904 i 1905.

- - -

El maestro de obras Luis de Miguel y Roca se ha hecho famoso por un edificio que precisamente no es suyo: la casa Bonaventura Ferrer (pas. Gràcia, 113), diseñada por Pere Falqués, que al ser el arquitecto municipal de la ciudad no podía firmar obra civil y recurrió al personaje mencionado.
Pero, Luis de Miguel también realizó edificios muy vistosos como este que presentamos en el barrio barcelonés de Gràcia con una destacable decoración floral.
Se trata de la casa de María Ángela Vilavella edificada entre los años 1904 y 1905.

BARCELONA - Nació, 77

2010-07-31T23:50:00.000-07:00

Aquesta és una altra de les moltes obres que Josep Graner va realitzar per tota la geografia catalana. En ella el decorativisme modernista és molt prolífic, ja que fins i tot omple els espais que hi han entre les obertures i tot això sense fer ús de la tècnica de l'esgrafiat que és la que s'utilitzava més sovintment per omplir-los.
La casa la va fer edificar Elvira Robert el 1912.

- - -

Esta es otra de las muchas obras que Josep Graner realizó por toda la geografía catalana. En ella el decorativismo modernista es muy prolífico, ya que incluso llena los espacios que hay entre los huecos sin hacer uso de la técnica del esgrafiado que es la más comúnmente utilizada para este fin.
La casa la hizo edificar Elvira Robert en 1912.

BERGA - Roser, 50

2010-07-01T07:39:00.000-07:00

L'antiga Casa de Correus de Berga, al carrer Roser, 50, se sol atribuir a l'arquitecte Alexandre Soler i March.
Consultant la documentació existent a l'Arxiu Comarcal del Berguedà, vaig trobar l'expedient relatiu a aquesta casa i resulta ser que l'edifici no és d'en Soler i March, sinó del mestre d'obres Josep Muntadas, que va comptar amb el vist-i-plau de l'enginyer Manuel Rivera.
El sol·licitant va ser Ibo Monaves, el 1918.
El 1931 se li va afegir un pis i es van introduir alguns elements decoratius més propis del noucentisme.
Poca cosa se sap del mestre d'obres Josep Muntadas: va obtenir el seu títol el 1870, va estar actiu a Tortosa, Berga i Sant Vicenç de Castellet i va ser diputat provincial per Barcelona.

- - -

La antigua Casa de Correos de Berga, en la calle Roser, 50, se suele atribuir al arquitecto Alexandre Soler i March.
Consultando la documentación existente en el Archivo Comarcal del Berguedà, encontré el expediente relativo a esta casa y resulta ser que el edificio no es de Soler y March, sino del maestro de obras Josep Muntadas, que contó con el visto bueno del ingeniero Manuel Rivera.
El solicitante fue Ibo Monaves, en 1918.
En 1931 se le añadió un piso y se introdujeron algunos elementos decorativos más propios del noucentisme.
Poco se sabe del maestro de obras Josep Muntadas: se tituló en 1870, estuvo activo en Tortosa, Berga y Sant Vicenç de Castellet y fue diputado provincial por Barcelona.

CASTELLÓ D'EMPÚRIES - cortal Avinyó

2010-07-01T07:31:00.000-07:00

En una recent visita al Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà em va sorprendre trobar aquesta masia modernista.
No he trobat qui va ser l'arquitecte que la va dissenyar, però no em sorprendria que fos en Josep Azemar, arquitecte municipal de la propera Figueres i que va treballar a Puigcerdà per als propietaris del Cortal, en Joaquim Moner i l'Antònia Raguer.
La masia és del 1905 i té una forta influència de la manera de fer d'en Puig i Cadafalch.

- - -

En una reciente visita al Parque Natural de los Aiguamolls de l'Empordà me sorprendió encontrar esta masía modernista.
No he encontrado quien fue el arquitecto que la diseñó, pero no me sorprendería que fuera Josep Azemar, arquitecto municipal de la próxima Figueres y que trabajó en Puigcerdà para los propietarios del Cortal, Joaquín Moner y Antonia Raguer .
La masía, del 1905, tiene una fuerte influencia del estilo de Puig i Cadafalch.

MATARÓ - Nou, 20

2010-06-02T06:56:00.000-07:00

En el modernisme hi ha certa proliferació d'escultures d'animals i plantes, ja siguin existents en l'actualitat, mitològics o fantàstics.
Dels inexistents podem veure grius, dracs i fins i tot sirenes, però el que més m'ha sorprès en aquest edifici és l'existència, entre d'altres, d'aquest jove elefant alat.
La casa és obra de Josep Puig i Cadafalch, de l'any 1894, i l'escultor es creu que va ser l'Eusebi Arnau, un col·laborador habitual de Puig i un dels escultors més notables del modernisme. El propietari de l'edifici era Miquel Parera.

- - -

En el modernismo hay cierta proliferación de esculturas de animales y plantas, ya sean existentes en la actualidad, mitológicos o fantásticos.
De los inexistentes podemos ver grifos, dragones e incluso sirenas, pero lo que más me ha sorprendido en este edificio es la existencia, entre otros, de este joven elefante alado.
La casa es obra de Josep Puig i Cadafalch, del año 1894, y el escultor se cree que fue Eusebi Arnau, un colaborador habitual de Puig y uno de los escultores más notables del modernismo. El propietario del edificio era Miquel Parera.

EL MASNOU - plaça Catalunya, 11

2010-06-02T06:50:00.000-07:00

Les obres més conegudes de l'arquitecte Joan Amigó es troben a Badalona, però també en va fer per altres localitats catalanes (Malgrat de Mar, Barcelona, Tiana) com aquesta que va projectar a El Masnou.
Coneguda com Can Patateta, la va dissenyar el 1916 en un modernisme tardà amb clares influències, com és típic en ell, de la Secessió austríaca.
Cal remarcar les obertures dels baixos englobades en una gran arcada, així com la riquesa dels esgrafiats.

- - -

Las obras más conocidas del arquitecto Joan Amigó se encuentran en Badalona, pero también realizó algunas en localidades catalanas (Malgrat de Mar, Barcelona, Tiana) como esta que proyectó en El Masnou.
Conocida como Can Patateta, la diseñó en 1916 en un modernismo tardío con claras influencias, como es típico en él, de la Secesión austriaca.
Hay que destacar las aperturas de los bajos englobadas en una gran arcada, así como la riqueza de los esgrafiados.

TOSSA DE MAR - casa Sans

2010-05-01T03:37:00.000-07:00

Un altre arquitecte poc conegut és Josep Maria de Falguera. Compartia despatx amb el seu germà Antoni, més conegut. Com sia que els projectes administratius tan sols estan signats per un facultatiu, aquest solia ser l'Antoni, tot i ser un any més jove. Els dos germans es van titular a Barcelona l'any 1900.
Gràcies als arxius personals dels autors o a revistes de l'època es pot saber la veritable autoria dels edificis, així, en una article de la Ilustració Catalana del 1908 consta que la casa de Joan Sans al Passeig de Mar de Tossa és obra dels dos germans.
També van compartir autoria a la Farmàcia Novelles de la Rambla de Catalunya (Barcelona) i a la desapareguda Fàbrica Estruch de Palau-Solità i Plegamans.

- - -

Otro arquitecto poco conocido es Josep Maria de Falguera. Compartía despacho con su hermano Antonio, más conocido. Como sea que los proyectos administrativos sólo están firmados por un facultativo, solía ser Antoni quien los firmaba, a pesar de ser el hermano menor. Los dos hermanos se titularon en Barcelona en 1900.
Gracias a los archivos personales de los autores o revistas de la época se puede saber la verdadera autoría de los edificios, así, en una artículo de la Ilustració Catalana de 1908 consta que la casa de Joan Sans en el Passeig de Mar de Tossa es obra de los dos hermanos.
También compartieron autoría en la Farmacia Novelles de la Rambla de Catalunya (Barcelona) y en la desaparecida Fábrica Estruch de Palau-Solità i Plegamans.

Arquitecte Guardiola

2010-05-01T03:18:00.000-07:00

L'arquitecte Joan Francesc Guardiola (1895-1962) es va titular el 1922 a Barcelona. La seva obra es troba distribuïda entre Barcelona i la província de València. Com a estudiant va ressaltar amb el projecte per a un Monument a les Glòries Catalanes i la primera estació de metro de la Plaça de Catalunya (Barcelona) -projecte signat per un altre arquitecte.
Entre els seus edificis hi han tres que no deixen indiferents a qui els veu, són d'una gran rotunditat i color. Aquests tres edificis són de difícil adscripció, ja com a art déco ja com a modernisme tardà. Són les conegudes com Casa Xinesa (Barcelona, carrer Muntaner, 54, construïda per al seu germà Fernando Guardiola), la Casa Jueva (València, carrer Castelló, 20, per a José Salom) i l'Ateneu dels Socors a Sueca, amb influència més aviat hindú i quelcom de gaudiniana. Són fruit de la gran cultura de Guardiola, dels seus viatges i de la preocupació per l'arquitectura autòctona d'altres països.
Un altre edifici important de l'arquitecte va ser el Teatre Serrano a Sueca, ara mutilat, influenciat pel déco nord-americà.
Arquitectes com Guardiola han estat oblidats i són mereixedors d'algun llibre o estudi monogràfic que espero es faci algun dia.

El arquitecto Juan Francisco Guardiola (1895-1962) se tituló en 1922 en Barcelona. Su obra se encuentra distribuida entre Barcelona y la provincia de Valencia. Como estudiante destacó con un proyecto para un Monumento a las Glorias Catalanas y con la primera estación de metro de la Plaça de Catalunya (Barcelona) -proyecto firmado por otro arquitecto.
Entre sus edificios hay tres que no dejan indiferentes a quién los ve, son de una gran rotundidad y colorido. Estos tres edificios son de dificil adscripción ya como art déco ya como modernismo tardío. Son las conocidas como Casa China (Barcelona, calle Muntaner, 54, construida para su hermano, el constructor Fernando Guardiola), la Casa Judía (Valencia, calle Castellón, 20, para José Salom) y el Ateneo del Socorro en Sueca, con influencia más bien hindú y algo de gaudiniana. Son fruto de la gran cultura de Guardiola, de sus viajes y de la preocupación por la arquitectura autóctona de otros países.
Otro edificio importante de este arquitecto es el Teatro Serrano en Sueca, ahora mutilado, influenciado por el déco estadounidense.
Arquitectos como Guardiola han sido olvidados y son merecedores de algún libro o estudio monográfico que espero se haga algún día.

BARCELONA - passatge de l'Esperança

2010-04-05T02:27:00.000-07:00

A partir de la segona dècada del 1900, com a conseqüència de la Ley de Casas Baratas, va començar a proliferar la construcció de grups d'aquestes cases al llarg de tota Espanya. Algunes eren modernistes, però a Catalunya la major part de les mateixes eren noucentistes.
Aquest grup del passatge de l'Esperança de Barcelona és de concepció noucentista, però té alguns trets modernistes en els seus esgrafiats.
Va ser projectat per l'arquitecte Agustín Domingo Verdaguer el 1926 i la seva construcció es va perllongar fins al 1928. El projecte contemplava 30 cases i va ser promogut per la Cooperativa de Cargadores y Descargadores del Algodón sota la beneficència de Lluís Jover Castells.

- - -

A partir de la segunda década del 1900, como consecuencia de la Ley de Casas Baratas, a lo largo de toda España comenzó a proliferar la construcción de grupos de estas casas. Algunas eran modernistas, pero en Cataluña la mayor parte de las mismas eran novecentistas.
Este grupo del pasaje de la Esperanza de Barcelona es de concepción novecentista, pero tiene algunos rasgos modernistas en sus esgrafiados.
Fue proyectado por el arquitecto Agustín Domingo Verdaguer en 1926 y su construcción se prolongó hasta 1928. El proyecto contemplaba 30 casas y fue promovido por la Cooperativa de Cargadores y Descargadores del Algodón bajo la beneficencia de Luis Jover Castells.

LODOSA - apartadero de Féculas

2010-04-05T02:11:00.000-07:00

Fa un temps el meu amic Ricardo Muñoz Fajardo, un altre investigador del modernisme, va trobar per Internet l'existència d'aquest petit baixador a la localitat navarresa de Lodosa.

Tot i que havia passat amb tren per allà mai no m'havia fixat en ell. Com sigui que aquests dies hi passava, m'hi vaig arribar i vaig fer-ne fotos.
Es tracta d'un edifici del 1912 empetitit per la gran fàbrica que l'envolta. Presenta una forta influència de la secessió austríaca. Recorda les estacions del funicular de Vallvidrera de Barcelona.
És curiós el nom d'"apartadero" en comptes del d'"apeadero". La fàbrica es dedicava al tractament de les patates, d'aquí el nom de Féculas.

Hace un tiempo mi amigo Ricardo Muñoz Fajardo, otro investigador del modernismo, encontró por Internet la existencia de este pequeño apeadero en la localidad navarra de Lodosa.
Aunque había pasado en tren por allí nunca me había fijado en él.
Como estos días tenía que pasar cerca, fuí a hacerle unas fotos.
Se trata de un edificio de 1912 empequeñecido por la gran fábrica que lo rodea. Presenta una fuerte influencia de la secesión austriaca. Recuerda las estaciones del funicular de Vallvidrera de Barcelona.
Es curioso el nombre de "apartadero" en vez del de "apeadero". La fábrica se dedicaba al tratamiento de las patatas, de ahí el nombre de Féculas.

BILBAO - MADRID - eladio laredo

2010-04-05T01:56:00.001-07:00

El lligam entre alguns propietaris i certs arquitectes va ser molt fort. Això es pot veure amb la relació Güell-Gaudí, família Coll Portabella - Eduard Ferrés, Ferrer-Vidal amb Sagnier, etc. Una altra d'aquestes va ser la de Luis de Ocharán y Mazas amb l'arquitecte càntabre Eladio Laredo Carranza.
En aquest cas, però, la relació no es va donar en un sol lloc, sinò que es va distribuir per tota la geografia: així hi ha cases per Madrid, per Bilbao i per Castro Urdiales (Cantàbria).
A Madrid va fer la casa modernista de la foto al Paseo Eduardo Dato (1905-06), desapareguda; la casa de Victoria amb Carrera de San Jerónimo (1907/09 amb projecte modernista) i la casa de Gran Vía, 1-3 (1916/17); a Bilbao les dues cases d'Alameda de Mazarredo,9 amb Ibáñez de Bilbao, 1-7 i Ibáñez de Bilbao, 9 (1901/04) de les quals la de l'Alameda, molt malmesa, estava inspirada amb el neogòtic, però amb clares referències modernistes i la d'Ibáñez de Bilbao és plenament neogòtica. A Castro Urdiales bastí un castell historicista (1901/13).
En molts d'aquests edificis es pot contemplar decoració ceràmica a càrrec del taller de Daniel Zuolaga.
(la foto de Madrid és gentilesa d'Óscar da Rocha; el plànol de l'edifici de l'Alameda, de l'Archivo Foral de Bizkaia)
- - -

El vínculo entre algunos propietarios y ciertos arquitectos fue muy fuerte. Se puede ver en la relación Güell-Gaudí, familia Coll Portabella - Eduard Ferrés, Ferrer-Vidal con Sagnier, etc. Otro de estos vínculos fue el que mantuvo Luis de Ocharán y Mazas con el arquitecto cántabro Eladio Laredo Carranza.
En este caso, sin embargo, la relación no se dio en un solo lugar, sino que se distribuyó por toda la geografía: así hay casas por Madrid, por Bilbao y por Castro Urdiales (Cantabria).
En Madrid hizo la casa modernista de la foto en el Paseo Eduardo Dato (1905-06), desaparecida, la casa de Victoria con vuelta a Carrera de San Jerónimo (1907/09 con proyecto modernista) y la casa de Gran Vía, 1-3 (1916/17); en Bilbao las dos casas de la Alameda de Mazarredo, 9 con Ibáñez de Bilbao, 1-7 e Ibáñez de Bilbao, 9 (1901/04) de las cuales la de la Alameda, muy deteriorada, estaba inspirada en el neogótico, pero con claras referencias modernistas y la de Ibáñez de Bilbao es plenamente neogótica. En Castro Urdiales levantó un castillo historicista (1901/13).
En muchos de estos edificios se puede contemplar decoración cerámica a cargo del taller de Daniel Zuolaga.
(la foto de Madrid es gentileza de Óscar da Rocha; el plano del edificio de la Alameda, del Archivo Foral de Bizkaia)

MATADEPERA - Torre de l'Àngel

2010-03-01T07:06:00.000-08:00

En la localitat vallesana de Matadepera anant cap a Mura s'alça aquesta curiosa masia coneguda com a Torre de l'Àngel.

La va projectar l'arquitecte terrassenc Lluís Muncunill l'any 1907.

Cal esmentar l'ús irregular de la pedra a la façana per tal de donar-li un toc rústic, els arcs parabòlics d'influència gaudiniana que conformen la galeria lateral i que també són utilitzats en algunes obertures, així com la utilització del trencadís en la decoració del remat del coronament frontal.

- - -

En la localidad de Matadepera en la comarca del Vallés (Barcelona), dirección a Mura, se levanta esta curiosa masía conocida como Torre del Ángel.

Fue proyectada por el arquitecto de Terrassa Lluís Muncunill en el año 1907.

Destacan el uso irregular de la piedra en la fachada para darle un toque rústico al edificio, los arcos parabólicos de influencia gaudiniana que conforman la galería lateral, que también se utilizan en las oberturas principales, así como el uso del trencadís en la decoración del remate del coronamiento frontal.

CERDANYOLA - Prat de la Riba

2010-03-01T06:46:00.000-08:00

Gairebé al límit entre Cerdanyola i Ripollet i proper a la fàbrica de la Uralita s'obre la Gran Via Prat de la Riba. En aquesta via en el tram comprès entre els carrers Mancomunitat i Clos s'alçaven tota una sèrie d'edificacions modernistes, algunes de les quals podem observar en aquesta foto del Servei de Patrimoni de l'Ajuntament de Cerdanyola.
Formaven un conjunt força uniforme. Lamentablement, la major part ha estat substituïda per edificis força corrents. Resten dempeus els números 42-44, cantonada Tiana, amb el coronament mutilat; els números 54-58, amb una ampliació dels anys 2000, i el número 60.
La casa més notable del conjunt és la que podem veure en primer terme. Es tracta de la casa Masachs d'Eduard Maria Balcells, tot i que els plànols de la mateixa estan signats per Manuel J. Raspall, donat que Balcells era l'arquitecte municipal.
La resta de les edificacions que s'observen són obra del prolífic mestre d'obres Josep Graner.

- - -

Cerca del limite entre las poblaciones de Cerdanyola y Ripollet, en la zona en donde se encuentra la fabrica Uralita, se abre la Gran Via Prat de la Riba. En esta calle, en el tramo comprendido entre las calles Mancomunitat y Clos, había una serie de edificaciones modernistas, algunas de las cuales podemos observar en esta foto del Servicio de Patrimonio del Ayuntamiento de Cerdanyola.
Formaban un conjunto muy uniforme. Lamentablemente, la mayor parte ha sido sustituido por edificios muy corrientes. Todavía se conservan los números 42-44, esquina Tiana, con el coronamiento mutilado; los números 54-58 con una ampliación de los años 2000 y el número 60.
La casa más destacada del conjunto es la que observamos en primer término. Se trata de la casa Masachs de Eduard Maria Balcells, aunque los planos los firma Manuel J. Raspall, dado que Balcells era el arquitecto municipal.
El resto de edificaciones que observamos en la fotografía son obra del prolífico maestro de obras Josep Graner.

CERDANYOLA - BARCELONA

2010-02-01T05:47:00.000-08:00

Aquests dos conjunts de cases presenten certes similituds tot i trobar-se en localitats diferents de la província de Barcelona, el primer a Barcelona ciutat i l'altre a Cerdanyola del Vallès.
El de Barcelona està al barri d'Horta, al carrer Canonge Almera, núm. 15-17 i el formen dues cases datades al 1914. No he localitzat el nom del seu autor.
El segon conjunt està al carrer Sant Francesc, núms. 11-19, constituït per cinc cases projectades per l'arquitecte Enric Matas Ramis, el propietari era Joan Aloy i van ser construïdes per Morral i Pujol el 1916.
Donada la similitud entre elles i que Matas té obres modernistes a Horta, podria dir-se que els dos conjunts són del mateix autor. La única diferència es troba en els laterals del coronament i en els òculs. L'estructura és la mateixa: cases de planta baixa amb una porta central flanquejada per dues finestres. L'ornamentació de les llindes és idèntica.

---

Estos dos conjuntos de casas presentan ciertas similitudes a pesar de estar en localidades diferentes de la provincia de Barcelona, el primero en Barcelona ciudad y el otro en Cerdanyola del Vallès.
El de Barcelona está en el barrio de Horta, en la calle Canonge Almera, núm. 15-17 y lo forman dos casas fechadas en el 1914. No he localizado el nombre de su autor.
El segundo conjunto está en la calle Sant Francesc, núms. 11-19, está constituido por cinco casas proyectadas por el arquitecto Enric Matas Ramis, el propietario era Joan Aloy y fueron construidas por Morral y Pujol el 1916.
Dada la similitud entre ellas y que Matas tiene obras modernistas en Horta, podria decirse que los dos conjuntos son del mismo autor. La única diferencia se encuentra en los laterales del coronamiento y en los óculos. La estructura es la misma: casas de planta baja con una puerta central flanqueada por dos ventanas. La decoración de los dinteles es idéntica.

BARCELONA - Sors, 23-25 / Joan Blanques, 29

2010-02-01T05:44:00.001-08:00

Heus ací dues cases molt semblants que es troben en el barri de Gràcia.

La primera, la del carrer Sors, va ser edificada el 1910 per Josep Castelló segons projecte del mestre d'obres Josep Masdeu.

De la segona, Joan Blanques, se'n desconeix l'autor, encara que no seria agosarat atribuir-la al propi Masdeu, donat que la decoració general de l'edifici és gairebé idèntica. La única diferència entre ambdues es dóna en el coronament: mentre a Joan Blanques acaba en una sèrie de sis palmetes enfrontades en grups de dos, en la de Sors aquestes palmetes s'allarguen fins trobar-se i formar una mena de nínxol amb un cap de mico al centre. Aquest nínxol conté un respirall.

- - -

En este articulo se observan dos casas muy parecidas que se encuentran en el barrio de Gràcia.

La primera de ellas, la de la calle Sors, fué edificada en 1910 para Josep Castelló según proyecto del maestro de obras Josep Masdeu.

De la segunda, Joan Blanques, se desconoce el autor, aunque no sería osado atribuirla al propio Masdeu dado que la decoración general del edificio es casi idéntica. La única diferencia entre ambas se da en el coronamiento: mientras que en Joan Blanques acana en una serie de seis palmetas enfrentadas a pares, en la de Sors estas palmetas se alargan hasta encontrarse y formar una especie de nicho con una cabeza de mono en el centro. Este nicho contiene un respirador.

ALFAFAR - Marià Benlliure, 12

2010-01-31T08:42:00.000-08:00

En la localitat valenciana d'Alfafar es troben algunes mostres d'arquitectura modernista, algunes d'elles en el carrer Marià Benlliure.

Una d'elles és aquesta del número 12 i de la qual en desconec l'autor. L'estructura és clàssica i simètrica respecte a l'eix central, però presenta una rica ornamentació floral tant a les llindes com a les reixes i al coronament de l'edifici, en el qual també es poden veure els triglifs secessionistes. Les reixes presenten un treball força elaborat com és habitual en els exemples modernistes del País Valencià. La porta també és modernista.

- - -

En la localidad valenciana de Alfafar se encuentran algunas muestras de arquitectura modernista, algunas de ellas en la calle Mariano Benlliure.

Una de ellas es esta del número 12 y de la cual desconozco el autor. La estructura es la clásica y es simétrica respecto del eje central, pero presenta una rica decoración floral tanto en los dinteles como en la rejería y en el coronamiento, en el cual también se observan los típicos triglifos secesionistas.. Las rejas tienen un trabajo muy elaborado tal como es habitual en los ejemplos modernistas del País Valenciano. La puerta también es modernista

MALABO / EL FAR D'EMPORDÀ - cases desmuntables

2010-01-02T05:44:00.000-08:00

La Casa Constructora Ribas i Pradell va dissenyar una sèrie de cases i xalets desmuntables fetes amb fusta, majoritàriament, i ferro.
Anaven destinades a la colònia espanyola de Fernando Póo, actual Guinea Equatorial, i a zones d'aiguamolls com ara l'Empordà.
En aquest article es mostren dues d'aquestes cases: una que es va muntar a Santa Isabel (Malabo), a la Guinea, i l'altra a la localitat empordanenca d'El Far d'Empordà, llavors coneguda amb el nom d'Alfar.
Es contempla una galeria o porxo de fusta i una torreta en un dels extrems amb elements modernistes.
L'arquitecte de la companyia era Simó Cordomí, el qual va projectar alguns panteons modernistes a Barcelona als cementiris de Montjuïc i de Sant Andreu, així com l'ajuntament de Granollers i la Torre Roig de Camprodon entre d'altres obres.

- - -

La Casa Constructora Ribas y Pradell diseñó una serie de casas y chalés desmontables realizados mayormente en madera y también con hierro.
Estaban destinadas a la colonia española de Fernando Póo, actual Guinea Ecuatorial, y a zonas lacustres como puede ser el Ampurdán.
En este artículo se muestran dos de estas casas: una que se montó en Santa Isabel (Malabo), en Guinea, y la otra en la localidad ampurdanesa de El Far d'Empordà, entonces conocida con el nombre de Alfar.
Se puede ver una galería porticada de madera y una torrecilla lateral con elementos modernistas.
El arquitecto de la compañía era Simó Cordomí, que proyectó diversos panteones modernistas en Barcelona en los cementerios de Montjuïc y de Sant Andreu, así como el Ayuntamiento de Granollers y la Torre Roig de Camprodon, entre otras obras.

FIGUERES - Plaça de la Palmera, 1

2010-01-02T05:35:00.000-08:00

Una de les cases que criden l'atenció a Figueres és la casa d'Antonio Jiménez a la plaça de la Palmera. En ella són notables les obertures dels baixos i la forma de la tribuna central del pis principal.
La resta de la casa presenta una fesomia clàssica, però en el coronament s'observa un fals òcul central amb la cara d'una fada modernista.
L'autor de l'edifici és l'arquitecte figuerenc Josep Bori el qual és l'autor del Casino Menestral a la mateixa població.
Josep Bori va ostentar el càrrec d'arquitecte provincial de Barcelona durant els anys 1894 a 1938.

- - -

Una de las casas que más llaman la atención en Figueres es la casa de Antonio Jiménez en la plaza de la Palmera. En ella destacan las oberturas de los bajos y la rotundidad del mirador central del piso principal.
El resto de la casa presenta una fisonomía clásica, aunque en el remate se observa un falso óculo central con la cara de una hada modernista.
El autor del edificio es el arquitecto figuerense Josep Bori , también autor del Casino Menestral en la misma población.
Josep Bori ostentó el cargo de arquitecto provincial de Barcelona entre los años 1894 y 1938.

BARCELONA - Gran de Sant Andreu, 31-35

2010-01-02T05:27:00.000-08:00

La casa d'Antonio Basté és una mostra clara del modernisme català, en ella es poden veure els falsos carreus a la planta baixa, els balcons de ferro forjat amb la forma abombada i ornamentació vegetal, llindes amb volutes vegetals, esgrafiats també vegetals a la planta superior i coronament corbat.
L'autor de la casa és el mestre d'obres de Sant Andreu, Antoni Falqués Ros i la va dissenyar el 1907
El mateix autor va bastir una altra casa per al mateix propietari al carrer Neopàtria, 147, aquesta més senzilla.

- - -

La casa de Antonio Basté es una muestra clara del modernisme catalán, en ella se pueden contemplar los falsos sillares de la planta baja, los balcones de hierro forjado de forma abombada y decoración vegetal, dinteles con volutas vegetales, esgrafiados también vegetales en la planta superior y remate curvo. La fachada posterior, en la calle Neopàtria, es mucho más sencilla.
El autor de la casa es el maestro de obras de Sant Andreu, Antoni Falqués Ros que la diseñó en 1907
El mismo autor diseñó para el mismo propietario otra casa en la calle Neopàtria, 147, ésta más sencilla.

CABRA - Fundación Termens

2009-12-03T08:23:00.001-08:00

A Còrdova el modernisme més conegut és el que realitza Adolfo Castiñeyra a la capital i el palau Cardona de Fuente Obejuna, però no per això deixa d'haver mostres a la resta de la província.
Un d'aquests casos és la reixa que encercla l'edifici de la Fundación Termens a Cabra, al carrer San Juan de Dios.
És una bona mostra d'ornamentació floral, en la qual un mateix motiu és repeteix al llarg de tot el mur.
El disseny és d'Enrique Daverio, arquitecte-enginyer italìa del qual cal esmentar la casa Ferraz projectada a Madrid, Ferraz, 2 - Plaza España, amb la col·laboració de Federico de Arias Rey.

- - -

En Córdoba el modernismo más conocido es el que realiza Adolfo Castiñeyra en la capital y el Palacete Cardona de Fuente Obejuna, auque éstas no son las únicas muestras que hay en la província.
Uno de estos casos es la verja que rodea el edificio de la Fundación Termens en Cabra, en la calle San Juan de Dios.
Es una bona muestra de ornamentación floral, en la que un mismo motivo se repite por todo el muro.
El diseño es de Enrique Daverio, arquitecto-ingeniero italiano del cual cabe resaltar la casa Ferraz proyectada en Madrid, Ferraz, 2 - Plaza España, con la colaboración de Federico de Arias Rey.

Nota: las fotos són una gentilesa de Manuela Gálvez

BARCELONA - Bisbe Català, 36

2009-12-03T08:09:00.001-08:00

Aquesta és una obra emmarcada dintre del modernisme català inspirat en el gòtic. Combina l'ornamentació neogòtica amb elements de ferro forjat en les obertures dels baixos i ceràmica floral. El seu autor és l'arquitecte Salvador Soteras (1909/1910) el qual és més conegut per l'edifici del Banc de Terrassa (a Terrassa) i el desaparegut baixador del Passeig de Gràcia.
A les fitxes de l'Inventari del Patrimoni Cultural Europeu (IPCE) dels anys 1970's aquesta obra estava atribuïda a Puig i Cadafalch, la qual cosa queda desmentida pels plànols de la mateixa que es troben a l'Arxiu de Sarrià-Sant Gervasi i on es pot veure la sol·licitud de reforma de façana que va presentar Narcís Bosch.

- - -

Esta es una obra enmarcada dentro del modernisme catalán inspirado en el gótico. Combina la decoración neogótica con elementos de forja en las huecos de los bajos y cerámica floral. Su autor es el arquitecto Salvador Soteras (1909/1910) el cual es más conocido por el edificio del Banco de Terrassa (en Terrassa) y el desaparecido Apeadero del Paseo de Gràcia.
En las fichas del Inventario del Patrimonio Cultural Europeo (IPCE) de los años 1970's esta obra se atribuia a Puig i Cadafalch, cosa que queda desmentida por los planos de la misma que se encuentran en el Archivo Municipal de Sarrià-Sant Gervasi y en los cuales se puede ver la solicitud de reforma de fachada que presenta Narcís Bosch.

- - -

BARCELONA - GRANOLLERS - Casa de la Papallona

2009-11-01T07:52:00.000-08:00

De tots és coneguda la Casa de la Papallona del carrer Llançà de Barcelona. És producte de la reforma que va fer el prolífic mestre d'obres Josep Graner a la casa propietat de Salvio Faiol l'any 1912.
Es tracta d'una molt bona reproducció ceràmica d'aquest animal amb diverses vetes polícromes fetes amb trencadís i amb les antenes metàl·liques que coronen l'edifici.
Menys coneguda és l'altra Casa de la Papallona, la que es troba al carrer Enric Prat de la Riba, núm. 8, de Granollers.
Aquesta és molt més senzilla, mancada de ceràmica, però reproduïda també amb força fidelitat i també coronada per les antenes.
Malgrat la recerca efectuada a l'Arxiu de Granollers, amb la valuosa col·laboració de la Rosa Sánchez, no s'ha pogut trobar l'autor d'aquesta casa. M'atreveixo a atribuir-la al propi Graner, ja que aquest autor té obres a Granollers entre elles els núms. 10 i 12 del mateix carrer i l'aspecte del lepidòpter és molt similar.

- - -

Muy conocida es la Casa de la Papallona (Mariposa) de la calle Llançà de Barcelona, producto de la reforma que realizó el prolífico maestro de obras Josep Graner en la casa propiedad de Salvio Faiol el año 1912.
Se trata de una muy buena reproducción cerámica de este animal, decorado con diversas cintas polícromas realizadas con la técnica del trencadís y con las antenas metálicas coronando el edificio.
Menos conocida es la otra Casa de la Papallona, que se encuentra en la calle Enric Prat de la Riba, núm. 8, de Granollers.
Ésta es mucho más sencilla, le falta la cerámica, pero está reproducida con mucha fidelidad y también está coronada por las antenas.
A pesar de la exhaustiva búsqueda efectuada en el Archivo de Granollers, con la valiosa ayuda de Rosa Sánchez, no se ha podido encontrar el autor de esta casa. Yo me atrevo a atribuirla al propio Graner, ya que este autor tiene obras en Granollers, entre las cuales están los números 10 y 12 de esta misma calle, y el aspecto del lepidóptero es muy similar.

SÒRIA - Estudios, 6

2009-11-01T07:40:00.000-08:00

La casa de Pedro Llorente es troba al carrer Estudios, 6 de Sòria. De ben segur que a la seva època devia sorprendre el seu aspecte molt diferent del de la resta de cases d'aquesta localitat castellana. La casa va ser obra de l'arquitecte Félix Hernández que just s'havia titolat aquell any per l'Escola de Barcelona, el 1913.
Félix Hernández, de pare veneçolà, va néixer a Barcelona el 1889 i va morir a Còrdova el 1975. El mateix any que va acabar la carrera va obtenir la plaça d'arquitecte municipal de Sòria, càrrec que va desenvolupar fins al 1915 en què passà a Linares amb el mateix càrrec i posteriorment a Còrdova.
En aquesta obra denota la influència de Puig i Cadafalch en l'ús del maó acompanyat de l'arrebossat blanc de la façana, d'elements ceràmics i de finestres atrompetades. L'obra també té un aspecte mudèjar preludi del treball d'Hernández com a restaurador de l'Alcázar cordovès i de Medina Azahara.

La casa de Pedro Llorente se encuentra en la calle Estudios núm. 6 de Soria. Lo cierto es que su aspecto debía soprender en la época en que se edificó, muy distinto al del resto de las casas de esta localidad castellana. La casa es obra del arquitecto Félix Hernández que acababa de obtener su titulación aquél año, 1913, por la Escuela de Barcelona.
Félix Hernández, de padre venezolano, nació en Barcelona en 1889 y murió en Córdoba en 1975. El mismo año en que acabó la carrera, obtuvo la plaza de arquitecto municipal de Soria, cargo que desempeñó hasta 1915 en que pasó a Linares con el mismo cargo y posteriormente a Córdoba.
En esta obra denota la influencia de Puig i Cadafalch en la combinación del ladrillo y el revoco blanco en la fachada, ademas de elementos cerámicos y de ventanas atrompetadas. La obra también presenta aspecto mudéjar, preludio del trabajo de Hernández como restaurador del Alcázar cordobés y de Medina Azahara.

TERRASSA - DONOSTIA - Josep Llimona

2009-10-03T05:54:00.000-07:00

Donostia Terrassa

Continuant amb les analogies, en aquest article es presenten dues obres molt similars efectuades per l'escultor Josep Llimona, una de les figures capdavanteres del modernisme escultòric.
En elles s'observa una mateix tipologia de monument: un banc gairebé idèntic amb una columna central amb capitell jònic que serveix de suport al bust de la persona objecte de l'homenatge. El cas de Donostia (Sant Sebastià) està més treballat: la meitat del fust presenta una lira la qual dóna referència a la dedicació de l'homenatjat, la basa té una làpida amb el nom del mateix i la columna s'acompanya d'una figura femenina, possible musa.
L'estàtua de Terrassa es troba en els jardins de l'Escola Industrial (carrer Colom, 1) i es dedica a Bartomeu Amat i Brugada (Barcelona, 1879 - Terrassa, 1909), director de la mateixa entre els anys 1903 i 1908, any aquesta darrer en el que renuncià al seu càrrec. L'obra és del 1913.
La de Donostia està en els jardins de la Plaza Gipuzkoa i està dedicada al compositor basc José María Usandizaga Soraluze (Donostia, 1887-1915). És de l'any 1916.
L'obra potser més important de Josep Llimona es el grup escultòric dedicat al Doctor Robert col·locat actualment en la plaça de Tetuan de Barcelona. Llimona també va fer una gran quantitat d'obres escultòriques per a panteons i que es poden observar a Barcelona, Cadaqués, Arenys de Mar, Comillas, Granollers i altres indrets.

- - -

Continuando con analogías, en este artículo se presentan dos obras muy similares efectuadas por el escultor Josep Llimona, una de las figuras más importantes del modernismo escultórico.
En ellas se observa la misma tipología de monumento: un banco casi idéntico en ambas con una columna central con capitel jónico que sirve de soporte al busto de la persona objeto del homenaje. El caso de Donostia (San Sebastián) está más elaborado: en la mitad del fuste presenta una lira que hace referencia a la dedicación del homenajeado, la base tiene una lápida con el nombre del mismo y la columna viene acompañada de una figura femenina, posible musa.
La estatua de Terrassa se encuentra en los jardines de la Escuela Industrial (calle Colom, 1) y se dedica a Bartomeu Amat i Brugada (Barcelona, 1879 - Terrassa, 1909), director de dicha Escuela entre los años 1.903 y 1.908, año en el que renunció a su cargo. La obra es del 1.913.
La de Donostia se encuentra en los jardines de la Plaza Gipuzkoa y está dedicada al compositor vasco José María Usandizaga Soraluze (Donostia, 1887-1915). Es del año 1.916.
La obra quizá más importante de Josep Llimona es el grupo escultórico dedicado al Doctor Robert colocado actualmente en la plaza de Tetuan de Barcelona. Llimona también realizó una gran cantidad de obras escultóricas para panteones i que pueden ser vistas en Barcelona, Cadaqués, Arenys de Mar, Comillas, Granollers y otras localidades.

ZESTOA - Zubimusu Auzunea, 7

2009-10-03T05:40:00.000-07:00

Zestoa és una localitat guipuscoana famosa pel seu balneari. El fet de la seva existència motivà que a les primeries del segle XX també anessin obrint hotels encara que no van seguir l'estètica modernista. En tota la població només es troba un edifici modernista el qual ressalta bastant entre la resta de construccions, és la casa que va fer edificar José Ramón Elorza el 1907, enllestida el 1908 i coneguda com a Elortzanekoa.
La casa la va dissenyar el mestre d'obres de Tolosa Julián Eizaguirre i en ella es juga amb les decoracions geomètriques, els tríglifs austríacs i les diferents formes decoratives de les obertures segons el nivell on es troben, essent les del darrer les que prenen més força.
A banda d'aquest edifici, Zestoa bé val una visita per veure la rèplica de les pintures rupestres de la cova d'Ekain.

- - -

Zestoa (Cestona) es una localidad guipuzcoana famosa por su balneario. La existencia del mismo motivó que a principios del siglo XX también fuesen apareciendo nuevos hoteles aunque éstos no siguieron la estética modernista. En toda la población solamente se encuentra un edificio modernista el cual resalta bastante entre el resto de construcciones, se trata de la casa que mandó edificar José Ramón Elorza el 1.907, terminada el 1.908 y conocida como Elortzanekoa.
La casa la diseñó el maestro de obras de Tolosa Julián Eizaguirre y en ella se juega con las decoraciones geométricas, los triglifos austriacos y las diferentes formas decorativas de los huecos según el nivel en el que estén, siendo los del último los que toman más fuerza.
A parte de este edificio, Zestoa es digno de visitar para contemplar la réplica de las pinturas rupestres de la cueva de Ekain.

RIBADESELLA - panteó Silverio Cangas

2009-09-05T01:53:00.000-07:00

Continuant amb els cementiris d'Astúries, en el de Ribadesella es pot veure en el panteó de Silverio Cangas la influència que van fer les revistes d'arquitectura de l'època. Algun arquitecte o mestre d'obres deuria haver vist alguna foto del panteó Origgi del Cementiri de Milà en alguna d'aquestes revistes i va fer-ne una còpia.

El panteó Origgi és obra de Giuseppe Boni, del 1905.

En el cementiri de San Román de Piloña hi ha el panteó de la família San Miguel del 1908 també molt similar.

- - -

Continuando con los cementerios de Asturias, en el de Ribadesella se puede ver en el panteón de Silverio Cangas la influencia de las revistas de arquitectura de la época. Algún arquitecto o maestro de obras vió alguna foto del panteón Origgi del Cementerio de Milán en alguna de estas revistas e hizo una copia del mismo.

El panteón Origgi es obra de Giuseppe Boni, del 1905

En el cementerio de San Román de Piloña hay el panteón de la familia San Miguel del 1908 también muy similar.

ASTURIES - panteons

2009-09-05T01:45:00.000-07:00

En aquest article podem veure dues obres idèntiques en dues poblacions diferents d'Astúries. Es tracta del panteó de Francisco Valdés a Muros de Nalón obra de l'escultor Arturo Sordo (foto dreta) i del panteó d'Inocencio Muñiz y Familia a Mieres (foto esquerra). El de Mieres està signat per R. Martínez, un marbrista d'Oviedo, però de ben segur que és una còpia del d'Arturo Sordo.

- - -

En este artículo podemos observar dos obras idénticas en dos poblaciones diferentes de Asturias. Se trata del panteón de Francisco Valdés en Muros de Nalón obra del escultor Arturo Sordo (foto derecha) y del panteón de Inocencio Muñiz y Familia en Mieres (foto izquierda). El de Mieres está firmado por R. Martínez, un marmolista de Oviedo, pero seguramente es una copia del de Arturo Sordo.

LANGREO - Carracido, 6 (Sama de Langreo)

2009-08-03T07:30:00.000-07:00

La casa de Manuel Ortiz, amb la Farmacia Internacional als baixos, va ser projectada per l'arquitecte Manuel del Busto l'any 1906.
Aquest arquitecte va nèixer a San Rosendo (Pinar del Río -Cuba) l'any 1874, tenia el títol per l'Escola de Madrid (1898) i va ser un dels més prolífics a Astúries. Va treballar l'eclecticisme, el modernisme (més com a decoració del seu eclecticisme que com a estil pròpiament dit), el regionalisme, així com el racionalisme i l'art déco amb el seu fill Juan Manuel.
L'any que va construir aquesta casa era l'arquitecte municipal de Sama, càrrec que ocupà entre 1905 i 1922.
La casa presenta un cos central a mode de galeria coronat amb un dibuix amb les inicials del propietari i combina en la seva façana l'ús del maó vist amb la pedra. Els ferros dels balcons i galeria i la pedra tenen decoració floral.

- - -

La casa de Manuel Ortiz, con la Farmacia Internacional en sus bajos, fué proyectada por el arquitecto Manuel del Busto el año 1906.
Este arquitecto nació en San Rosendo (Pinar del Río -Cuba) el año 1874, se tituló por la Escuela de Madrid (1898) y fué uno de los más prolíficos en Asturias. Trabajó el eclecticismo, el modernismo (más como decoración de su eclecticismo que como estilo propiamente dicho), el regionalismo, así como el racionalismo y el art déco con su hijo Juan Manuel.
El año en que construyó esta casa era el arquitecto municipal de Sama, cargo que ocupó entre 1905 y 1922.
La casa presenta un cuerpo central a modo de galería coronado con un dibujo con las iniciales del propietario y combina en su fachada el uso del ladrillo con el de la piedra. Los hierros de los balcones y galería y la piedra tienen decoración floral.

CECEDA (Nava) - casa Juan Antonio Llamedo

2009-08-03T07:17:00.000-07:00

La casa que ens ocupa està situada al consell de Nava, Asturies, en la localitat de Ceceda. Correspon a la part posterior del palau que es va fer construir l'indiano Juan Antonio Llamedo uns quinze anys abans. Llamedo havia fet la seva fortuna a Mèxic.
Aquesta casa presenta una profusa ornamentació floral a base de plantes de lotus i trencadís. Té un cos central poligonal separat del principal com si fos una galeria.
La tanca té el típic coup de fouet de l'Art Nouveau.
Per la manera de fer es podria atribuir a l'arquitecte de Xixon, Miguel García de la Cruz.

- - -

Esta casa se encuentra en el Consejo de Nava, Asturias, en la localidad de Ceceda. Corresponde a la parte posterior del palacio que hizo construir el indiano Juan Antonio Llamedo unos quince años antes. Llamedo hizo fortuna en México.
Presenta una profusa decoración floral a base de plantas de loto y trencadís. Tiene un cuerpo central poligonal separado del principal a modo de galería.
La verja tiene el típico coup de fouet del Art Nouveau.
Por la manera en que se hizo se podría atribuir al arquitecto gijonés Miguel García de la Cruz.

HARO - La Vega, 7

2009-07-01T09:23:00.000-07:00

Modernisme en els seus diferents vessants podem trobar en tota la Península. En algunes zones podem parlar de modernisme ple, del modernisme que fuig del buit (horror vacui) i que es manifesta en la façana, en els vestíbuls i en els interiors; en altres zones trobem exemples modernistes més modestos.
En aquest cas es presenta un edifici on el modernisme s'inspira en la Secessió austríaca i tan sols en el mirador lateral. Podem observar la decoració geomètrica pròpia de la Secessió: les tres bandes, els cercles (aqui aplanats).
L'autor de l'obra és el constructor local Juan Suso.

- - -

Modernismo en sus diferentes corrientes podemos encontrar en toda la Península. En algunas zonas se puede hablar de pleno modernismo, del modernismo que huye del vacio (horror vacui) y que se manifistes en la fachada, en los vestíbulos y en los interiores; en otras zonas se encuentran ejemplos modernistas más modestos.
En este caso se presenta un edificio en donde el modernismo se inspira en la Secesión austriaca y solamente en el mirador lateral. Se puede observar la decoración geométrica propia de la Secesión: las tres bandas, los círculos (aquí achatados)
El autor de la obra es el constructor local Juan Suso.

PONTEVEDRA - Instituto General y Técnico

2009-07-01T09:10:00.000-07:00

Aquest Institut es troba en la Gran Via de Montero Ríos de Pontevedra i des de fa anys s'ha convertit en l'Institut Valle Inclán.
Fins ara s'havia atribuït a l'arquitecte Antonio López, pero repassant la revista "La Construcción Moderna" es pot veure en el número de 30 de gener del 1928 que era una obra recent dels arquitectes Joaquín Roji i José María Lorite.
El conjunt és força clàssic, però presenta sobre tot en el cos central una decoració modernista atemperada: gran finestral en llindes corbes, ritme geomètric de caire secessionista.

- - -

Este Instituto se encuentra en la Gran Vía de Montero Ríos de Pontevedra y desde hace años se ha convertido en el Instituto Valle Inclán.
Hasta la fecha se había atribuido al arquitecto Antonio López pero repasando la revista "La Construcción Moderna" se puede ver en el número del 30 de Enero de 1928 que en realidad era una obra reciente de los arquitectos Joaquín Rojí y José María Lorite.
El conjunto es muy clásico, presentando, sobretodo en el cuerpo central, una discreta decoración modernista: en el gran ventanal con dintel curvo, en el ritmo geométrico secesionista.

GRANOLLERS - Martí Grivé, 10

2009-06-06T05:21:00.000-07:00

Aquesta és una curiosa mostra del modernisme popular propi dels mestres d'obra. En ella podem veure l´'us del trencadís, la forma gairebé trilobulada de les finestres, balcó abombat i coronament ondulat. L'autor de la casa Palaus va ser Antoni de Facerias l'any 1909.
En el 2006 la casa va ser ampliada encara que es va respectar l'obra original.

- - -

Esta es una curiosa muestra del modernismo popular más propio de los maestros de obra. En ella se observa el uso del trencadís, la forma casi trilobulada de las ventanas, el balcón panzudo y el coronamiento ondulado. El autor de la Casa Palaus fue Antoni de Facerias el año 1909.
En el 2006 la casa fue ampliada aunque se respeto la obra original.

BARCELONA - Via Augusta, 298-300

2009-06-06T05:05:00.001-07:00

La casa que ens ocupa es troba entre la Via Augusta i el carrer dels Vergós, 35. Era la torre propietat de Mariano Farriols, edificada el 1914 i de la qual no se'n tenen plànols. Fa poc ha estat restaurada.
Si comparem aquesta torre amb el plànol de la desapareguda casa que Antoni Castanyer va fer edificar a la Carretera de Vallvidrera, podem observar que tant la forma de les obertures com les ornamentacions vegetals de les finestres són pràcticament iguals. Aquest fet em fa suposar que van ser projectades pel mateix arquitecte, és a dir, per Alfred Paluzie.
Paluzie va ser arquitecte municipal d'Olot, ciutat on va desenvolupar gairebé tota la seva millor obra modernista.
El plànol adjunt es troba a l'Arxiu de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona.

- - -

La casa de la que hoy hablamos se encuentra entre la Vía Augusta y la calle de los Vergós, 35. Era el chalet de Mariano Farriols, edificado el 1914 y del cual no se tienen planos. Hace poco ha sido restaurada.
Si comparamos este chalet con el plano de la desaparecida casa que Antoni Castanyer hizo edificar en la Carretera de Vallvidrera, podemos observar que tant la forma de los huecos como la decoración vegetal de las ventanas son prácticamente iguales. Esto me hace suponer que ambas fueron proyectadas por el mismo arquitecto, es decir, por Alfredo Paluzie.
Paluzie fué arquitecto municipal de Olot, ciudad en la cual diseñó casi toda su mejor producción modernista.
El plano que se adjunta se encuentra en el Archivo de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona.

BARCELONA - Villarroel - SANTA MARGARIDA

2009-05-18T06:22:00.000-07:00

En aquest apartates presenten dues cases que tenen un coronament força similar, una es troba a Barcelona, al carrer Villarroel, 159. És una casa de veïns propietat de Jaume Llacuna i projectada el 1906 per l'arquitecte Juli Maria Fossas, un dels mestres del modernisme.
La segona correspon a Cal Gimeno i es troba a l'avinguda Catalunya, 30-32 de Santa Margarida i els Monjos (Barcelona). Desconec qui va ser el seu autor, però cal remarcar la similitud en les obertures superiors del coronament, l'ús d'esgrafiats entre les finestres i l'ornamentació floral. També és gairebé idèntica la forma de les portes laterals dels baixos (en la foto de Barcelona no es pot veure).
La casa de Santa Margarida podria ser obra de Fossas, encara que no tenim constància d'obres seves per aquelles contrades o podria estar basada en la mateixa.

- - -

En este apartado se presentan dos casas que tienen un coronamiento muy parecido, una de ellas está en Barcelona, en la calle Villarroel, 159. Es una casa de vecinos propiedad de Jaume Llacuna y proyectada el 1.906 por el arquitecto Juli Maria Fossas, uno de los maestros del modernisme.
La segunda corresponde a Cal Gimeno y se encuentra en la avenida Catalunya, 30-32 de Santa Margarida i els Monjos (Barcelona). Desconozco quién fué su autor, pero se pueden resaltar las similitudes en la forma de las ventanas superiores del coronamiento, el uso de esgrafiados entre las ventanas y la decoración floral. También es casi idéntica la forma de las puertas laterales de los bajos (en la foto de Barcelona solamente se ha puesto la parte superior del edificio).
La casa de Santa Margarida podría ser obra de Fossas, aunque de éste no constan obras por aquella zona o podria estar basada en la misma.

VILAJUÏGA - Alexandre Deulofeu, 4

2009-05-09T07:21:00.001-07:00

Vilajuïga és un petit poble de l'Alt Empordà (Girona). Mentre que a les rodalies de l'estació hi ha la Destileria d'Alcohol obra de Cèsar Martinell, a dintre del nucli urbà es troba aquesta casa entre els carrers Alexandre Deulofeu i del Call. És una obra que es podria datar entre els anys 1915 a 1918 i que per la seva forma es podria atribuir a l'arquitecte Joan Roca Pinet (és força similar a la que aquest va projectar al carrer Concepció de Figueres). Cal destacar l'ús del maó vis en les llindes de les finestres i les petites rajoles verdes que omplen els buits entre aquestes i l'obertura.

- - -

Vilajuïga es una pequeña poblacion situada en la comarca del Alt Empordà (Girona). Podemos destacar dos obras modernistas: cerca de la estación, la Destileria de Alcohol obra de Cèsar Martinell y dentro del núcleo urbano esta casa situada en la confluencia de las calles Alexandre Deulofeu y del Call. Es una obra que se podría datar entre los años 1915 a 1918 y que por su forma se podría atribuir al arquitecto Joan Roca Pinet (es muy similar a la que éste proyectó en la calle Concepció de Figueres). Hay que destacar el uso del ladrillo en los dinteles de las ventanas y las pequeñas baldosas verdes que llenan el espacio existente entre éstas y los huecos.

BARCELONA / IGUALADA - josep Pujol

2009-05-09T06:53:00.000-07:00

En aquestes dues fotografies es pot veure l'evolució en el modernisme de l'arquitecte Josep Pujol Brull (1871-1936).
Aquest arquitecte es va titular a Barcelona el 1899 i la seva activitat es desenvolupa sobretot entre Barcelona i Igualada.
El 1909 va projectar les naus industrials de Baldomero Rovira al carrer Zamora, 72-76 cantonada amb el de Pallars, 102-104 (Barcelona). És un conjunt de tres naus amb tres grans obertures cadascuna, alguna de petita, un coronament ornamentat amb ceràmica i arrebossat en forma de pedra.
El 1920 va projectar a Igualada les naus Bella, quan el modernisme ja havia deixat pas al noucentisme. Pujol en aquest cas encara conserva elements modernistes, però força apaivagats. Ara són dues naus i en elles la finestra central trilobulada ha estat substituïda per un òcul, la planta baixa té tres obertures amb emmarcaments senzills, la separació entre les naus no mostra la rotunditat de les anteriors, el parament és llis i la ceràmica és una sola línia de rajoles en el coranament i una altra entre les obertures de la planta.

- - -

En estas dos fotografías se muestra la evolución en el modernismo del arquitecto Josep Pujol Brull (1871-1936).
Este arquitecto se tituló en Barcelona en 1.899 y su actividad se desarrolló entre Barcelona e Igualada principalmente.
En 1.909 proyectó las naves industriales de Baldomero Rovira, en la calle Zamora, 72-76 esquina con la calle Pallars, 102-104 (Barcelona). Es un conjunto de tres naves con tres grandes aperturas cada una de ellas, alguna de pequeña, un coronamiento decorado con cerámica y revoque simulando piedra.
En 1.920 proyectó las naves Bella en Igualada, época en la cual el modernismo havia dado paso al noucentismo. Pujol en este caso todavía conserva elementos modernistas, pero muy atenuados. Son dos naves en las cuales la ventana central trilobulada se ha sustituido por un óculo, la planta baja presenta tres aperturas muy sencillas, la separación entre les naves no muestra la rotundidat de las anteriores, la fachada es lisa y la cerámica consta de una sola linea de baldosas en el coronamiento y otra entre los huecos de la planta.

BARCELONA - Còrsega, 483

2009-04-12T07:28:00.001-07:00

El modernisme en aquesta casa és força modest, encara està força influenciat d'un eclecticisme clàssic. És modernista més per la idea que pel tipus de decoració: el que busca l'autor és fugir dels espais buits i és per això que utilitza força ornamentació en els guardapols de les finestres, en el coronament, en la base de les pilastres, etc.
Es tracta d'una reforma de la casa de Ricardo Hermosel que va fer l'arquitecte Antoni Serrallach el 1901.
L'obra modernista més notable d'aquest autor és la casa Font-rodona a Vilafranca del Penedès, del 1903, al carrer Hermenegild Clascar i que ara és l'actual seu del Consell Comarcal de l'Alt Penedès.

- - -

El modernismo en esta casa es muy modesto y presenta todavía bastante influencia de un eclecticismo clásico. Es modernista más por la idea que por el tipo de decoración: lo que busca el autor es huir de los espacios vacios, para ello utiliza profundamente la decoración en los vanos de las ventanas, en el coronamiento, en la base de las pilastras, etc.
Se trata de una reforma de la casa de Ricardo Hermosel realizada por el arquitecto Antonio Serrallach en 1901.
La obra modernista más destacada de este autor es la casa Font-rodona en Vilafranca del Penedès, del 1903, en la calle Hemenegild Clascar, actual sede del Consejo Comarcal del Alt Penedès.

BARCELONA - panteó Pedro del Balzo

2009-04-01T05:41:00.000-07:00

Aquest és un panteó que es troba al Cementiri Nou (Montjuïc) de Barcelona, a la via Sant Oleguer, 5A, núm. 133. Va ser projectat per Miquel Madorell i Rius, encara que el més notable és el treball de forja de Víctor Masriera.
Actualment està força malmès: ha desaparegut el treball en ferro que encerclava el panteó.
Altres sepultures de Madorell al Cementiri de Montjuïc són les que es troben en la mateixa Via de Sant Oleguer, 5 amb les lletres Q i R (famílies Vendrell i Comas)
Miquel Madorell (1869-1936) va ser un arquitecte més eclèctic que no pas modernista. El seu títol és de l'Escola de Barcelona del 1891 i va exercir tasques d'arquitecte municipal a Sant Sadurní d'Anoia.
Fora de Catalunya va projectar el Círculo Mallorquín, actual seu del Parlament de les Illes Balears, al carrer Conquistador, 11 de Palma. Aquest projecte va resultar d'una combinació dels presentats per Madorell, Pasqual Sanz i Lluís Callen.
Víctor Masriera havia dissenyat la seu de la seva foneria, Masriera i Campins, el 1900 al carrer Ferran, 51 de Barcelona.

- - -

Este panteón se halla en el Cementerio Nuevo (Montjuïc) de Barcelona, en la vía Sant Oleguer, 5A, núm. 133. Lo proyectó el arquitecto Miquel Madorell Rius, aunque lo que más destaque en él sea el trabajo en forja de Víctor Masriera.
Se encuentra en muy mal estado, ha desaparecido la verja de hierro forjado que lo rodeaba.
Otras sepulturas de Madorell en el Cementerio de Montjuïc son las que se encuentran en la misma Vía de Sant Oleguer, 5 con las letras Q y R (familias Vendrell y Comas).
Miquel Madorell (1869-1936) era más ecléctico que modernista. Se tituló en la Escuela de Barcelona en 1891 y ejerció de arquitecto municipal en Sant Sadurní d'Anoia.
Fuera de Catalunya proyectó el Círculo Mallorquín, actual sede del Parlamento de las Islas Baleares, sito en la calle Conquistador, 11 de Palma. Este proyecto resultó de una combinación de los que presentaron Madorell, Pascual Sanz y Luis Callen.
Víctor Masriera havia diseñado la sede de su fundición, Masriera y Campins, en 1900 en la calle Ferran, 51 de Barcelona.

MADRID - Puig i Cadafalch

2009-03-20T00:25:00.000-07:00

Aquesta és una obra que va fer Josep Puig i Cadafalch per al polític Manuel de Bofarull a la província de Madrid l'any 1910. No ha estat localitzada, segurament a hores d'ara ha desaparegut.
He parlat amb els autors de la guia modernista de Madrid i ells no la coneixen. La fotografia prové d'un llibre escrit per una alemany, Andrea Mesecke, publicat per l'editorial Peter Lang el 1995.
Més que modernista, es tracta d'una obra neogòtica, d'un típic casalot neogòtic amb dues torres, finestres aterompetades, galeria-mirador, loggia i coberta de teules àrabs.

Una altra obra desapareguda de Puig i Cadafalch a:

http://vptmod.blogspot.com/2011/07/barcelona-puig-i-cadafalch-carrer.html
---

Esta es una obra que realizó Josep Puig i Cadafalch para el político Manuel de Bofarull en la provincia de Madrid el año 1910. No está localizada, seguramente ya haya desaparecido.
He hablado con los autores de la guía modernista de Madrid y ellos no la conocen. La fotografía proviene de un libro escrito por una alemana, Andrea Mesecke, publicado por la editorial Peter Lang en 1995.
Más que modernista, se trata de una obra neogótica, de un típico caserón neogótico con dos torres, ventanas atrompetadas, galería-mirador, loggia y cubierta de tejas árabes.

Otra obra desaparecida de Puig i Cadafalch en:

http://vptmod.blogspot.com/2011/07/barcelona-puig-i-cadafalch-carrer.html

BARCELONA - Sant Gervasi de Cassoles, 81

2009-03-19T04:54:00.000-07:00

Alguns cops trobes difícil saber si un edifici cal incloure'l com a modernista o no. M'explico, el projecte és veritablement modernista, però el resultat, no. Pot que ho hagi estat i s'hagi modificat al llarg del temps o pot que finalment hagués canviat el parer del propietari, encara que l'Ajuntament ja hagués aprovat els plànols.
Us presento un exemple que es troba en l'ampliació de la casa Ramoneda que va fer Francesc Ferriol el 1907.
Ferriol va començar a desenvolupar la seva tasca arquitectònica a Barcelona, però després la va continuar a Zamora on va bastir uns quants edificis modernistes força interessants.

---

Algunas veces no es fácil saber si un edificio hay que incluirlo como modernista o no. Me explico, el proyecto es realmente modernista, pero el resultado, no. Puede que lo haya sido y se haya modificado a lo largo del tiempo o puede que finalmente se cambiara al parecer del propietario, aunque el Ayuntamiento ya hubiera aprobado los planos.
Os presento un ejemplo que se encuentra en la ampliación de la casa Ramoneda que realizó Francesc Ferriol en 1907.
Ferriol comenzó a desarrollar su tarea arquitectónica en Barcelona, pero después la continuó en Zamora en donde construyó unos cuantos edificios modernistas muy interesantes.

BARCELONA - Escoles Pies

2009-03-19T04:44:00.001-07:00

Avui us presento una petita casa unifamiliar ja desapareguda. Es trobava al carrer de les Escoles Pies, al número 58, de Barcelona.
El propietari era Manuel Llambrichs i el seu autor el mestre d'obres Josep Graner Era d'una modernisme tardà, de l'any 1917, època en la qual ja manava el noucentisme.
la caseta presentava ferros amb filigranes modernistes, trencadís al damunt de les obertures, decoració floral i era asimètrica.
Josep Graner és amb tota seguretat l'autor més prolífic del modernisme i així ho recollo en el meu Inventari General del Modernisme, té obres no tan sols a Barcelona, sinó també a Breda, Montcada i Reixac, Sant Just Desvern, El Masnou, Badalona i localitats tan llunyanes com Saragossa (on va ser un dels introductors d'aquest estil) i Palma de Mallorca. A més, té signats els plànols de la casa que va projectar Francesc Berenguer a Xixon.
Graner, a banda del modernisme, va treballar en tots els altres estils de l'època: neoclassicisme, eclecticisme, noucentisme, neogòtic i també va projectar panteons.
Les seves obres més conegudes són la Casa de la Papallona al carrer Llançà de Barcelona, la casa que fa xamfrà entre la Gran Via i Rocafort i els magatzems del carrer Ortigosa.
Moltes de les obres que ell signa (entre modernistes i la resta existeixen més de 1000 projectes signats per aquest autor) no eren d'ell: ell era tan sols el que les signava, ja que eren projectades per arquitectes sense títol (Berenguer) o encara estudiants d'arquitectura o pels arquitectes municipals (aquest no podien bastir obra civil en les zones on exercien el seu càrrec i quan ho feien per legalitzar els plànols se servien de "firmons")
El projecte adjunt es troba en l'Arxiu Municipal de Sarrià-Sant Gervasi.

---

Hoy os presento una pequeña casa unifamiliar ya desaparecida. Se encontraba en la calle de las Escuelas Pías, en el número 58, de Barcelona.
El propietario era Manuel Llambrichs y su autor el maestro de obras Josep Graner. Era de un modernismo tardío, del año 1917, época en la que ya mandaba el novecentismo.
La casita presentaba hierros con filigranas modernistas, trencadis por encima de las oberturas, decoración floral y era asimétrica.
Josep Graner es con toda seguridad el autor más prolífico del modernismo y así lo recojo en mi Inventario General del Modernismo. Tiene obras no solo en Barcelona, sino también en Breda, Montcada i Reixac, Sant Just Desvern, El Masnou, Badalona y localidades tan lejanas como Zaragoza (donde fue uno de los introductores de este estilo) y Palma de Mallorca. Además, firma los planos de la casa que proyectó Francesc Berenguer en Gijón.
Graner, a parte del modernismo, trabajó en todos los otros estilos de la época: neoclasicismo, eclecticismo, novecentismo, neogótico y también proyectó panteones.
Sus obras más conocidas son la Casa de la Mariposa en la calle Llançà de Barcelona, la casa que hace esquina entre la Gran Vía y Rocafort y los almacenes de la calle Ortigosa.
Muchas de las obras que firma (entre modernistas y el resto existen más de 1000 proyectos firmados por este autor) no eran suyas: él solo era el que las firmaba, ya que eren proyectadas por arquitectos sin título (Berenguer) o todavía estudiantes de arquitectura o por los arquitectos municipales (estos no podían construir obra civil en las zonas en las que ejercían su cargo y, cuando lo hacían, para legalizar los planos utilizaban "firmones").
El proyecto adjunto se encuentra en el Archivo Municipal de Sarrià-Sant Gervasi.

BARCELONA - Teodor Roviralta

2009-03-13T04:47:00.000-07:00

Aquesta casa pertany a un conjunt d'edificis que Eduard Filvà va construir al carrer Teodor Roviralta, entre les que cal esmentar el número 37-39 projectat per Salvador Puiggrós el 1909 amb una característica torre decorada amb trencadís.
La que esmento en aquest article correspon al número 41 i la va dissenyar Antoni de Falguera el 1912. Malhauradament té el coronament mutilat.
Pertany a l'època en què Folguera encara estava influenciat per l'arquitectura modernista de caire neogòtic de Josep Puig i Cadafalch, l'època blanca de Puig. Falguera juntament amb Goday va col·laborar en un estudi fet per Puig i Cadafalch sobre l'arquitectura romànica a Catalunya, editat el 1934.
Falguera va ser arquitecte municipal de Barcelona i entre les seves obres modernistes cal esmentar els Mercats de la Boqueria i de Sants i el Conservatori de Música. Fora de Barcelona va projectar els cementiris de Sentmenat i de Castellar del Vallès, l'ajuntament de Palau-Solità i de Plegamans, la casa Sans a Tossa de Mar i altres.
Aquest és un exemple senzill, però elegant del seu art.
El seu germà, Josep Maria, també era arquitecte.

Esta casa pertenece a un conjunto de edificios que Eduard Filvà construyó en la calle Teodor Roviralta, entre las que destaca el número 37-39 proyectado por Salvador Puiggrós en 1909 con una característica torre decorada con trencadis.
La que aparece en este artículo corresponde al número 41 y la diseñó Antoni de Falguera en 1912. Por desgracia tiene el coronamiento mutilado.
Pertenece a la época en qué Folguera todavía estaba influenciado por la arquitectura modernista de aspecto neogótico de Josep Puig i Cadafalch, la época blanca de Puig. Falguera junto con Goday colaboró en un estudio hecho por Puig i Cadafalch sobre la arquitectura románica en Catalunya, editada en 1934.
Falguera fue arquitecto municipal de Barcelona y entre sus obras modernistas se pueden citar los Mercados de la Boquería y de Sants y el Conservatorio de Música. Fuera de Barcelona proyectó los cementerios de Sentmenat y de Castellar del Vallès, el Ayuntamiento de Palau-Solità y de Plegamans, la casa Sans en Tossa de Mar y otras.
Este es un ejemplo sencillo pero elegante de su arte.
Su hermano, Josep Maria, también era arquitecto.