Us adjunto aquesta escultura d'en Josep Llimona per desitjar-vos Bones Festes de Nadal i un Feliç any 2013.
Os adjunto esta escultura de Josep Llimona para desearos Felices Fiestas de Navidad y un Próspero 2013.
I attached you this sculpture by Josep Llimona to wish you Merry Chrsitmas and a Happy 2013.
Cliqueu per accedir al:
▼
dilluns, 17 de desembre del 2012
diumenge, 16 de desembre del 2012
ENIGMA 1 - BARCELONA (Solució)
Cases Francesc Farreras
Gran Via Corts Catalanes, 536-542 - Villarroel, 49-53
Barcelona
arquitecte: Antoni Millàs Figuerola
1902-1903.
Gran Via Corts Catalanes, 536-542 - Villarroel, 49-53
Barcelona
arquitecte: Antoni Millàs Figuerola
1902-1903.
dilluns, 10 de desembre del 2012
ENIGMA 1 - BARCELONA
Quina és l'adreça d'aquesta casa?
¿Cuál es la dirección de esta casa?
What is the address of this house?
¿Cuál es la dirección de esta casa?
What is the address of this house?
diumenge, 2 de desembre del 2012
VALÈNCIA - un Puig i Cadafalch?
L'altre dia veien fotografies de
l'Exposició Regional Valenciana del 1909 vaig poder veure el quiosc de begudes
que tenia la societat Calvo i Gil.
El seu estil és el propi d'en
Puig i Cadafalch o d'algun dels seus seguidors com ara Josep Renom. La base és
un taulell rodó decorat amb rajola de dos colors una de blanca i l'altre que bé
podria ser blava com la que utilitzà Puig a la coberta del Rengle de Mataró,
posem per cas.
El treball de forja és el propi
del taller de Manuel Ballarín, col·laborador habitual amb l'arquitecte Puig i Cadafalch.
No he trobat dades de la veritable autoria ni en els llibres i revistes que tracten de l'esmentada Exposició ni a Internet. De moment, el considerarem anònim
fins que no trobem més dades.
El otro día veían fotografías de la Exposición Regional Valenciana de 1909
pude ver el quiosco de bebidas que tenía la sociedad Calvo y Gil.
Su estilo es el propio de Puig i Cadafalch o de alguno de sus seguidores
como Josep Renom. La base es un mostrador circular decorado con baldosa de dos
colores, una blanca y la otra que bien podría ser azul como la que utiliza Puig
en la cubierta del Rengle de Mataró, por ejemplo.
El trabajo de forja es el propio del taller de Manuel Ballarín, colaborador
habitual con el arquitecto Puig i Cadafalch.
No he encontrado datos de su autoría ni en los libros y revistas que tratan sobre la citada Exposición ni en Internet. De momento, lo consideraremos anónimo hasta que no encontramos más datos
MANRESA - Escola de Pàrvuls
L’any 1911 l’arquitecte Alexandre
Soler i March va projectar a la seva ciutat natal l’Escola de Pàrvuls de la
casa de Caritat.
Era un meravellós edifici amb una
teulada que li servia de referent. La teulada semblava a la dels edificis
modernistes existents a Hongria, però tenia l’afegit d’un acabament central ondulat
recolzat en bigues de fusta que li
atorgava una sensació de moviment i de lleugeresa. En el teulat també s’observen
dos òculs i un coronament metàl·lic amb una creu que sembla gaudiniana en cadascun
dels seus extrems (una de les quals no es veu en aquesta fotografia).
Una torratxa lateral és rematada
per una cúpula bulbosa amb trencadís.
Del conjunt de l’Escola no resta
cap element modernista, tret, com es pot veure en la fotografia moderna, dels
dos pilars que flanquegen la porta d’accés. L’edifici totalment desfigurat s’observa
a l’altre extrem de la tanca.
Manresa, Plaça Cots, 5-7.
En 1911 el arquitecto Alexandre Soler March proyectó en su ciudad natal la
Escuela de Párvulos de la Casa de Caridad.
Era un maravilloso edificio con un
tejado que le servía de referente. El tejado se parecía al de los edificios
modernistas existentes en Hungría, pero tenía el añadido de un acabado central
ondulado apoyado en vigas de madera que le otorgaba una sensación de movimiento
y de ligereza. En el tejado también se observan dos óculos y un coronamiento
metálico con una cruz que parece gaudiniana en cada uno de sus extremos (una de
las cuales no se ve en esta fotografía).
Una torrecilla lateral es rematada por una cúpula bulbosa con trencadís.
Del conjunto de la Escuela no queda ningún elemento modernista, salvo, como
se puede ver en la fotografía moderna, los dos pilares que flanquean la puerta
de acceso. El edificio totalmente desfigurado se observa en el otro extremo de
la valla.
Manresa, Plaça Cots, 5-7.
BARCELONA - Bailen, 36
Un altre edifici que té un arbre
complet a la façana és aquest que es troba al carrer Bailèn, núm. 36 de
Barcelona.
Aquest edifici presenta una molt
rica ornamentació floral i vegetal, diferent en cadascuna de les plantes. Les dues últimes plantes tenen quatre arbres
sencers (arrels, tronc i fulles) que a mode de falsos pilars suporten el pes
del coronament. Les arrels acaben confonent-se en les garlandes que es desfan
en la tercera planta.
La casa va ser projectada per
l’arquitecte Gabriel Borrell, nascut a Sabadell, el qual arribà a signar algun
projecte de Batllevell en la seva ciutat natal quan aquest darrer feia les
funcions d’arquitecte municipal. Aquí
trobem un altre nexe d’unió entre aquest edifici i el de la Carretera de
Vallvidrera, els dos fets per arquitectes nascuts a Sabadell i que es
coneixien.
Borrell va ser arquitecte municipal
de Barcelona (secció de clavegueram), Sant Joan Despí, Sant Feliu de Llobregat
i Esplugues de Llobregat.
El propietari de la casa era
Francesc de Paula Vallet i es va bastir entre els anys 1908 a 1909.
Otro edificio que tiene un árbol completo en la fachada es este que se
encuentra en la calle Bailén, nº 36 de Barcelona.
Este edificio presenta una muy rica ornamentación floral y vegetal,
diferente en cada una de las plantas. Las dos últimas plantas tienen cuatro
árboles enteros (raíces, tronco y hojas) que a modo de falsos pilares soportan
el peso del coronamiento. Las raíces terminan confundiéndose en las guirnaldas
que se deshacen en la tercera planta.
La casa fue proyectada por el arquitecto Gabriel Borrell, nacido en
Sabadell, el cual llegó a firmar algún proyecto de Batllevell en su ciudad
natal cuando este último hacía las funciones de arquitecto municipal. Aquí
encontramos otro nexo de unión entre este edificio y el de la Carretera de
Vallvidrera, los dos hechos por arquitectos nacidos en Sabadell y que se
conocían.
Borrell fue arquitecto municipal de Barcelona (sección de alcantarillado),
Sant Joan Despí, Sant Feliu de Llobregat y Esplugues de Llobregat.
El propietario de la casa era Francisco de Paula Vallet y se construyó
entre los años 1908 a 1909.
dissabte, 10 de novembre del 2012
Paons reials (3)
Més exemples ornamentals amb paons reials
Más ejemplos decorativos con pavos reales
Some more examples of ornamental peacocks
ELORRIO - Basílica de la Purísima
Altar de San Valentín Berrio-otxoa
Manuel María Smith i Marcelino Arrupe, 1908
AMSTERDAM - Van Eeghenstraat, 66-68
Joseph Herman, 1903
FLORÈNCIA - Orcagna, 53
Adolfo Coppedè, 1906/07
PRAGA-Pařísžská, 28/131 - Bílkova, 2
Karel Mašek, 1916
dijous, 1 de novembre del 2012
BARCELONA - Carretera de Vallvidrera, 102
L'any passat en Josep Casamartina va rebre l'encàrrec
del Museu del Gas de fer una biografia
de l'arquitecte Juli Batllevell, el qual era l'autor de l'edifici que ocupa
l'esmentat Museu a Sabadell.
En Josep em va demanar la meva col·laboració per cercar
dades i edificis d'en Batllevell, tasca en la qual també va participar la Lídia
Guarch.
Una dels fets que més ens va sorprendre és que Batllevell no
tenia el títol d'arquitecte per Barcelona, sinó per Madrid.
Després també vam descobrir que era l'autor d'alguns
edificis que ens constaven com "d'autoria desconeguda".
Un d'aquests és el que presentem en aquest article.
Antoni Castañer va realitzar a principis de segle XX una
urbanització a tocar de l'actual estació inferior del funicular de Vallvidrera.
Els arquitectes encarregats per fer les cases i altres elements ,com ara el
cafè i el quiosc, van ser Bonaventura Conill, Alfred Paluzie, Arnald Calvet,
Antoni de Facerias i Ramon Ribera, aquests dos darrers mestres d'obra. En
l'arxiu de Sarrià hi han els plànols de totes les construccions llevat del de
la casa de Carretera de Vallvidrera, 102, la qual, a banda, és molt diferent a la resta d'edificacions de la zona.
La casa és un cub amb una torre lateral a l'estil d'Olbrich
i presenta un motlluratge molt recarregat, abarrocat, semblant als de Valeri i
Pupurull. A més els laterals estan rematats amb un arbre d'abundant fullatge
amb arrels molt marcades.
A l'hora de redactar el llibre el Josep va contactar amb els descendents del Batllevell va ser aleshores que va "descobrir" que aquesta casa, coneguda com a Vila Maria, era obra de Batllevell, del 1903.
A l'hora de redactar el llibre el Josep va contactar amb els descendents del Batllevell va ser aleshores que va "descobrir" que aquesta casa, coneguda com a Vila Maria, era obra de Batllevell, del 1903.
El año pasado
Josep Casamartina recibió el encargo del Museo del Gas de hacer una biografía
del arquitecto Juli Batllevell, el cual era el autor del edificio que dicho
Museo ocupa en Sabadell.
Josep me pidió mi
colaboración para buscar datos y edificios de Batllevell, tarea en la que
también participó Lidia Guarch.
Una de los hechos
que más nos sorprendió es que Batllevell no tenía el título de arquitecto por
Barcelona, sino por Madrid.
Después también
descubrimos que era el autor de algunos edificios que nos constaban como
"de autoría desconocida".
Uno de estos es
el que presentamos en este artículo.
Antonio Castañer
realizó a principios de siglo XX una urbanización junto a la actual estación
inferior del funicular de Vallvidrera. Los arquitectos encargados de diseñar
las casas y otros elementos, como el café y el quiosco, fueron Bonaventura
Conill, Alfred Paluzie, Arnald Calvet, Antonio de Facerias y Ramon Ribera,
estos dos últimos maestros de obra. En el archivo de Sarrià están los planos de
todas las construcciones excepto el de la casa de la carretera de Vallvidrera,
102, la cual es muy distinta al resto de edificaciones de la zona.
La casa es un
cubo con una torre lateral al estilo de Olbrich y presenta un molduraje muy
recargado, abarrocado, similar a los de Valeri y Pupurull. Además los laterales
están rematados con un árbol de abundante follaje con raíces muy marcadas.
Al redactara el libro Josep contactó con los
descendientes del Batllevell y fue entonces que "descubrimos" que esta
casa, conocida como Villa Maria, era
obra de Batllevell, de 1903.
VILAFRANCA DEL PENEDÈS - Quiosc
L’altre dia en una antiga postal de
Vilafranca del Penedès vaig veure aquest quiosc modernista actualment
desaparegut.
Es trobava a la Rambla de Sant
Francesc i era conegut com a “Quiosc del
Magí”.
El va projectar l’arquitecte
Santiago Güell el 1912 per a Pere Llorens.
El febrer del 1966 va ser destruït. Una
llàstima.
Són molt els quioscos que han anat
desapareixent: el de Josep Renom a Sabadell; el que hi havia al Passeig del
Born, a tocar de l’Hort de la Reina, a Palma de Mallorca, i tants d’altres.
El otro día en una antigua postal de Vilafranca del Penedès vi este quiosco
modernista actualmente desaparecido.
Se encontraba en la Rambla de San Francisco y era conocido como
"Quiosco del Magí".
Lo proyectó el arquitecto Santiago Güell en 1912 para Pedro Llorens.
En febrero de 1966 fue destruido. Una lástima.
Son muchos los quioscos que han ido
desapareciendo: el de Josep Renom en Sabadell; el que había en el Paseo del Born, junto a el
Huerto de la Reina, en Palma de Mallorca, y tantos otros.
DONOSTIA - Prim, 10
A Donostia-Sant Sebastià es troben diversos exemples
d'edificis modernistes, la majoria d'ells projectats pels arquitectes Luis
Elizalde o Ramón Cortázar.
Se solen trobar dintre l'anomenada "Àrea
Romàntica".
En aquest cas hem escollit la casa que es troba al
carrer Prim, 10 a tocar de la Plaza de Bilbao. La casa en si és eclèctica, però
té una magnífica porta modernista la qual no és un afegit posterior, sinó que
ja es troba dibuixada en el projecte original.
La casa era propietat de Vicente Mendizábal i la va
bastir el mestre d'obres Pedro de Aristegui el 1905.
En Donostia-San
Sebastián se encuentran varios ejemplos de edificios modernistas, la mayoría de
ellos proyectados por los arquitectos Luis Elizalde o Ramón Cortázar.
Se suelen
encontrar dentro la llamada "Área Romántica".
En este caso
hemos elegido la casa que se encuentra en la calle Prim, 10 junto a la Plaza de
Bilbao. La casa en sí es ecléctica, pero tiene una magnífica puerta modernista
la cual no es un añadido posterior, sino que ya se encuentra dibujada en el
proyecto original.
La casa era
propiedad de Vicente Mendizábal y la construyó el maestro de obras Pedro de
Aristegui en 1905
dilluns, 1 d’octubre del 2012
ALCANTARILLA - Nona, 7
Una altra mostra modernista a la regió murciana és la
casa Cobarro ubicada al carrer Nona, 7 d'Alcantarilla. Aquesta no és l'única
obra en aquest estil que es troba en
aquesta localitat.
La Casa Cobarro és d'autoria desconeguda, presenta una
simetria tan estructural com ornamental respecte a l'eix central i combina
elements decoratius propis del modernisme català i l'ús de la ceràmica a la
façana propi del País Valencià, d'aquí es podria deduir que el seu dissenyador
podria haver estudiat a l'Escola de Barcelona.
Els balcons es troben iguals en un edifici de Mula, al carrer Boticas, núm. 14 i en un altre a la pedania de La Ñora (Múrcia), a la Plaza Mayor, 3.
Actualment només resta la façana principal dempeus, la resta de l'edifici s'ha enderrocat.
(2005)
(2012)
Otra muestra
modernista en la región murciana es la casa Cobarro ubicada en la calle Nona, 7
de Alcantarilla. Esta no es la única obra en este estilo que se encuentra en
esta localidad.
La Casa Cobarro
es de autoría desconocida, presenta una simetría tanto estructural como
ornamental respecto al eje central y combina elementos decorativos propios del
modernismo catalán y el uso de la cerámica en la fachada propio del País
Valenciano, de aquí se podría deducir que su diseñador podría haber estudiado
en la Escuela de Barcelona.
Se encuentran unos balcones idénticos a estos en Mula, en la calle Boticas, nº 14 y otros en la pedanía de La Ñora (Murcia) en la Plaza Mayor, nº 3.
Actualmente del edificio solamente queda en pie la fachada, el resto se ha demolido.
Paons reials (2)
Més exemples ornamentals amb paons reials
Más ejemplos decorativos con pavos reales
Some more examples of ornamental peacocks
BARCELONA- Passeig Sant Joan, 7
Adolf Ruiz Casamitjana, 1899
BARCELONA - Nàpols, 266
Josep Masdeu, 1930
BRUSSEL·LES - Chaussée de Forest, 20-20A
C. Bakker, 1911
RIGA - Elizabetes, 10b
Mikhail Eisenstein, 1903
TIMIŞOARA - Piaţa Plevnei, 7
Márton Gemeinhardt, 1904
PUIG I CADAFALCH - Influències
En aquest article es pot veure la
influència que exercí Puig i Cadafalch en el modernisme català.
Prenent com a punt de partida el
gòtic, Puig i Cadafalch aconseguí moltes de les seves millors obres. Una de les
primeres va ser el restaurant, encara existent, dels Quatre Gats, el qual es
troba en un edifici que construí en el petit carreró de Montsió, a tocar del
Portal de l’Àngel, el 1895/95 i a petició de Francesc Martí Puig.
En els seus baixos es poden veure
les obertures en forma ogival amb una estructura de fusta que forma la porta d’accés
i uns laterals.
Rubió i Bellver, fidel col·laborador
de Gaudí, en la Farmàcia Nueva de Ramón
Puig deixà de banda el mestre i s’inspira en Puig i Cadafalch. Fins i tot, en
els laterals es pot veure una estructura de ferro similar a la dels Quatre Gats.
La Farmàcia era a Saragossa, carrer Azoque, i es va projectar el 1907.
Actualment desapareguda.
Una altra farmàcia es va inspirar
en els Quatre Gats, em refereixo a la Farmàcia de Lluís Font que existia al
carrer Major de Sitges. En aquest cas l’artífex no va ser un arquitecte, sinó
un mestre fuster, en Joan Rius, qui la va dissenyar el 1909. També
desapareguda. D’aquesta farmàcia no en sabia res i va ser consultant el llibre “L’Abans
de Sitges, recull gràfic” on la vaig descobrir. Presentava una rica ornamentació
floral tant escultòrica com en els vitralls.
Quatre Gats
Farmacia Nueva
Farmàcia Lluís Font
(foto L'Abans Sitges, cedida per Francesca Guinart Costa)
En este artículo
se puede ver la influencia que ejerció Puig i Cadafalch en el modernismo
catalán.
Tomando como
punto de partida el gótico, Puig i Cadafalch consiguió muchas de sus mejores
obras. Una de las primeras fue el restaurante, todavía existente, “els Quatre
Gats” el cual se encuentra en un edificio que construyó en el pequeño callejón
de Montsió, junto al Portal de l'Àngel, el 1895/95 y a petición de Francesc
Martí Puig.
En sus bajos se
pueden ver las oberturas en forma ojival con una estructura de madera que forma
la puerta de acceso y unos laterales.
Rubió i Bellver,
fiel colaborador de Gaudí, en la Farmacia Nueva de Ramón Puig dejó de lado el
maestro y se inspira en Puig i Cadafalch. Incluso, en los laterales se puede
ver una estructura de hierro similar a la de los Quatre Gats. La Farmacia
estaba en Zaragoza, calle Azoque, y se proyectó en 1907. Actualmente
desaparecida.
Otra farmacia se
inspiró en los Quatre Gats, me refiero a la Farmacia de Lluís Font que existía
en la calle Major de Sitges. En este caso el artífice no fue un arquitecto,
sino un maestro carpintero, Joan Rius, quien la diseñó en 1909. También
desaparecida. De esta farmacia no sabía nadaa y fue consultando el libro
"El Abans de Sitges, recull gràfic" donde la descubrí. Presentaba una
rica ornamentación floral tanto escultórica como en los vitrales.
dissabte, 1 de setembre del 2012
RIGA - BARCELONA - coincidències
Riga i Barcelona són dos ciutats amb diverses coses amb
comú: les dos són de les que més modernisme tenen en el món; les dos eren
capitals d’una nació sense estat (Letònia i Catalunya); les dos tenen un
esplendorós passat medieval, especialment a l’època del gòtic; les dos volien
crear un estil que les diferenciés de l’acadèmic i oficial i les dos tenien una
burgesia que donava suport a aquesta idea.
Si Barcelona compta amb Domènech i Montaner i Puig i
Cadafalch com a principals figures (Gaudí és un cas a part del modernisme),
Riga compta amb Mikhail Eisenstein i Konstantīns Pēkšēns.
Com a exemple posem un edifici de cada ciutat que presenta
una certa similitud en la forma de rematar-lo: un drac defensor.
El de Barcelona és obra de Joaquim Bassegoda (1912) i el de
Riga de Karl Johann Felsko (1903)
Riga y Barcelona
son dos ciudades con varias cosas en común: las dos son de las que más
modernismo tienen en el mundo; las dos eran capitales de una nación sin estado
(Letonia y Cataluña), las dos tienen un esplendoroso pasado medieval,
especialmente en la época del gótico; las dos querían crear un estilo que las
diferenciara de lo académico y oficial y las dos tenían una burguesía que respaldaba
esta idea.
Si Barcelona
cuenta con Domènech i Montaner y Puig i Cadafalch como principales figuras
(Gaudí es un caso aparte del modernismo), Riga cuenta con Mikhail Eisenstein y
Konstantina Pēkšēns.
Como ejemplo
ponemos un edificio de cada ciudad que presenta una cierta similitud en la
forma de rematarlo: un dragón defensor.
El de Barcelona es obra de Joaquim Bassegoda (1912) y el de
Riga de Karl Johann Felsko (1903)
POZOBLANCO - Real, 14
Al carrer Real
de Pozoblanco, província de Còrdova, destaca aquest edifici per la seva
fastuosa decoració vegetal. Es troba al número 14, cantonada amb el carrer Guillermo Vizcaino.
A primera vista
sembla una obra de l'arquitecte Adolfo Castiñeyra, autor de gairebé tots els
edificis modernistes de la província i en especial de la casa Teófilo Álvarez
Cid (Gran Capitán, 32, Còrdova, 1907), actual seu de la Demarcació Provincial
del Col · legi d'Arquitectes.
L'obra que ens ocupa és obra del mestre de
cases local Marcelino de Torres el qual la va edificar a petició de Pedro
García Caballero el 1908/09. Segurament aquest autor es va inspirar en l'obra
de Castiñeyra.
L'estructura de
l'edifici és clàssica. La decoració es distribueix al voltant de tots els buits,
de les obertures, de l'edifici, dels pilars laterals i de la balustrada
superior. Aquesta decoració és diferent en cada pis.
L'autoria de l'edifici l'he trobat en l'escrit
d'Antonio Merino Madrid " El arquitecto Adolfo Castiñeyra y Boloix en Los Pedroches " dins " Crónica de Córdoba y sus pueblos", 2010
En la calle Real
de Pozoblanco, provincia de Córdoba, destaca este edificio por su fastuosa decoración
vegetal. Se encuentra en el número 14 esquina con la calle Guillermo Vizcaino.
A primera vista parece una obra del arquitecto
Adolfo Castiñeyra, autor de casi todos los edificios modernistas de la
provincia y en especial de la casa Teófilo Álvarez Cid (Gran Capitán, 32,
Córdoba, 1907), actual sede de la Demarcación Provincial del Colegio de
Arquitectos.
La obra que nos ocupa es obra del alarife local
Marcelino de Torres el cual la edificó a petición de Pedro García Caballero en
1908/09. Seguramente este autor se inspiró en la obra de Castiñeyra.
La estructura del
edificio es clásica. La decoración se distribuye alrededor de todos los vanos
del edifico, de los pilares laterales y de la balaustrada superior. Esta
decoración es diferente en cada piso.
La autoría del edificio la he encontrado en el escrito de Antonio Merino
Madrid “El arquitecto Adolfo Castiñeyra y Boloix en Los Pedroches” dentro de “Crónica
de Córdoba y sus pueblos”, 2010.
SANTA OLIVA - casa Larrienaga
A la Carretera de Santa Oliva, 20-22, de la localitat
penedenca de Santa Oliva s’alça la Torre coneguda com Larrienaga, nom del propietari xilè que l’adquirí cap als anys
vint del darrer segle.
La casa va ser construïda per Miquel Puig Amat entre els
anys 1905 i 1906 de la mà de l’arquitecte Josep Maria Barenys, arquitecte municipal
durant molts anys de la veïna població d’El Vendrell.
Com totes les obres de Barenys té unes fortes connotacions
properes al modernisme austríac, el conegut com Sezession, i hi destaquen la
forma ovoïdals de les finestres, l’ús de la ceràmica vidrada verda, els
esgrafiats i el penó de ferro forjat que corona la façana principal de l’edifici. L'edifici compta també amb una torre-mirador.
Aquest penó va ser dissenyat pel mateix Barenys i forjat pel
manyà Pau Socias per festejar el sant del propietari, sant Miquel, el setembre del 1906. Servia per enlairar una
gran senyera.
L'any 1920 es construí un magatzem annex en el pati.
La majoria de les obres modernistes de Barenys es troben a
Barcelona i criden per la seva exuberant ornamentació, es poden esmentar les
de:
Pau Claris, 161
Balmes, 85 i 87
Mallorca, 302, 304 i 306.
En la Carretera de Santa Oliva, 20-22, de la localidad penedense de Santa
Oliva se alza la Torre conocida como Larrienaga, nombre del propietario chileno
que la adquirió hacia los años veinte del siglo pasado.
La casa fue construida por Miquel Puig Amat entre los años 1905 y 1906 de
la mano del arquitecto Josep Maria Barenys, arquitecto municipal durante muchos
años de la vecina población de El Vendrell.
Como todas las obras de Barenys tiene unas fuertes connotaciones cercanas
al modernismo austríaco, el conocido como Sezession, destacando la forma ovoide
de las ventanas, el uso de la cerámica vidriada verde, los esgrafiados y el
pendón de hierro forjado que corona la fachada principal del edificio. El edificio cuenta también con una torre mirador.
Este pendón fue diseñado por el mismo Barenys y forjado por el cerrajero Pau
Socias para festejar el santo del propietario, San Miguel, en septiembre de 1906. Servía para desplegar
una gran bandera.
En el año 1920 se construyó un almacén anexo en el patio.
La mayoría de las obras modernistas de Barenys se encuentran en Barcelona y
llaman la atención por su exuberante ornamentación, se pueden mencionar las de:
Pau Claris, 161
Balmes, 85 y 87
Mallorca, 302, 304 y 306.
dimecres, 1 d’agost del 2012
ÚBEDA - Ancha, 29
Reprenent el tema dels pentinats de caire iber, ens trobem
amb aquestes dues cares femenines en un edifici a la localitat d’Úbeda
(província de Jaén)
La casa presenta un tractament de les finestres i del
coronament que recorda l’utilitzat en la darrera època per Jeroni F. Granell
tot i que descarto la seva autoria.
No sé sap qui va ser l’arquitecte o mestre d’obres que la va
dissenyar ni el nom del seu propietari. Tampoc tinc cap dada de l’any de
construcció.
Retomando el tema de los peinados de tipo íbero, nos encontramos con estas
dos caras femeninas en un edificio en la localidad de Úbeda (provincia de Jaén)
La casa presenta un tratamiento de las ventanas y del coronamiento que
recuerda el utilizado en la última época por Jeroni F. Granell aunque descarto
su autoría.
No sé sabe quién fue el arquitecto o maestro de obras que la diseñó ni el
nombre de su propietario. Tampoco tengo ningún dato del año de construcción.
MÚRCIA - casa Díaz Cassou
Quan es parla de modernisme a la regió murciana
normalment les dades es refereixen a Cartagena i dintre d'aquella població al
tortosí Victor Beltrí, però a la comunitat hi han altres exemples modernistes
fets tant per Beltrí com per altres autors.
A la capital murciana es troba, per exemple, la casa
de Pedro Díaz Cassou al carrer de Santa Teresa, núm. 21. La casa va ser
projectada per l'arquitecte José Antonio Rodríguez Martínez i es va construir
entre els anys 1900 a 1906. Rodríguez es va titular a l'Escola de Madrid el
1893 i va ser arquitecte municipal de Múrcia des del 1901 fins al 1928. També
va ser arquitecte municipal d'Oriola i diocesà d'Oriola i de Cartagena.
Aquesta construcció té una clara referència medieval.
La façana principal, la que dóna al carrer, està molt més treballada que la
lateral, però el més destacable és el cos que forma el xamfrà amb el coronament
amb merlets i la seva tribuna-mirador central.
La tribuna està formada per petites columnes que
reposen totes elles, llevat de la central, sobre unes bases amb carasses, a
més, totes elles tenen un acabament en un pronunciat floró vegetal, excepte, un
altre cop, la central la qual és rematada per un bust femení. La columneta
central, a més, és de fusta vista. Tant la tribuna com el balcó de la façana
principal descansen sobre unes mènsules que tenen esculpides les lletres del
propietari: diaz cassou.
La barana del mirador és d'un ric disseny modernista,
la resta de ferros són de catàleg.
Cuando se habla
de modernismo en la región murciana normalmente los datos se refieren a
Cartagena y dentro de esa población al tortosino Victor Beltrí, pero en la
comunidad hay otros ejemplos modernistas hechos por Beltrí o por otros autores.
En la capital
murciana se encuentra, por ejemplo, la casa de Pedro Díaz Cassou en la calle
Santa Teresa, n. 21. La casa fue proyectada por el arquitecto José Antonio
Rodríguez Martínez y se construyó entre los años 1900 a 1906. Rodríguez se
tituló en la Escuela de Madrid en 1893 y fue arquitecto municipal de Murcia desde
1901 hasta 1928. También fue arquitecto municipal de Orihuela y diocesano de
Orihuela y de Cartagena.
Esta construcción
tiene una clara referencia medieval. La fachada principal, la que da a la
calle, está mucho más trabajada que la lateral, pero lo más destacable es el
cuerpo que forma el chaflán con un coronamiento almenado y una tribuna-mirador
central.
La tribuna está
formada por pequeñas columnas que reposan todas ellas, salvo la central, sobre unas
bases con caras esculpidas, además, todas ellas tienen un acabado en un
pronunciado florón vegetal, excepto, de nuevo, la central, la cual es rematada
por un busto femenino. La columna central, además, es de madera vista. Tanto la
tribuna como el balcón de la fachada principal descansan sobre unas ménsulas
que tienen esculpidas las letras del propietario: diaz cassou.
La barandilla del
mirador es de un rico diseño modernista, el resto de hierros son de catálogo.
L'HAIA - vitrall d'en Rigalt, Granell y Cia.
Encara que no sigui modernista, publico aquest mes aquest
article sobre aquest vitrall que podem observar en el Museu Louwman de l’Haia
dedicat a l’automòbil.
El vitrall presenta una escena costumista en la que un cotxe
avariat està sent arreglat per uns mecànics mentre que el conductor i la seva
acompanyant s’estant petonejant. Un gos també ensuma una gossa en zel. Al fons,
un molí de vent holandès.
L’escena és típica del camp holandès, però el que ens
sorprèn és que qui signa el vitrall és l’empresa barcelonina Rigalt, Granell i
Cia. És un disseny propi o van rebre l’encàrrec
d’algun holandès acompanyat d’una pintura o esbós?
L’obra deu ser dels anys 20 quant el taller era portat per
l’arquitecte Granell, donat que Rigalt havia mort el 1914.
Antoni Rigalt Blanch (1861-1914), pintor i dibuixant, va
fundar l’empresa de vitralls del seu nom i al 1903 es va associar amb
l’arquitecte Jeroni F. Granell Manresa (1867-1931), un dels màxims exponents
del modernisme català. L’empresa va estar activa amb el nom de “Rigalt, Granell
y Cia.” entre els anys 1903 i 1923, entre els seus treballs cal esmentar el
vitrall de la cúpula invertida del Palau de la Música Catalana i els de la casa
Lleó Morera.
Les fotos me les va trametre Ron Conijn, un veritable
apassionat del modernisme català que organitza viatges culturals des d’Holanda
per visitar els cellers catalans tot fent una síntesi entre el modernisme i
l’enologia catalanes.
Aunque no sea
modernista, publico este mes este artículo sobre este vitral que podemos
observar en el Museo Louwman de La Haya dedicado al automóvil.
La vidriera
presenta una escena costumbrista en la que un coche averiado está siendo
arreglado por unos mecánicos mientras que el conductor y su acompañante se
están besando. Un perro también huele a una perra en celo. Al fondo, un molino
de viento holandés.
La escena es
típica del campo holandés, pero lo que nos sorprende es que quien firma el
vitral es la empresa barcelonesa Rigalt, Granell y Cía. Es un diseño propio o
recibieron el encargo de algún holandés acompañado de una pintura o boceto?
La obra debe ser
de los años 20 cuando el taller era llevado por el arquitecto Granell, dado que
Rigalt había muerto en 1914.
Antoni Rigalt
Blanch (1861-1914), pintor y dibujante, fundó la empresa de vitrales de su
nombre y en 1903 se asoció con el arquitecto Jeroni F. Granell Manresa
(1867-1931), uno de los máximos exponentes del modernismo catalán. La empresa
estuvo activa con el nombre de "Rigalt, Granell y Cía." entre los
años 1903 y 1923, entre sus trabajos cabe mencionar el vitral de la cúpula
invertida del Palau de la Música Catalana y los de la casa Lleó Morera .
Las fotos me las
envió Ron Conijn, un verdadero apasionado del modernismo catalán que organiza
viajes culturales desde Holanda para visitar las bodegas catalanes haciendo una
síntesis entre el modernismo y la enología catalanas.
Joan Bassegoda
Des d'aquestes línies vull retre un homenatge al
professor Joan Bassegoda i Nonell difusor de la figura de Gaudí en particular i
de tot el modernisme en general i que va finar el proppassat dia 30 de juliol.
Ell em va ajudar a publicar els meus llibres, em va
deixar accedir lliurement a la Càtedra Gaudí, als fons de la mateixa i als seus
propis, i em va empentar per continuar amb la recerca i difusió del modernisme. Van ser molts els dissabtes i els diumenges que vam passar a la Càtedra, a la Finca Güell, d'on el van treure. Moltes vegades coincidíem amb altres estudiosos com ara el Jesús Ruiz de Guinea i el Witold Burkiewicz, i sempre Victoria Iturbe.
Trobarem a faltar les d'anècdotes que ens explicava sobre molts arquitectes i mestres d'obra, moltes d'elles conegudes de primera mà i d'altres que li havien explicat els seus familiars, així com les moltes dades que ens transmetia sobre la vida i obra d'en Gaudí.
No t'oblidarem.
No t'oblidarem.
Desde estas
líneas quiero rendir un homenaje al profesor Joan Bassegoda i Nonell, difusor
de la figura de Gaudí en particular y de todo el modernismo en general,
fallecido el pasado día 30 de julio.
Él me ayudó a
publicar mis libros, me dejó acceder libremente a la Cátedra Gaudí, a los
fondos de la misma y a los suyos propios, y me animó a continuar con la
investigación y difusión del modernismo. Fueron muchos los sábados y domingos que pasamos en la Càtedra, en la Finca Güell, de donde lo sacaron. Muchas veces coindiamos con otros estudiosos como Jesús Ruiz de Guinea, Witold Burkiewicz y siempre Victoria Iturbe.
Echaremos de menos las historias que nos contaba sobre muchos arquitectos y maestros de obra, algunas de ellas vividas de primera mano, otras que a él le habían contado sus familiares, así como los muchísimos datos que nos transmitía sobre la vida y obra de Gaudí.
No te olvidaremos.
No te olvidaremos.