A prop del nucli del Pont
d’Alentorn, tocant a Artesa de Segre, s’alça el conjunt conegut com a la
Colònia de La Fàbrica. La Colònia depèn d'Artesa de Segre.
Es tracta d’un conjunt d’edificis
construït en diverses tongades des del 1905 al 1930, la majoria en un estil neoclàssic
on es deixa entreveure l’eclecticisme propi de principis del segle XX, altres,
com la Casa del Director, eclèctics amb influències modernistes i la resta
noucentistes.
La fàbrica va ser construïda per
Emília Carles, vídua de Josep Tolrà el 1905/06 i es dedicava al filat del cotó,
després de passar per diferents mans va tancar el 1967.
Emília Carles Tolrà (Cabrils,
1848-1915) era neboda de Josep Tolrà Avellà, mort a Castellar del Vallès el
21/07/1882 i que s’havia casat amb ella en segones núpcies. Emília Carles va
ser nomenada Marquesa de Sant Esteve de Castellar el 22/07/1896 per la Reina
Maria Cristina a petició del poble de Castellar on tenia una altra de les seves
fàbriques i on havia patrocinat diverses obres públiques.
Tot i que el conjunt no és
modernista, en parlem per la possible autoria de dos arquitectes relacionats plenament
amb el modernisme, l’Emili Sala Cortés i en Josep Maria Pericas Morros. Es
tracta com veurem d’atribucions donat que no s’han trobat proves documentals.
L’inici de la fàbrica se situa el
1902 (Vanguardia, 25/06/1902) quan l’empresa de la vídua de Tolrà decideix
adquirir un terreny de 64.086 m2 a tocar d’Artesa.
Al cap de gairebé un any, el
gerent de la companyia, el nebot de la propietària, Emili Carles de Tolrà juntament
amb l’enginyer industrial Gispert, l’alcalde de la vila Joan Rosell i Eduard
Maluquer de Tirell visiten el lloc i aproven la construcció de la fàbrica
(Vanguardia, 11/03/1903), cosa que es durà a terme entre els anys 1905 i 1906.
Així mateix es bastiria una central elèctrica per facilitar energia al conjunt.
Els edificis d’aquesta primera
etapa, especialment la Casa del Director, podrien ser obra d’Emili Sala donat
que aquest era l’arquitecte usual dels diferents edificis que la vídua Tolrà va
edificar en aquell període tal com es pot veure en aquesta relació:
1.- Escoles Emília Carles,
Cabrils, 1904
2.- Palau Tolrà (actual
Ajuntament), Castellar del Vallès, 1902
3.- Escoles Patronat Tolrà
(actual Escola Immaculada), Castellar del Vallès, 1892/1895
4.- Casa Josep Tolrà, Castellar
del Vallès, 1890
5.- Casa Emília Carles, Barcelona
(c/ Bergara, 9), 1880/1881
6.- Casa Emília Carles, Barcelona
(c/ Bergara, 11), 1896/1898
7.- Casa Emília Carles, Barcelona
(av. Portal de l’Àngel, 27-29), 1890
8.- Església de Sant Esteve de
Castellar del Vallès, 1892, promoguda per Emília Carles, projectada per Joan
Martorell però amb direcció d’obra d’Emili Sala.
L’edifici esmentat té com a
modernistes el trencadís decoratiu, el balcó de ferro forjat, el coronament de
la façana principal on consta la data de 1906. Emili Sala en aquella època
construí edificis totalment modernistes amb altres en què aquest estil
s’entreveia.
Emili Sala (Barcelona, 1841 – La
Garriga, 1920) tenia els títols de mestre d’obres (1866) i d’arquitecte (1876)
va construir a Barcelona, La Garriga, Sant Cugat del Vallès, Rubí, Castellar i
altres localitats de la província barcelonina. Entre els seus edificis
destaquen les escoles Ribas de Rubí, les cases modernistes de Gran de Gràcia,
7, Diputació, 71-75 i Passeig de Sant Joan, 51 a Barcelona.
El 1922 la fàbrica passa a mans
de Pericas, Boixeda i Cia, fàbrica propietat de Lluís Pericas Comella, pare de
l’arquitecte Josep Maria Pericas, i de Ramon Boixeda. En aquells temps
esdevingué la major productivitat del complex arribant a ser una de les
fàbriques tèxtils més importants de l’estat espanyol.
El 1926 es basteixen els edificis
dels treballadors i són aquests els que podrien ser obra de Josep Maria
Pericas, de la seva primera etapa noucentista en la que combina elements del
racionalisme i del modernisme (Jugendstil) alemanys amb referències del romànic
i del barroc catalans.
Josep Maria Pericas, a banda que
era un dels propietaris de l’empresa, consta que treballà per a la companyia en:
1.- Colònia La Coromina, Torelló,
1903/1906
2.- Central Elèctrica de Vic,
pertanyent a Pericas i Boixeda i després a Enèrgia Elèctrica del Ter, 1928
Els elements decoratius de les
cases dels treballadors són els propis de Pericas en els quals encara es nota
la influència de l’arquitecte Rafael Masó.
La fàbrica el 1945 s’anomenà
Hilaturas del Segre, S.A. i el 1967 tancà.
L’edifici de la fàbrica
actualment pertany a Càrniques Pijuan d’Artesa.
Després els Tolrà van tenir dues factories a Vallbona d'Anoia, la primera a Cal Afou, pels volts del 1968, i la segona, que feia tints i estampats, als afores de la mateixa Vallbona, aquesta probablement a partir del 1976.
Cerca del núcleo de El Pont d'Alentorn, tocando en Artesa de
Segre, se levanta el conjunto conocido como la Colonia de La Fábrica. La
Colonia depende de Artesa de Segre.
Se trata de un conjunto de edificios construido en distintas
etapas desde el 1905 al 1930, la mayoría en un estilo neoclásico donde se deja
entrever el eclecticismo propio de principios del siglo XX, otros, como la Casa
del Director, eclécticos con influencias modernistas y el resto novecentistas.
La fábrica fue construida por Emilia Carlos, viuda de José
Tolrà el 1905/06 y se dedicaba el hilado del algodón, fue cambiando de
propietarios hasta su cierre en 1967.
Emilia Carles Tolrà (Cabrils, 1848-1915) era sobrina de José
Tolrà Avellà, muerto en Castellar del Vallés el 21/07/1882 y que se había
casado con ella en segundas nupcias. Emilia Carlos fue nombrada Marquesa de San
Esteban de Castellar el 22/07/1896 por la Reina María Cristina a petición del
pueblo de Castellar donde tenía otra de sus fábricas y donde había patrocinado
diversas obras públicas.
Aunque el conjunto no es modernista, hablemos por la posible
autoría de dos arquitectos relacionados plenamente con el modernismo, Emili
Sala Cortés y Josep Maria Pericas Morros. Se trata como veremos de atribuciones
dado que no se han encontrado pruebas documentales.
El inicio de la fábrica se sitúa en 1902 (Vanguardia, 25/06/1902)
cuando la empresa de la viuda de Tolrà decide adquirir un terreno de 64.086 m2
próximo a Artesa.
Al cabo de casi un año, el gerente de la compañía, el
sobrino de la propietaria, Emili Carles Tolrà junto con el ingeniero industrial
Gispert, el alcalde de la villa Juan Rosell y Eduard Maluquer de Tirelli
visitan el sitio y aprueban la construcción de la fábrica (Vanguardia, 11/03/1903),
lo que se llevará a cabo entre los años 1905 y 1906. Asimismo se construiría
una central eléctrica para facilitar energía al conjunto.
Los edificios de esta primera etapa, especialmente la Casa
del Director, podrían ser obra de Emili Sala dado que éste era el arquitecto
usual de los diferentes edificios que la viuda Tolrà edificó en ese período tal
como se puede ver en esta relación:
1.- Escuelas Emilia Carlos, Cabrils, 1904
2.- Palau Tolrà (actual Ayuntamiento), Castellar del Vallès,
1902
3.- Escuelas Patronato Tolrà (actual Escuela Inmaculada),
Castellar del Vallés, 1892/1895
4.- Casa Josep Tolrà, Castellar del Vallès, 1890
5.- Casa Emilia Carles, Barcelona (c / Bergara, 9),
1880/1881
6.- Casa Emilia Carles, Barcelona (c / Bergara, 11),
1896/1898
7.- Casa Emilia Carles, Barcelona (av. Portal del Ángel,
27-29), 1890
8.- Iglesia de San Esteban de Castellar, 1892, promovida por
Emilia Carlos, proyectada por Joan Martorell pero con dirección de obra de
Emili Sala.
El edificio mencionado tiene como modernistas el trencadís
decorativo, el balcón de hierro forjado, el coronamiento de la fachada
principal donde consta la fecha de 1906. Emili Sala en aquella época construyó
edificios totalmente modernistas con otros en que este estilo se vislumbraba.
Emili Sala (Barcelona, 1841 - La Garriga, 1920) tenía los
títulos de maestro de obras (1866) y de arquitecto (1876) construyó en
Barcelona, La Garriga, Sant Cugat, Rubí, Castellar y otras localidades de la
provincia barcelonesa. Entre sus edificios destacan las escuelas Ribas de Rubí,
las casas modernistas de Gran de Gracia, 7, Diputación, 71-75 y Paseo de San
Juan, 51 en Barcelona.
En 1922 la fábrica pasa a manos de Pericas, Boixeda y Cia,
fábrica propiedad de Lluís Pericas Comella, padre del arquitecto Josep Maria
Pericas, y de Ramon Boixeda. En aquellos tiempos se convirtió en la mayor
productividad del complejo llegando a ser una de las fábricas textiles más
importantes de España.
En 1926 se construyen los edificios de los trabajadores y
son éstos los que podrían ser obra de Josep Maria Pericas, de su primera etapa
novecentista en la que combina elementos del racionalismo y del modernismo
(Jugendstil) alemanes con referencias del románico y del barroco catalanes.
Josep Maria Pericas, aparte de que era uno de los
propietarios de la empresa, consta que trabajó para la compañía en:
1.- Colonia La Coromina, Torelló, 1903/1906
2.- Central Eléctrica de Vic, perteneciente a Pericas y
Boixeda y luego a energía eléctrica del Ter, 1928
Los elementos decorativos de las casas de los trabajadores
son los propios de Pericas en los que aún se nota la influencia del arquitecto
Rafael Masó.
La fábrica en 1945 se llamó Hilaturas del Segre, S.A. y en
1967 cerró.
El edificio de la fábrica actualmente pertenece a Cárnicas
Pijuan de Artesa.
Después los Tolrà tuvieron dos factorías en Vallbona d'Anoia, la primera en Cal Afou, hacia 1968, y la segunda, dedicada a tinetes y estampados, en las afueras de Vallbona, ésta probablemente a partir del 1976.
* * *
Near to the village of El Pont d'Alentorn, near to Artesa de
Segre, stands the group known as the Colony of La Fábrica. The Colony depends
on Artesa de Segre.
It is a group of buildings built in different stages from
1905 to 1930, mostly in a neoclassical style where the eclecticism of the early
twentieth century is visible, others, such as the Director's House, are eclectic
with Art Nouveau influences and the rest "noucentistes".
The factory was built by Emilia Carlos, José Tolrà's widow
on 1905/06 and was spinning the cotton, changing ownership until its closure in
1967.
Emilia Carles Tolrà (Cabrils, 1848-1915) was the niece of
José Tolrà Avellà, who died in Castellar del Vallés on 7/21/1882 and who had
married her second time. Emilia Carlos was named Marquesa de San Esteban de
Castellar on July 22, 1896 by Queen Maria Cristina at the request of the town
of Castellar where she had another of her factories and where she had sponsored
various public works.
Although the whole is not Art Nouveau, let's talk about the
possible authorship of two architects fully related to this artistic movement,
Emili Sala Cortés and Josep Maria Pericas Morros. This is how we will see attributions
given that no documentary evidence has been found.
The factory starts in 1902 (Vanguardia, 06/25/1902) when the
company of the widow of Tolrà decides to acquire a land of 64,086 m2
near Artesa.
After almost a year, the company's manager, the nephew of
the owner, Emili Carles Tolrà together with the industrial engineer Gispert,
the mayor of the villa Juan Rosell and Eduard Maluquer de Tirelli visit the
site and approve the construction of the factory (Vanguardia, 11/03/1903),
which will be carried out between 1905 and 1906. Likewise, a power plant would
be built to provide energy to the whole.
The buildings of this first stage, especially the House of
the Director, could be the work of Emili Sala since this was the usual
architect of the different buildings that the widow Tolrà built in that period
as can be seen in this relation:
1.- Schools Emilia Carlos, Cabrils, 1904
2.- Palau Tolrà (current Town Hall), Castellar del Vallès,
1902
3.- Schools Patronato Tolrà (current Immaculate School),
Castellar del Vallés, 1892/1895
4.- Casa Josep Tolrà, Castellar del Vallès, 1890
5.- Casa Emilia Carles, Barcelona (c / Bergara, 9),
1880/1881
6.- Casa Emilia Carles, Barcelona (c / Bergara, 11),
1896/1898
7.- Casa Emilia Carles, Barcelona (Portal del Angel, 27-29),
1890
8.- Church of San Esteban de Castellar, 1892, promoted by
Emilia Carlos, projected by Joan Martorell but with direction of work of Emili
Sala.
The building has the decorative trencadís, the wrought-iron
balcony, the crowning of the main façade, which dates to 1906. Emili Sala, at
that time, built completely modernist buildings with others in which this style
was glimpsed.
Emili Sala (Barcelona, 1841 - La Garriga, 1920) had the
titles of buildmasters (1866) and of architect (1876) constructed in Barcelona,
La Garriga, Sant Cugat, Rubí, Castellar and other localities of the Barcelona
province. Among its buildings are the School at Rubí, the Art Nouveau of Gran
de Gracia, 7, Diputación, 71-75 and Paseo de San Juan, 51 in Barcelona.
In 1922 the factory passed into the hands of Pericas,
Boixeda and Cia, factory owned by Lluís Pericas Comella, father of the
architect Josep Maria Pericas, and Ramon Boixeda. In those days it became the
highest productivity of the complex, becoming one of the most important textile
factories in Spain.
In 1926 the buildings of the workers were constructed and
these are the ones that could be the work of Josep Maria Pericas, of its first
stage noucentista in which it combines elements of the rationalism and German Jugendstil
with references of the Romanesque and the Catalan baroque.
Josep Maria Pericas, apart from that he was one of the
owners of the company, it is said that he worked for the company in:
1.- Colonia La Coromina, Torelló, 1903/1906
2.- Vic Power Plant, pertaining to Pericas and Boixeda and
later to electrical energy of the Ter, 1928
The decorative elements of the workers' houses are those of
Pericas, in which the influence of the architect Rafael Masó can still be seen.
The factory in 1945 was called Hilaturas del Segre, S.A. and
in 1967 closed.
The factory building currently belongs to Càrniques Pijuan
d’Artesa.
Fantástic, amic VALENTÍ ¡¡¡
ResponEliminafantástic
Gracies .
Una abraçada..
Jaume Torres (via Facebook):
ResponEliminahola valenti, mha agradat molt llegir l'història, penso que t'has deixat un dels llocs , certament són posteriors però tambe varen tenir la seva importància. A Vallbona d'Anoia hi varen tenir dues factories,la primera a cal Afou pel vols del 1968 aprox i la segona que feia tints i estampats a les afores de la mateixa Vallbona. , Aquesta segona molt probable a partir del 1976.