CABRA - Fundación Termens

A Còrdova el modernisme més conegut és el que realitza Adolfo Castiñeyra a la capital i el palau Cardona de Fuente Obejuna, però no per això deixa d'haver mostres a la resta de la província.

Un d'aquests casos és la reixa que encercla l'edifici de la Fundación Termens a Cabra, al carrer San Juan de Dios.

És una bona mostra d'ornamentació floral, en la qual un mateix motiu és repeteix al llarg de tot el mur.

El disseny és d'Enrique Daverio, arquitecte-enginyer italìa del qual cal esmentar la casa Ferraz projectada a Madrid, Ferraz, 2 - Plaza España, amb la col·laboració de Federico de Arias Rey.

En Córdoba el modernismo más conocido es el que realiza Adolfo Castiñeyra en la capital y el Palacete Cardona de Fuente Obejuna, auque éstas no son las únicas muestras que hay en la província.

Uno de estos casos es la verja que rodea el edificio de la Fundación Termens en Cabra, en la calle San Juan de Dios.

Es una bona muestra de ornamentación floral, en la que un mismo motivo se repite por todo el muro.

El diseño es de Enrique Daverio, arquitecto-ingeniero italiano del cual cabe resaltar la casa Ferraz proyectada en Madrid, Ferraz, 2 - Plaza España, con la colaboración de Federico de Arias Rey.


Nota: las fotos són una gentilesa de Manuela Gálvez

BARCELONA - Bisbe Català, 36

Aquesta és una obra emmarcada dintre del modernisme català inspirat en el gòtic. Combina l'ornamentació neogòtica amb elements de ferro forjat en les obertures dels baixos i ceràmica floral. El seu autor és l'arquitecte Salvador Soteras (1909/1910) el qual és més conegut per l'edifici del Banc de Terrassa (a Terrassa) i el desaparegut baixador del Passeig de Gràcia.

A les fitxes de l'Inventari del Patrimoni Cultural Europeu (IPCE) dels anys 1970's aquesta obra estava atribuïda a Puig i Cadafalch, la qual cosa queda desmentida pels plànols de la mateixa que es troben a l'Arxiu de Sarrià-Sant Gervasi i on es pot veure la sol·licitud de reforma de façana que va presentar Narcís Bosch.

Esta es una obra enmarcada dentro del modernisme catalán inspirado en el gótico. Combina la decoración neogótica con elementos de forja en las huecos de los bajos y cerámica floral. Su autor es el arquitecto Salvador Soteras (1909/1910) el cual es más conocido por el edificio del Banco de Terrassa (en Terrassa) y el desaparecido Apeadero del Paseo de Gràcia.

En las fichas del Inventario del Patrimonio Cultural Europeo (IPCE) de los años 1970's esta obra se atribuia a Puig i Cadafalch, cosa que queda desmentida por los planos de la misma que se encuentran en el Archivo Municipal de Sarrià-Sant Gervasi y en los cuales se puede ver la solicitud de reforma de fachada que presenta Narcís Bosch.

- - -

BARCELONA - GRANOLLERS - Casa de la Papallona

comparativa:

De tots és coneguda la Casa de la Papallona del carrer Llançà de Barcelona. És producte de la reforma que va fer el prolífic mestre d'obres Josep Graner a la casa propietat de Salvio Faiol l'any 1912.

Es tracta d'una molt bona reproducció ceràmica d'aquest animal amb diverses vetes polícromes fetes amb trencadís i amb les antenes metàl·liques que coronen l'edifici.

Menys coneguda és l'altra Casa de la Papallona, la que es troba al carrer Enric Prat de la Riba, núm. 8, de Granollers.

Aquesta és molt més senzilla, mancada de ceràmica, però reproduïda també amb força fidelitat i també coronada per les antenes.

Malgrat la recerca efectuada a l'Arxiu de Granollers, amb la valuosa col·laboració de la Rosa Sánchez, no s'ha pogut trobar l'autor d'aquesta casa. M'atreveixo a atribuir-la al propi Graner, ja que aquest autor té obres a Granollers entre elles unes a la mateixa zona d'aquest carrer i l'aspecte del lepidòpter és molt similar.


- - -

Muy conocida es la Casa de la Papallona (Mariposa) de la calle Llançà de Barcelona, producto de la reforma que realizó el prolífico maestro de obras Josep Graner en la casa propiedad de Salvio Faiol el año 1912.

Se trata de una muy buena reproducción cerámica de este animal, decorado con diversas cintas polícromas realizadas con la técnica del trencadís y con las antenas metálicas coronando el edificio.

Menos conocida es la otra Casa de la Papallona, que se encuentra en la calle Enric Prat de la Riba, núm. 8, de Granollers.

Ésta es mucho más sencilla, le falta la cerámica, pero está reproducida con mucha fidelidad y también está coronada por las antenas.

A pesar de la exhaustiva búsqueda efectuada en el Archivo de Granollers, con la valiosa ayuda de Rosa Sánchez, no se ha podido encontrar el autor de esta casa. Yo me atrevo a atribuirla al propio Graner, ya que este autor tiene obras en Granollers, entre las cuales unas están en esta misma parte de calle, y el aspecto del lepidóptero es muy similar.

SÒRIA - Estudios, 6

La casa de Pedro Llorente es troba al carrer Estudios, 6 de Sòria. De ben segur que a la seva època devia sorprendre el seu aspecte molt diferent del de la resta de cases d'aquesta localitat castellana. La casa va ser obra de l'arquitecte Félix Hernández que just s'havia titolat aquell any per l'Escola de Barcelona, el 1913.

Félix Hernández, de pare veneçolà, va néixer a Barcelona el 1889 i va morir a Còrdova el 1975. El mateix any que va acabar la carrera va obtenir la plaça d'arquitecte municipal de Sòria, càrrec que va desenvolupar fins al 1915 en què passà a Linares amb el mateix càrrec i posteriorment a Còrdova.

En aquesta obra denota la influència de Puig i Cadafalch en l'ús del maó acompanyat de l'arrebossat blanc de la façana, d'elements ceràmics i de finestres atrompetades. L'obra també té un aspecte mudèjar preludi del treball d'Hernández com a restaurador de l'Alcázar cordovès i de Medina Azahara.

La casa de Pedro Llorente se encuentra en la calle Estudios núm. 6 de Soria. Lo cierto es que su aspecto debía soprender en la época en que se edificó, muy distinto al del resto de las casas de esta localidad castellana. La casa es obra del arquitecto Félix Hernández que acababa de obtener su titulación aquél año, 1913, por la Escuela de Barcelona.

Félix Hernández, de padre venezolano, nació en Barcelona en 1889 y murió en Córdoba en 1975. El mismo año en que acabó la carrera, obtuvo la plaza de arquitecto municipal de Soria, cargo que desempeñó hasta 1915 en que pasó a Linares con el mismo cargo y posteriormente a Córdoba.

En esta obra denota la influencia de Puig i Cadafalch en la combinación del ladrillo y el revoco blanco en la fachada, ademas de elementos cerámicos y de ventanas atrompetadas. La obra también presenta aspecto mudéjar, preludio del trabajo de Hernández como restaurador del Alcázar cordobés y de Medina Azahara.

TERRASSA - DONOSTIA - Josep Llimona

Donostia Terrassa

Continuant amb les analogies, en aquest article es presenten dues obres molt similars efectuades per l'escultor Josep Llimona, una de les figures capdavanteres del modernisme escultòric.

En elles s'observa una mateix tipologia de monument: un banc gairebé idèntic amb una columna central amb capitell jònic que serveix de suport al bust de la persona objecte de l'homenatge. El cas de Donostia (Sant Sebastià) està més treballat: la meitat del fust presenta una lira la qual dóna referència a la dedicació de l'homenatjat, la basa té una làpida amb el nom del mateix i la columna s'acompanya d'una figura femenina, possible musa.

L'estàtua de Terrassa es troba en els jardins de l'Escola Industrial (carrer Colom, 1) i es dedica a Bartomeu Amat i Brugada (Barcelona, 1879 - Terrassa, 1909), director de la mateixa entre els anys 1903 i 1908, any aquesta darrer en el que renuncià al seu càrrec. L'obra és del 1913.

La de Donostia està en els jardins de la Plaza Gipuzkoa i està dedicada al compositor basc José María Usandizaga Soraluze (Donostia, 1887-1915). És de l'any 1916.

L'obra potser més important de Josep Llimona es el grup escultòric dedicat al Doctor Robert col·locat actualment en la plaça de Tetuan de Barcelona. Llimona també va fer una gran quantitat d'obres escultòriques per a panteons i que es poden observar a Barcelona, Cadaqués, Arenys de Mar, Comillas, Granollers i altres indrets.

- - -

Continuando con analogías, en este artículo se presentan dos obras muy similares efectuadas por el escultor Josep Llimona, una de las figuras más importantes del modernismo escultórico.

En ellas se observa la misma tipología de monumento: un banco casi idéntico en ambas con una columna central con capitel jónico que sirve de soporte al busto de la persona objeto del homenaje. El caso de Donostia (San Sebastián) está más elaborado: en la mitad del fuste presenta una lira que hace referencia a la dedicación del homenajeado, la base tiene una lápida con el nombre del mismo y la columna viene acompañada de una figura femenina, posible musa.

La estatua de Terrassa se encuentra en los jardines de la Escuela Industrial (calle Colom, 1) y se dedica a Bartomeu Amat i Brugada (Barcelona, 1879 - Terrassa, 1909), director de dicha Escuela entre los años 1.903 y 1.908, año en el que renunció a su cargo. La obra es del 1.913.

La de Donostia se encuentra en los jardines de la Plaza Gipuzkoa y está dedicada al compositor vasco José María Usandizaga Soraluze (Donostia, 1887-1915). Es del año 1.916.

La obra quizá más importante de Josep Llimona es el grupo escultórico dedicado al Doctor Robert colocado actualmente en la plaza de Tetuan de Barcelona. Llimona también realizó una gran cantidad de obras escultóricas para panteones i que pueden ser vistas en Barcelona, Cadaqués, Arenys de Mar, Comillas, Granollers y otras localidades.

ZESTOA - Zubimusu Auzunea, 7

Zestoa és una localitat guipuscoana famosa pel seu balneari. El fet de la seva existència motivà que a les primeries del segle XX també anessin obrint hotels encara que no van seguir l'estètica modernista. En tota la població només es troba un edifici modernista el qual ressalta bastant entre la resta de construccions, és la casa que va fer edificar José Ramón Elorza el 1907, enllestida el 1908 i coneguda com a Elortzanekoa.

La casa la va dissenyar el mestre d'obres de Tolosa Julián Eizaguirre i en ella es juga amb les decoracions geomètriques, els tríglifs austríacs i les diferents formes decoratives de les obertures segons el nivell on es troben, essent les del darrer les que prenen més força.

A banda d'aquest edifici, Zestoa bé val una visita per veure la rèplica de les pintures rupestres de la cova d'Ekain.

Zestoa (Cestona) es una localidad guipuzcoana famosa por su balneario. La existencia del mismo motivó que a principios del siglo XX también fuesen apareciendo nuevos hoteles aunque éstos no siguieron la estética modernista. En toda la población solamente se encuentra un edificio modernista el cual resalta bastante entre el resto de construcciones, se trata de la casa que mandó edificar José Ramón Elorza el 1.907, terminada el 1.908 y conocida como Elortzanekoa.

La casa la diseñó el maestro de obras de Tolosa Julián Eizaguirre y en ella se juega con las decoraciones geométricas, los triglifos austriacos y las diferentes formas decorativas de los huecos según el nivel en el que estén, siendo los del último los que toman más fuerza.

A parte de este edificio, Zestoa es digno de visitar para contemplar la réplica de las pinturas rupestres de la cueva de Ekain.

RIBADESELLA - panteó Silverio Cangas

Continuant amb els cementiris d'Astúries, en el de Ribadesella es pot veure en el panteó de Silverio Cangas la influència que van fer les revistes d'arquitectura de l'època. Algun arquitecte o mestre d'obres deuria haver vist alguna foto del panteó Origgi del Cementiri de Milà en alguna d'aquestes revistes i va fer-ne una còpia.

El panteó Origgi és obra de Giuseppe Boni, del 1905.

En el cementiri de San Román de Piloña hi ha el panteó de la família San Miguel del 1908 també molt similar.

** Pel que sembla els dos panteons asturians són obra de l'arquitecte Juan  Álvarez de Mendoza

- - -

Continuando con los cementerios de Asturias, en el de Ribadesella se puede ver en el panteón de Silverio Cangas la influencia de las revistas de arquitectura de la época. Algún arquitecto o maestro de obras vió alguna foto del panteón Origgi del Cementerio de Milán en alguna de estas revistas e hizo una copia del mismo.

El panteón Origgi es obra de Giuseppe Boni, del 1905

En el cementerio de San Román de Piloña hay el panteón de la familia San Miguel del 1908 también muy similar.

** Parece que los dos panteones asturianos son obra del arquitecto Juan Álvarez de Mendoza

ASTURIES - panteons

En aquest article podem veure dues obres idèntiques en dues poblacions diferents d'Astúries. Es tracta del panteó de Francisco Valdés a Muros de Nalón obra de l'escultor Arturo Sordo (foto superior) i del panteó d'Inocencio Muñiz y Familia a Mieres (foto inferior). El de Mieres està signat per R. Martínez, un marbrista d'Oviedo, però de ben segur que és una còpia del d'Arturo Sordo.

- - -

En este artículo podemos observar dos obras idénticas en dos poblaciones diferentes de Asturias. Se trata del panteón de Francisco Valdés en Muros de Nalón obra del escultor Arturo Sordo (foto superior) y del panteón de Inocencio Muñiz y Familia en Mieres (foto inferior). El de Mieres está firmado por R. Martínez, un marmolista de Oviedo, pero seguramente es una copia del de Arturo Sordo.

LANGREO - Carracido, 6 (Sama de Langreo)

La casa de Manuel Ortiz, amb la Farmacia Internacional als baixos, va ser projectada per l'arquitecte Manuel del Busto l'any 1906.

Aquest arquitecte va nèixer a San Rosendo (Pinar del Río -Cuba) l'any 1874, tenia el títol per l'Escola de Madrid (1898) i va ser un dels més prolífics a Astúries. Va treballar l'eclecticisme, el modernisme (més com a decoració del seu eclecticisme que com a estil pròpiament dit), el regionalisme, així com el racionalisme i l'art déco amb el seu fill Juan Manuel.

L'any que va construir aquesta casa era l'arquitecte municipal de Sama, càrrec que ocupà entre 1905 i 1922.

La casa presenta un cos central a mode de galeria coronat amb un dibuix amb les inicials del propietari i combina en la seva façana l'ús del maó vist amb la pedra. Els ferros dels balcons i galeria i la pedra tenen decoració floral.

La casa de Manuel Ortiz, con la Farmacia Internacional en sus bajos, fué proyectada por el arquitecto Manuel del Busto el año 1906.

Este arquitecto nació en San Rosendo (Pinar del Río -Cuba) el año 1874, se tituló por la Escuela de Madrid (1898) y fué uno de los más prolíficos en Asturias. Trabajó el eclecticismo, el modernismo (más como decoración de su eclecticismo que como estilo propiamente dicho), el regionalismo, así como el racionalismo y el art déco con su hijo Juan Manuel.

El año en que construyó esta casa era el arquitecto municipal de Sama, cargo que ocupó entre 1905 y 1922.

La casa presenta un cuerpo central a modo de galería coronado con un dibujo con las iniciales del propietario y combina en su fachada el uso del ladrillo con el de la piedra. Los hierros de los balcones y galería y la piedra tienen decoración floral.

CECEDA (Nava) - casa Juan Antonio Llamedo

La casa que ens ocupa està situada al consell de Nava, Asturies, en la localitat de Ceceda. Correspon a la part posterior del palau que es va fer construir l'indiano Juan Antonio Llamedo uns quinze anys abans. Llamedo havia fet la seva fortuna a Mèxic.

Aquesta casa presenta una profusa ornamentació floral a base de plantes de lotus i trencadís. Té un cos central poligonal separat del principal com si fos una galeria.

La tanca té el típic coup de fouet de l'Art Nouveau.

Per la manera de fer es podria atribuir a l'arquitecte de Xixon, Miguel García de la Cruz.

Esta casa se encuentra en el Consejo de Nava, Asturias, en la localidad de Ceceda. Corresponde a la parte posterior del palacio que hizo construir el indiano Juan Antonio Llamedo unos quince años antes. Llamedo hizo fortuna en México.

Presenta una profusa decoración floral a base de plantas de loto y trencadís. Tiene un cuerpo central poligonal separado del principal a modo de galería.

La verja tiene el típico coup de fouet del Art Nouveau.

Por la manera en que se hizo se podría atribuir al arquitecto gijonés Miguel García de la Cruz.

HARO - La Vega, 7

Modernisme en els seus diferents vessants podem trobar en tota la Península. En algunes zones podem parlar de modernisme ple, del modernisme que fuig del buit (horror vacui) i que es manifesta en la façana, en els vestíbuls i en els interiors; en altres zones trobem exemples modernistes més modestos.

En aquest cas es presenta un edifici on el modernisme s'inspira en la Secessió austríaca i tan sols en el mirador lateral. Podem observar la decoració geomètrica pròpia de la Secessió: les tres bandes, els cercles (aqui aplanats).

L'autor de l'obra és el constructor local Juan Suso.

Modernismo en sus diferentes corrientes podemos encontrar en toda la Península. En algunas zonas se puede hablar de pleno modernismo, del modernismo que huye del vacio (horror vacui) y que se manifistes en la fachada, en los vestíbulos y en los interiores; en otras zonas se encuentran ejemplos modernistas más modestos.

En este caso se presenta un edificio en donde el modernismo se inspira en la Secesión austriaca y solamente en el mirador lateral. Se puede observar la decoración geométrica propia de la Secesión: las tres bandas, los círculos (aquí achatados)

El autor de la obra es el constructor local Juan Suso.

PONTEVEDRA - Instituto General y Técnico

Aquest Institut es troba en la Gran Via de Montero Ríos de Pontevedra i des de fa anys s'ha convertit en l'Institut Valle Inclán.

Fins ara s'havia atribuït a l'arquitecte Antonio López, pero repassant la revista "La Construcción Moderna" es pot veure en el número de 30 de gener del 1928 que era una obra recent dels arquitectes Joaquín Roji i José María Lorite.

El conjunt és força clàssic, però presenta sobre tot en el cos central una decoració modernista atemperada: gran finestral en llindes corbes, ritme geomètric de caire secessionista.

Este Instituto se encuentra en la Gran Vía de Montero Ríos de Pontevedra y desde hace años se ha convertido en el Instituto Valle Inclán.

Hasta la fecha se había atribuido al arquitecto Antonio López pero repasando la revista "La Construcción Moderna" se puede ver en el número del 30 de Enero de 1928 que en realidad era una obra reciente de los arquitectos Joaquín Rojí y José María Lorite.

El conjunto es muy clásico, presentando, sobretodo en el cuerpo central, una discreta decoración modernista: en el gran ventanal con dintel curvo, en el ritmo geométrico secesionista.

GRANOLLERS - Martí Grivé, 10

Aquesta és una curiosa mostra del modernisme popular propi dels mestres d'obra. En ella podem veure l´'us del trencadís, la forma gairebé trilobulada de les finestres, balcó abombat i coronament ondulat. L'autor de la casa Palaus va ser Antoni de Facerias l'any 1909.

En el 2006 la casa va ser ampliada encara que es va respectar l'obra original.

Esta es una curiosa muestra del modernismo popular más propio de los maestros de obra. En ella se observa el uso del trencadís, la forma casi trilobulada de las ventanas, el balcón panzudo y el coronamiento ondulado. El autor de la Casa Palaus fue Antoni de Facerias el año 1909.

En el 2006 la casa fue ampliada aunque se respeto la obra original.

BARCELONA - Via Augusta, 298-300

La casa que ens ocupa es troba entre la Via Augusta i el carrer dels Vergós, 35. Era la torre propietat de Mariano Farriols, edificada el 1914 i de la qual no se'n tenen plànols. Fa poc ha estat restaurada.

Si comparem aquesta torre amb el plànol de la desapareguda casa que Antoni Castanyer va fer edificar a la Carretera de Vallvidrera, podem observar que tant la forma de les obertures com les ornamentacions vegetals de les finestres són pràcticament iguals. Aquest fet em fa suposar que van ser projectades pel mateix arquitecte, és a dir, per Alfred Paluzie.

Paluzie va ser arquitecte municipal d'Olot, ciutat on va desenvolupar gairebé tota la seva millor obra modernista.

El plànol adjunt es troba a l'Arxiu de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona.

- - -

La casa de la que hoy hablamos se encuentra entre la Vía Augusta y la calle de los Vergós, 35. Era el chalet de Mariano Farriols, edificado el 1914 y del cual no se tienen planos. Hace poco ha sido restaurada.

Si comparamos este chalet con el plano de la desaparecida casa que Antoni Castanyer hizo edificar en la Carretera de Vallvidrera, podemos observar que tant la forma de los huecos como la decoración vegetal de las ventanas son prácticamente iguales. Esto me hace suponer que ambas fueron proyectadas por el mismo arquitecto, es decir, por Alfredo Paluzie.

Paluzie fué arquitecto municipal de Olot, ciudad en la cual diseñó casi toda su mejor producción modernista.

El plano que se adjunta se encuentra en el Archivo de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona.

BARCELONA - Villarroel - SANTA MARGARIDA I ELS MONJOS

En aquest apartat es presenten dues cases que tenen un coronament força similar, una es troba a Barcelona, al carrer Villarroel, 159. És una casa de veïns propietat de Jaume Llacuna i projectada el 1906 per l'arquitecte Juli Maria Fossas, un dels mestres del modernisme.

La segona correspon a Cal Gimeno i es troba a l'avinguda Catalunya, 30-32 de Santa Margarida i els Monjos (Barcelona). Desconec qui va ser el seu autor, però cal remarcar la similitud en les obertures superiors del coronament, l'ús d'esgrafiats entre les finestres i l'ornamentació floral. També és gairebé idèntica la forma de les portes laterals dels baixos (en la foto de Barcelona no es pot veure).

La casa de Santa Margarida podria ser obra de Fossas, encara que no tenim constància d'obres seves per aquelles contrades o podria estar basada en la mateixa.

- - -

En este apartado se presentan dos casas que tienen un coronamiento muy parecido, una de ellas está en Barcelona, en la calle Villarroel, 159. Es una casa de vecinos propiedad de Jaume Llacuna y proyectada el 1.906 por el arquitecto Juli Maria Fossas, uno de los maestros del modernisme.

La segunda corresponde a Cal Gimeno y se encuentra en la avenida Catalunya, 30-32 de Santa Margarida i els Monjos (Barcelona). Desconozco quién fué su autor, pero se pueden resaltar las similitudes en la forma de las ventanas superiores del coronamiento, el uso de esgrafiados entre las ventanas y la decoración floral. También es casi idéntica la forma de las puertas laterales de los bajos (en la foto de Barcelona solamente se ha puesto la parte superior del edificio).

La casa de Santa Margarida podría ser obra de Fossas, aunque de éste no constan obras por aquella zona o podria estar basada en la misma.

VILAJUÏGA - Alexandre Deulofeu, 4

Vilajuïga és un petit poble de l'Alt Empordà (Girona). Mentre que a les rodalies de l'estació hi ha la Destileria d'Alcohol obra de Cèsar Martinell, a dintre del nucli urbà es troba aquesta casa entre els carrers Alexandre Deulofeu i del Call.

És una obra que es podria datar entre els anys 1915 a 1918 i que per la seva forma es podria atribuir a l'arquitecte Joan Roca Pinet (és força similar a la que aquest va projectar al carrer Concepció de Figueres). Cal destacar l'ús del maó vis en les llindes de les finestres i les petites rajoles verdes que omplen els buits entre aquestes i l'obertura.

Vilajuïga es una pequeña poblacion situada en la comarca del Alt Empordà (Girona). Podemos destacar dos obras modernistas: cerca de la estación, la Destileria de Alcohol obra de Cèsar Martinell y dentro del núcleo urbano esta casa situada en la confluencia de las calles Alexandre Deulofeu y del Call.

Es una obra que se podría datar entre los años 1915 a 1918 y que por su forma se podría atribuir al arquitecto Joan Roca Pinet (es muy similar a la que éste proyectó en la calle Concepció de Figueres). Hay que destacar el uso del ladrillo en los dinteles de las ventanas y las pequeñas baldosas verdes que llenan el espacio existente entre éstas y los huecos.

BARCELONA / IGUALADA - josep Pujol

En aquestes dues fotografies es pot veure l'evolució en el modernisme de l'arquitecte Josep Pujol Brull (1871-1936).

Aquest arquitecte es va titular a Barcelona el 1899 i la seva activitat es desenvolupa sobretot entre Barcelona i Igualada.

El 1909 va projectar les naus industrials de Baldomero Rovira al carrer Zamora, 72-76 cantonada amb el de Pallars, 102-104 (Barcelona). És un conjunt de tres naus amb tres grans obertures cadascuna, alguna de petita, un coronament ornamentat amb ceràmica i arrebossat en forma de pedra.

El 1920 va projectar a Igualada les naus Bella, quan el modernisme ja havia deixat pas al noucentisme. Pujol en aquest cas encara conserva elements modernistes, però força apaivagats. Ara són dues naus i en elles la finestra central trilobulada ha estat substituïda per un òcul, la planta baixa té tres obertures amb emmarcaments senzills, la separació entre les naus no mostra la rotunditat de les anteriors, el parament és llis i la ceràmica és una sola línia de rajoles en el coranament i una altra entre les obertures de la planta.

En estas dos fotografías se muestra la evolución en el modernismo del arquitecto Josep Pujol Brull (1871-1936).

Este arquitecto se tituló en Barcelona en 1.899 y su actividad se desarrolló entre Barcelona e Igualada principalmente.

En 1.909 proyectó las naves industriales de Baldomero Rovira, en la calle Zamora, 72-76 esquina con la calle Pallars, 102-104 (Barcelona). Es un conjunto de tres naves con tres grandes aperturas cada una de ellas, alguna de pequeña, un coronamiento decorado con cerámica y revoque simulando piedra.

En 1.920 proyectó las naves Bella en Igualada, época en la cual el modernismo havia dado paso al noucentismo. Pujol en este caso todavía conserva elementos modernistas, pero muy atenuados. Son dos naves en las cuales la ventana central trilobulada se ha sustituido por un óculo, la planta baja presenta tres aperturas muy sencillas, la separación entre les naves no muestra la rotundidat de las anteriores, la fachada es lisa y la cerámica consta de una sola linea de baldosas en el coronamiento y otra entre los huecos de la planta.

BARCELONA - Còrsega, 483

El modernisme en aquesta casa és força modest, encara està força influenciat d'un eclecticisme clàssic. És modernista més per la idea que pel tipus de decoració: el que busca l'autor és fugir dels espais buits i és per això que utilitza força ornamentació en els guardapols de les finestres, en el coronament, en la base de les pilastres, etc.

Es tracta d'una reforma de la casa de Ricardo Hermosel que va fer l'arquitecte Antoni Serrallach el 1901.

L'obra modernista més notable d'aquest autor és la casa Font-rodona a Vilafranca del Penedès, del 1903, al carrer Hermenegild Clascar i que ara és l'actual seu del Consell Comarcal de l'Alt Penedès.

El modernismo en esta casa es muy modesto y presenta todavía bastante influencia de un eclecticismo clásico. Es modernista más por la idea que por el tipo de decoración: lo que busca el autor es huir de los espacios vacios, para ello utiliza profundamente la decoración en los vanos de las ventanas, en el coronamiento, en la base de las pilastras, etc.

Se trata de una reforma de la casa de Ricardo Hermosel realizada por el arquitecto Antonio Serrallach en 1901.

La obra modernista más destacada de este autor es la casa Font-rodona en Vilafranca del Penedès, del 1903, en la calle Hemenegild Clascar, actual sede del Consejo Comarcal del Alt Penedès.

BARCELONA - panteó Pedro del Balzo

Aquest és un panteó que es troba al Cementiri Nou (Montjuïc) de Barcelona, a la via Sant Oleguer, 5A, núm. 133. Va ser projectat per Miquel Madorell i Rius, encara que el més notable és el treball de forja de Víctor Masriera.

Actualment està força malmès: ha desaparegut el treball en ferro que encerclava el panteó.

Altres sepultures de Madorell al Cementiri de Montjuïc són les que es troben en la mateixa Via de Sant Oleguer, 5 amb les lletres Q i R (famílies Vendrell i Comas)

Miquel Madorell (1869-1936) va ser un arquitecte més eclèctic que no pas modernista. El seu títol és de l'Escola de Barcelona del 1891 i va exercir tasques d'arquitecte municipal a Sant Sadurní d'Anoia.

Fora de Catalunya va projectar el Círculo Mallorquín, actual seu del Parlament de les Illes Balears, al carrer Conquistador, 11 de Palma. Aquest projecte va resultar d'una combinació dels presentats per Madorell, Pasqual Sanz i Lluís Callen.

Víctor Masriera havia dissenyat la seu de la seva foneria, Masriera i Campins, el 1900 al carrer Ferran, 51 de Barcelona.

Este panteón se halla en el Cementerio Nuevo (Montjuïc) de Barcelona, en la vía Sant Oleguer, 5A, núm. 133. Lo proyectó el arquitecto Miquel Madorell Rius, aunque lo que más destaque en él sea el trabajo en forja de Víctor Masriera.

Se encuentra en muy mal estado, ha desaparecido la verja de hierro forjado que lo rodeaba.

Otras sepulturas de Madorell en el Cementerio de Montjuïc son las que se encuentran en la misma Vía de Sant Oleguer, 5 con las letras Q y R (familias Vendrell y Comas).

Miquel Madorell (1869-1936) era más ecléctico que modernista. Se tituló en la Escuela de Barcelona en 1891 y ejerció de arquitecto municipal en Sant Sadurní d'Anoia.

Fuera de Catalunya proyectó el Círculo Mallorquín, actual sede del Parlamento de las Islas Baleares, sito en la calle Conquistador, 11 de Palma. Este proyecto resultó de una combinación de los que presentaron Madorell, Pascual Sanz y Luis Callen.

Víctor Masriera havia diseñado la sede de su fundición, Masriera y Campins, en 1900 en la calle Ferran, 51 de Barcelona.

MADRID - Puig i Cadafalch

Aquesta és una obra que va fer Josep Puig i Cadafalch per al polític Manuel de Bofarull a la província de Madrid l'any 1910. No ha estat localitzada, segurament a hores d'ara ha desaparegut.

He parlat amb els autors de la guia modernista de Madrid i ells no la coneixen.

La fotografia prové d'un llibre escrit per una alemany, Andrea Mesecke, publicat per l'editorial Peter Lang el 1995.

Més que modernista, es tracta d'una obra neogòtica, d'un típic casalot neogòtic amb dues torres, finestres aterompetades, galeria-mirador, loggia i coberta de teules àrabs.

Una altra obra desapareguda de Puig i Cadafalch a:

http://vptmod.blogspot.com/2011/07/barcelona-puig-i-cadafalch-carrer.html

Gracias a l'ajut dels lectors l'hem poguda localitzar al Paseo de Extremadura, 150-154 de Madrid

Informació del barri del Lucero (Madrid) a:
http://www.gefrema.org/documentos/exposicion_lucero/barrio_lucero_en_guerra.pdf

Esta es una obra que realizó Josep Puig i Cadafalch para el político Manuel de Bofarull en la provincia de Madrid el año 1910. No está localizada, seguramente ya haya desaparecido.

He hablado con los autores de la guía modernista de Madrid y ellos no la conocen. La fotografía proviene de un libro escrito por una alemana, Andrea Mesecke, publicado por la editorial Peter Lang en 1995.

Más que modernista, se trata de una obra neogótica, de un típico caserón neogótico con dos torres, ventanas atrompetadas, galería-mirador, loggia y cubierta de tejas árabes.

Otra obra desaparecida de Puig i Cadafalch en:

http://vptmod.blogspot.com/2011/07/barcelona-puig-i-cadafalch-carrer.html

Gracias a la ayuda de loslectores, se ha podido saber que se encontraba en el Paseo de Extremadura, 150-154 de Madrid

Información del barrio del Lucero (Madrid) en:
http://www.gefrema.org/documentos/exposicion_lucero/barrio_lucero_en_guerra.pdf

BARCELONA - Sant Gervasi de Cassoles, 81

Alguns cops trobes difícil saber si un edifici cal incloure'l com a modernista o no. M'explico, el projecte és veritablement modernista, però el resultat, no. Pot que ho hagi estat i s'hagi modificat al llarg del temps o pot que finalment hagués canviat el parer del propietari, encara que l'Ajuntament ja hagués aprovat els plànols.

Us presento un exemple que es troba en l'ampliació de la casa Ramoneda que va fer Francesc Ferriol el 1907.

Ferriol va començar a desenvolupar la seva tasca arquitectònica a Barcelona, però després la va continuar a Zamora on va bastir uns quants edificis modernistes força interessants.

Algunas veces no es fácil saber si un edificio hay que incluirlo como modernista o no. Me explico, el proyecto es realmente modernista, pero el resultado, no. Puede que lo haya sido y se haya modificado a lo largo del tiempo o puede que finalmente se cambiara al parecer del propietario, aunque el Ayuntamiento ya hubiera aprobado los planos.

Os presento un ejemplo que se encuentra en la ampliación de la casa Ramoneda que realizó Francesc Ferriol en 1907.

Ferriol comenzó a desarrollar su tarea arquitectónica en Barcelona, pero después la continuó en Zamora en donde construyó unos cuantos edificios modernistas muy interesantes.

BARCELONA - Escoles Pies

Avui us presento una petita casa unifamiliar ja desapareguda. Es trobava al carrer de les Escoles Pies, al número 58, de Barcelona.

El propietari era Manuel Llambrichs i el seu autor el mestre d'obres Josep Graner Era d'una modernisme tardà, de l'any 1917, època en la qual ja manava el noucentisme.

la caseta presentava ferros amb filigranes modernistes, trencadís al damunt de les obertures, decoració floral i era asimètrica.

Josep Graner és amb tota seguretat l'autor més prolífic del modernisme i així ho recollo en el meu Inventari General del Modernisme, té obres no tan sols a Barcelona, sinó també a Breda, Montcada i Reixac, Sant Just Desvern, El Masnou, Badalona i localitats tan llunyanes com Saragossa (on va ser un dels introductors d'aquest estil) i Palma de Mallorca. A més, té signats els plànols de la casa que va projectar Francesc Berenguer a Xixon.

Graner, a banda del modernisme, va treballar en tots els altres estils de l'època: neoclassicisme, eclecticisme, noucentisme, neogòtic i també va projectar panteons.

Les seves obres més conegudes són la Casa de la Papallona al carrer Llançà de Barcelona, la casa que fa xamfrà entre la Gran Via i Rocafort i els magatzems del carrer Ortigosa.

Moltes de les obres que ell signa (entre modernistes i la resta existeixen més de 1000 projectes signats per aquest autor) no eren d'ell: ell era tan sols el que les signava, ja que eren projectades per arquitectes sense títol (Berenguer) o encara estudiants d'arquitectura o pels arquitectes municipals (aquest no podien bastir obra civil en les zones on exercien el seu càrrec i quan ho feien per legalitzar els plànols se servien de "firmons")

El projecte adjunt es troba en l'Arxiu Municipal de Sarrià-Sant Gervasi.

Hoy os presento una pequeña casa unifamiliar ya desaparecida. Se encontraba en la calle de las Escuelas Pías, en el número 58, de Barcelona.

El propietario era Manuel Llambrichs y su autor el maestro de obras Josep Graner. Era de un modernismo tardío, del año 1917, época en la que ya mandaba el novecentismo.

La casita presentaba hierros con filigranas modernistas, trencadis por encima de las oberturas, decoración floral y era asimétrica.

Josep Graner es con toda seguridad el autor más prolífico del modernismo y así lo recojo en mi Inventario General del Modernismo. Tiene obras no solo en Barcelona, sino también en Breda, Montcada i Reixac, Sant Just Desvern, El Masnou, Badalona y localidades tan lejanas como Zaragoza (donde fue uno de los introductores de este estilo) y Palma de Mallorca. Además, firma los planos de la casa que proyectó Francesc Berenguer en Gijón.

Graner, a parte del modernismo, trabajó en todos los otros estilos de la época: neoclasicismo, eclecticismo, novecentismo, neogótico y también proyectó panteones.

Sus obras más conocidas son la Casa de la Mariposa en la calle Llançà de Barcelona, la casa que hace esquina entre la Gran Vía y Rocafort y los almacenes de la calle Ortigosa.

Muchas de las obras que firma (entre modernistas y el resto existen más de 1000 proyectos firmados por este autor) no eran suyas: él solo era el que las firmaba, ya que eren proyectadas por arquitectos sin título (Berenguer) o todavía estudiantes de arquitectura o por los arquitectos municipales (estos no podían construir obra civil en las zonas en las que ejercían su cargo y, cuando lo hacían, para legalizar los planos utilizaban "firmones").

El proyecto adjunto se encuentra en el Archivo Municipal de Sarrià-Sant Gervasi.

BARCELONA - Teodor Roviralta

Aquesta casa pertany a un conjunt d'edificis que Eduard Filvà va construir al carrer Teodor Roviralta, entre les que cal esmentar el número 37-39 projectat per Salvador Puiggrós el 1909 amb una característica torre decorada amb trencadís.

La que esmento en aquest article correspon al número 41 i la va dissenyar Antoni de Falguera el 1912. Malhauradament té el coronament mutilat.

Pertany a l'època en què Folguera encara estava influenciat per l'arquitectura modernista de caire neogòtic de Josep Puig i Cadafalch, l'època blanca de Puig. Falguera juntament amb Goday va col·laborar en un estudi fet per Puig i Cadafalch sobre l'arquitectura romànica a Catalunya, editat el 1934.

Falguera va ser arquitecte municipal de Barcelona i entre les seves obres modernistes cal esmentar els Mercats de la Boqueria i de Sants i el Conservatori de Música. Fora de Barcelona va projectar els cementiris de Sentmenat i de Castellar del Vallès, l'ajuntament de Palau-Solità i de Plegamans, la casa Sans a Tossa de Mar i altres.

Aquest és un exemple senzill, però elegant del seu art.

El seu germà, Josep Maria, també era arquitecte.

Esta casa pertenece a un conjunto de edificios que Eduard Filvà construyó en la calle Teodor Roviralta, entre las que destaca el número 37-39 proyectado por Salvador Puiggrós en 1909 con una característica torre decorada con trencadis.

La que aparece en este artículo corresponde al número 41 y la diseñó Antoni de Falguera en 1912. Por desgracia tiene el coronamiento mutilado.

Pertenece a la época en qué Folguera todavía estaba influenciado por la arquitectura modernista de aspecto neogótico de Josep Puig i Cadafalch, la época blanca de Puig. Falguera junto con Goday colaboró en un estudio hecho por Puig i Cadafalch sobre la arquitectura románica en Catalunya, editada en 1934.

Falguera fue arquitecto municipal de Barcelona y entre sus obras modernistas se pueden citar los Mercados de la Boquería y de Sants y el Conservatorio de Música. Fuera de Barcelona proyectó los cementerios de Sentmenat y de Castellar del Vallès, el Ayuntamiento de Palau-Solità y de Plegamans, la casa Sans en Tossa de Mar y otras.

Este es un ejemplo sencillo pero elegante de su arte.

Su hermano, Josep Maria, también era arquitecto.

SANTA COLOMA DE FARNERS - CERCLE CULTURAL

El Cercle Cultural Colomenc situat al carrer Anselm Clavé, 19 de Santa Coloma de Farners es va construir entre 1903 i 1904 (a la façana hi consta 1904)

El seu arquitecte és Albert Juan Torner famós per l'edifici de l'Ajuntament i les Escoles que va erigir a Les Franqueses del Vallès. L'edifici de Les Franqueses el va bastir gràcies al seu promotor, Joan Sanpera, Marquès de Les Franqueses, pel qual va fer tota una sèrie d'edificacions, totes elles modernistes.

L'edifici del Cercle presenta característiques pròpies del primer modernisme, és a dir, una evolució del gòtic com es pot veure en els pinacles superiors i en el marc de les obertures del primer pis i golfes, però també compta amb un coronament curvilini propi del barroc català. Els grans finestrals de la planta baixa combinen l'ornamentació floral amb la del maó vist.

Els esgrafiats superiors representen garlandes florals.

Albert Juan en les últimes obres es passaria com tants altres al noucentisme i té una obra curiosa, el despatx Santana Soler (Via Laietana, 17, 1918/21), inspirada en l'Escola de Chicago.

El 1909 va projectar el mercat de Santa Coloma, ara desaparegut, i al 1911 unes Escoles que no es van dur a terme.

El Cercle Cultural Colomenc situado en la calle Anselm Clavé, 19 de Santa Coloma de Farners se construyó entre 1903 y 1904 (en la fachada consta 1904).

Su arquitecto es Albert Juan Torner, famoso por el edificio del Ayuntamiento y las Escuelas que edificó en Les Franqueses del Vallès. El edificio de Les Franqueses lo construyó gracias a su promotor, Joan Sanpera, Marqués de Les Franqueses, para el que hizo una serie de edificaciones, todas ellas modernistas.

El edificio del Círculo presenta características propias del primer modernismo, es decir, una evolución del gótico, como se puede ver en los pináculos superiores y en el marco de las oberturas del primer piso y buhardillas, pero también cuenta con un coronamiento curvilíneo propio del barroco catalán. Los grandes ventanales de la planta baja combinan la ornamentación floral con el ladrillo visto.

Los esgrafiados superiores representan guirnaldas florales.

Albert Juan en las últimas obras se pasaría, como tantos otros, al novecentismo y tiene una obra curiosa, el despacho Santana Soler (Via Laietana, 17, 1918/21), inspirada en la Escuela de Chicago.

El 1909 proyectó el Mercado de Santa Coloma de Farners, ahora desaparecido, y el 1911 unas Escuelas que no se llevaron a término.