Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Josep Maria Pericas. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Josep Maria Pericas. Mostrar tots els missatges

diumenge, 30 d’agost del 2026

JOSEP MARIA PERICAS - Creus de terme (article ampliat)

A diferents poblacions barcelonines, Josep Maria Pericas va dissenyar una mateixa Creu de Terme en estil tardomodernista. Algunes són considerades com a "Cruz de la Santa Misión" com les de Sant Pere de Ribes i la de Vallirana.

La primera, a Sant Pere de Ribes, la va fer el 1942 com a “Cruz de la Santa Misión” com bé consta a la basa de la mateixa, i es troba a la fi  del carrer de l’Agricultura.

La de Sant Adrià de Besòs és dos anys posterior i la localitzem en la confluència dels carrers Gran Via, Concili de Trento i Extremadura ben bé en el límit amb la ciutat de Barcelona.

A Ullastrell és coneguda com a Creu de la Font o del Padró. Té una font incorporada a la base.

La de Vallirana, també de la Santa Missió, porta la data de 1946. Com em van fer esment en un comentari en el primer article, a l'hora de muntar-la, qui ho va fer, no va posar les peces amb l'ordre que tocava. A Vallirana, el 1923, Pericas havia projectar l'obelisc en memòria de l'assassinat bisbe Strauch, inspirat fortmanet en l'art celta.

Pericas sempre va continuar sent fidel a la seva manera de veure el modernisme, amb una forta influencia del Nord d’Europa, en aquest cas la creu mostra referències als dibuixos celtes.




Ullastrell



Vallirana


En diferentes poblaciones barcelonesas, Josep Maria Pericas diseñó una misma Cruz de Término en estilo tardomodernista. Algunas son consideradas como "Cruz de la Santa Misión" como las de San Pedro de Ribes y la de Vallirana.

La primera, en Sant Pere de Ribes, la hizo en 1942 como Cruz de la Santa Misión como bien consta en la baza de la misma, y ​​se encuentra al final de la calle de la Agricultura.

La de Sant Adrià de Besòs es dos años posterior y la localizamos en la confluencia de las calles Gran Via, Concilio de Trento y Extremadura en el límite con la ciudad de Barcelona.

En Ullastrell es conocida como Cruz de la Font o del Padrón. Tiene una fuente incorporada en la base.

La de Vallirana, también de la Santa Misión, lleva la fecha de 1946. Como me hicieron mención en un comentario en el primer artículo, a la hora de montarla, quién lo hizo, no puso las piezas con el orden que tocaba. En la misma Vallirana, en 1923, Pericas había proyectado el obelisco en memoria del asesinado obispo Strauch, inspirado en el arte celta.

Pericas siempre siguió siendo fiel a su manera de ver el modernismo, con una fuerte influencia del Norte de Europa, en cuyo caso la cruz muestra referencias a los dibujos celtas.

diumenge, 25 de juny del 2017

MONTSERRAT - Altar Immaculada - Pericas



Una de les primeres obres religioses de l'arquitecte Josep Maria Pericas va ser l'altar de la Immaculada a l'Abadia de Montserrat.

Es tracta d'una obra influenciada en gran part per Gaudí, realitzada tota ella en marbre blanc. Trobem tant formes orgàniques com ara una mena de costellams, ossets com representacions florals en els lliris dels panells ceràmics i els arbres i corones d'heura dels esgrafiats. Els pinacles acaben tots ells en creus.


L'obra es va realitzar entre 1904 i 1910 i els elements decoratius (llànties, canelobres, etc)  també són d'En Pericas.

La Mare de Déu està flanquejada pels sants catalans Ramon Nonat i Josep Oriol.
En un dels murs hi ha la imatge de Sant Emilià, antic soldat romà, d'aquí l'espasa que porta. Sota del sant un tron.


* * * * *


Una de las primeras obras religiosas del arquitecto Josep Maria Pericas fue el altar de la Inmaculada en la Abadía de Montserrat.



Se trata de una obra influenciada en gran parte por Gaudí, realizada toda ella en mármol blanco. Encontramos tanto formas orgánicas (una especie de costillares, pequeños huesecitos) como representaciones florales (los lirios de los paneles cerámicos y los árboles y coronas de hiedra de los esgrafiados). Los pináculos acaban todos ellos en cruces.

La obra se realizó entre 1904 y 1910 y los elementos decorativos (lámparas, candelabros, etc) también son del propio Pericas.

La Virgen está flanqueada por los santos catalanes Ramón Nonato y Josep Oriol.
En uno de los muros está la imagen de San Emiliano, antiguo soldado romano, de ahí la espada que lleva. Debajo del santo un trono.


* * * * *


One of the first religious works of the architect Josep Maria Pericas was the altar of the Immaculate in the basilica of Montserrat.

It is a work very influenced by Gaudí all realized in white marble. We find both organic forms (a kind of ribs, small bones) as floral representations (the lilies of the ceramic panels and the trees and ivy crowns of the sgraffiti). All the pinnacles are crowned by crosses.



The work was done between 1904 and 1910 and the decorative elements (lamps, candelabras, etc.) are also designed by Pericas.

The Virgin is flanked by the Catalan saints Ramon Nonat and Josep Oriol.

On one of the walls is the image of Saint Emiliano, a former Roman soldier, hence the sword he carries. Under the saint a throne.


dissabte, 1 d’abril del 2017

ARTESA DE SEGRE - Colònia "La Fàbrica"

A prop del nucli del Pont d’Alentorn, tocant a Artesa de Segre, s’alça el conjunt conegut com a la Colònia de La Fàbrica. La Colònia depèn d'Artesa de Segre.

Es tracta d’un conjunt d’edificis construït en diverses tongades des del 1905 al 1930, la majoria en un estil neoclàssic on es deixa entreveure l’eclecticisme propi de principis del segle XX, altres, com la Casa del Director, eclèctics amb influències modernistes i la resta noucentistes.

La fàbrica va ser construïda per Emília Carles, vídua de Josep Tolrà el 1905/06 i es dedicava al filat del cotó, després de passar per diferents mans va tancar el 1967.



Emília Carles Tolrà (Cabrils, 1848-1915) era neboda de Josep Tolrà Avellà, mort a Castellar del Vallès el 21/07/1882 i que s’havia casat amb ella en segones núpcies. Emília Carles va ser nomenada Marquesa de Sant Esteve de Castellar el 22/07/1896 per la Reina Maria Cristina a petició del poble de Castellar on tenia una altra de les seves fàbriques i on havia patrocinat diverses obres públiques.

Tot i que el conjunt no és modernista, en parlem per la possible autoria de dos arquitectes relacionats plenament amb el modernisme, l’Emili Sala Cortés i en Josep Maria Pericas Morros. Es tracta com veurem d’atribucions donat que no s’han trobat proves documentals.



L’inici de la fàbrica se situa el 1902 (Vanguardia, 25/06/1902) quan l’empresa de la vídua de Tolrà decideix adquirir un terreny de 64.086 m2 a tocar d’Artesa.

Al cap de gairebé un any, el gerent de la companyia, el nebot de la propietària, Emili Carles de Tolrà juntament amb l’enginyer industrial Gispert, l’alcalde de la vila Joan Rosell i Eduard Maluquer de Tirell visiten el lloc i aproven la construcció de la fàbrica (Vanguardia, 11/03/1903), cosa que es durà a terme entre els anys 1905 i 1906. Així mateix es bastiria una central elèctrica per facilitar energia al conjunt.

Els edificis d’aquesta primera etapa, especialment la Casa del Director, podrien ser obra d’Emili Sala donat que aquest era l’arquitecte usual dels diferents edificis que la vídua Tolrà va edificar en aquell període tal com es pot veure en aquesta relació:

1.- Escoles Emília Carles, Cabrils, 1904
2.- Palau Tolrà (actual Ajuntament), Castellar del Vallès, 1902
3.- Escoles Patronat Tolrà (actual Escola Immaculada), Castellar del Vallès, 1892/1895
4.- Casa Josep Tolrà, Castellar del Vallès, 1890
5.- Casa Emília Carles, Barcelona (c/ Bergara, 9), 1880/1881
6.- Casa Emília Carles, Barcelona (c/ Bergara, 11), 1896/1898
7.- Casa Emília Carles, Barcelona (av. Portal de l’Àngel, 27-29), 1890
8.- Església de Sant Esteve de Castellar del Vallès, 1892, promoguda per Emília Carles, projectada per Joan Martorell però amb direcció d’obra d’Emili Sala.



L’edifici esmentat té com a modernistes el trencadís decoratiu, el balcó de ferro forjat, el coronament de la façana principal on consta la data de 1906. Emili Sala en aquella època construí edificis totalment modernistes amb altres en què aquest estil s’entreveia.



Emili Sala (Barcelona, 1841 – La Garriga, 1920) tenia els títols de mestre d’obres (1866) i d’arquitecte (1876) va construir a Barcelona, La Garriga, Sant Cugat del Vallès, Rubí, Castellar i altres localitats de la província barcelonina. Entre els seus edificis destaquen les escoles Ribas de Rubí, les cases modernistes de Gran de Gràcia, 7, Diputació, 71-75 i Passeig de Sant Joan, 51 a Barcelona.

El 1922 la fàbrica passa a mans de Pericas, Boixeda i Cia, fàbrica propietat de Lluís Pericas Comella, pare de l’arquitecte Josep Maria Pericas, i de Ramon Boixeda. En aquells temps esdevingué la major productivitat del complex arribant a ser una de les fàbriques tèxtils més importants de l’estat espanyol.

El 1926 es basteixen els edificis dels treballadors i són aquests els que podrien ser obra de Josep Maria Pericas, de la seva primera etapa noucentista en la que combina elements del racionalisme i del modernisme (Jugendstil) alemanys amb referències del romànic i del barroc catalans.


Josep Maria Pericas, a banda que era un dels propietaris de l’empresa, consta que treballà per a la companyia en:

1.- Colònia La Coromina, Torelló, 1903/1906
2.- Central Elèctrica de Vic, pertanyent a Pericas i Boixeda i després a Enèrgia Elèctrica del Ter, 1928

Els elements decoratius de les cases dels treballadors són els propis de Pericas en els quals encara es nota la influència de l’arquitecte Rafael Masó.

La fàbrica el 1945 s’anomenà Hilaturas del Segre, S.A. i el 1967 tancà.

L’edifici de la fàbrica actualment pertany a Càrniques Pijuan d’Artesa.

Després els Tolrà van tenir dues factories a Vallbona d'Anoia, la primera a Cal Afou, pels volts del 1968, i la segona, que feia tints i estampats, als afores de la mateixa Vallbona, aquesta probablement a partir del 1976.



* * * 

Cerca del núcleo de El Pont d'Alentorn, tocando en Artesa de Segre, se levanta el conjunto conocido como la Colonia de La Fábrica. La Colonia depende de Artesa de Segre.

Se trata de un conjunto de edificios construido en distintas etapas desde el 1905 al 1930, la mayoría en un estilo neoclásico donde se deja entrever el eclecticismo propio de principios del siglo XX, otros, como la Casa del Director, eclécticos con influencias modernistas y el resto novecentistas.

La fábrica fue construida por Emilia Carlos, viuda de José Tolrà el 1905/06 y se dedicaba el hilado del algodón, fue cambiando de propietarios hasta su cierre en 1967.



Emilia Carles Tolrà (Cabrils, 1848-1915) era sobrina de José Tolrà Avellà, muerto en Castellar del Vallés el 21/07/1882 y que se había casado con ella en segundas nupcias. Emilia Carlos fue nombrada Marquesa de San Esteban de Castellar el 22/07/1896 por la Reina María Cristina a petición del pueblo de Castellar donde tenía otra de sus fábricas y donde había patrocinado diversas obras públicas.

Aunque el conjunto no es modernista, hablemos por la posible autoría de dos arquitectos relacionados plenamente con el modernismo, Emili Sala Cortés y Josep Maria Pericas Morros. Se trata como veremos de atribuciones dado que no se han encontrado pruebas documentales.

El inicio de la fábrica se sitúa en 1902 (Vanguardia, 25/06/1902) cuando la empresa de la viuda de Tolrà decide adquirir un terreno de 64.086 m2 próximo a Artesa.

Al cabo de casi un año, el gerente de la compañía, el sobrino de la propietaria, Emili Carles Tolrà junto con el ingeniero industrial Gispert, el alcalde de la villa Juan Rosell y Eduard Maluquer de Tirelli visitan el sitio y aprueban la construcción de la fábrica (Vanguardia, 11/03/1903), lo que se llevará a cabo entre los años 1905 y 1906. Asimismo se construiría una central eléctrica para facilitar energía al conjunto.


Los edificios de esta primera etapa, especialmente la Casa del Director, podrían ser obra de Emili Sala dado que éste era el arquitecto usual de los diferentes edificios que la viuda Tolrà edificó en ese período tal como se puede ver en esta relación:

1.- Escuelas Emilia Carlos, Cabrils, 1904
2.- Palau Tolrà (actual Ayuntamiento), Castellar del Vallès, 1902
3.- Escuelas Patronato Tolrà (actual Escuela Inmaculada), Castellar del Vallés, 1892/1895
4.- Casa Josep Tolrà, Castellar del Vallès, 1890
5.- Casa Emilia Carles, Barcelona (c / Bergara, 9), 1880/1881
6.- Casa Emilia Carles, Barcelona (c / Bergara, 11), 1896/1898
7.- Casa Emilia Carles, Barcelona (av. Portal del Ángel, 27-29), 1890
8.- Iglesia de San Esteban de Castellar, 1892, promovida por Emilia Carlos, proyectada por Joan Martorell pero con dirección de obra de Emili Sala.

El edificio mencionado tiene como modernistas el trencadís decorativo, el balcón de hierro forjado, el coronamiento de la fachada principal donde consta la fecha de 1906. Emili Sala en aquella época construyó edificios totalmente modernistas con otros en que este estilo se vislumbraba.

Emili Sala (Barcelona, ​​1841 - La Garriga, 1920) tenía los títulos de maestro de obras (1866) y de arquitecto (1876) construyó en Barcelona, ​​La Garriga, Sant Cugat, Rubí, Castellar y otras localidades de la provincia barcelonesa. Entre sus edificios destacan las escuelas Ribas de Rubí, las casas modernistas de Gran de Gracia, 7, Diputación, 71-75 y Paseo de San Juan, 51 en Barcelona.

En 1922 la fábrica pasa a manos de Pericas, Boixeda y Cia, fábrica propiedad de Lluís Pericas Comella, padre del arquitecto Josep Maria Pericas, y de Ramon Boixeda. En aquellos tiempos se convirtió en la mayor productividad del complejo llegando a ser una de las fábricas textiles más importantes de España.

En 1926 se construyen los edificios de los trabajadores y son éstos los que podrían ser obra de Josep Maria Pericas, de su primera etapa novecentista en la que combina elementos del racionalismo y del modernismo (Jugendstil) alemanes con referencias del románico y del barroco catalanes.



Josep Maria Pericas, aparte de que era uno de los propietarios de la empresa, consta que trabajó para la compañía en:

1.- Colonia La Coromina, Torelló, 1903/1906
2.- Central Eléctrica de Vic, perteneciente a Pericas y Boixeda y luego a energía eléctrica del Ter, 1928

Los elementos decorativos de las casas de los trabajadores son los propios de Pericas en los que aún se nota la influencia del arquitecto Rafael Masó.

La fábrica en 1945 se llamó Hilaturas del Segre, S.A. y en 1967 cerró.

El edificio de la fábrica actualmente pertenece a Cárnicas Pijuan de Artesa.

Después los Tolrà tuvieron dos factorías en Vallbona d'Anoia, la primera en Cal Afou, hacia 1968, y la segunda, dedicada a tinetes y estampados, en las afueras de Vallbona, ésta probablemente a partir del 1976.

* * * 
Near to the village of El Pont d'Alentorn, near to Artesa de Segre, stands the group known as the Colony of La Fábrica. The Colony depends on Artesa de Segre.

It is a group of buildings built in different stages from 1905 to 1930, mostly in a neoclassical style where the eclecticism of the early twentieth century is visible, others, such as the Director's House, are eclectic with Art Nouveau influences and the rest "noucentistes".



The factory was built by Emilia Carlos, José Tolrà's widow on 1905/06 and was spinning the cotton, changing ownership until its closure in 1967.

Emilia Carles Tolrà (Cabrils, 1848-1915) was the niece of José Tolrà Avellà, who died in Castellar del Vallés on 7/21/1882 and who had married her second time. Emilia Carlos was named Marquesa de San Esteban de Castellar on July 22, 1896 by Queen Maria Cristina at the request of the town of Castellar where she had another of her factories and where she had sponsored various public works.

Although the whole is not Art Nouveau, let's talk about the possible authorship of two architects fully related to this artistic movement, Emili Sala Cortés and Josep Maria Pericas Morros. This is how we will see attributions given that no documentary evidence has been found.

The factory starts in 1902 (Vanguardia, 06/25/1902) when the company of the widow of Tolrà decides to acquire a land of 64,086 m2 near Artesa.

After almost a year, the company's manager, the nephew of the owner, Emili Carles Tolrà together with the industrial engineer Gispert, the mayor of the villa Juan Rosell and Eduard Maluquer de Tirelli visit the site and approve the construction of the factory (Vanguardia, 11/03/1903), which will be carried out between 1905 and 1906. Likewise, a power plant would be built to provide energy to the whole.

The buildings of this first stage, especially the House of the Director, could be the work of Emili Sala since this was the usual architect of the different buildings that the widow Tolrà built in that period as can be seen in this relation:

1.- Schools Emilia Carlos, Cabrils, 1904
2.- Palau Tolrà (current Town Hall), Castellar del Vallès, 1902
3.- Schools Patronato Tolrà (current Immaculate School), Castellar del Vallés, 1892/1895
4.- Casa Josep Tolrà, Castellar del Vallès, 1890
5.- Casa Emilia Carles, Barcelona (c / Bergara, 9), 1880/1881
6.- Casa Emilia Carles, Barcelona (c / Bergara, 11), 1896/1898
7.- Casa Emilia Carles, Barcelona (Portal del Angel, 27-29), 1890
8.- Church of San Esteban de Castellar, 1892, promoted by Emilia Carlos, projected by Joan Martorell but with direction of work of Emili Sala.

The building has the decorative trencadís, the wrought-iron balcony, the crowning of the main façade, which dates to 1906. Emili Sala, at that time, built completely modernist buildings with others in which this style was glimpsed.

Emili Sala (Barcelona, ​​1841 - La Garriga, 1920) had the titles of buildmasters (1866) and of architect (1876) constructed in Barcelona, ​​La Garriga, Sant Cugat, Rubí, Castellar and other localities of the Barcelona province. Among its buildings are the School at Rubí, the Art Nouveau of Gran de Gracia, 7, Diputación, 71-75 and Paseo de San Juan, 51 in Barcelona.


In 1922 the factory passed into the hands of Pericas, Boixeda and Cia, factory owned by Lluís Pericas Comella, father of the architect Josep Maria Pericas, and Ramon Boixeda. In those days it became the highest productivity of the complex, becoming one of the most important textile factories in Spain.

In 1926 the buildings of the workers were constructed and these are the ones that could be the work of Josep Maria Pericas, of its first stage noucentista in which it combines elements of the rationalism and German Jugendstil with references of the Romanesque and the Catalan baroque.

Josep Maria Pericas, apart from that he was one of the owners of the company, it is said that he worked for the company in:

1.- Colonia La Coromina, Torelló, 1903/1906
2.- Vic Power Plant, pertaining to Pericas and Boixeda and later to electrical energy of the Ter, 1928

The decorative elements of the workers' houses are those of Pericas, in which the influence of the architect Rafael Masó can still be seen.



The factory in 1945 was called Hilaturas del Segre, S.A. and in 1967 closed.


The factory building currently belongs to Càrniques Pijuan d’Artesa.

diumenge, 26 de juny del 2016

ORIS - Colònia Ymbern (Calvet)

Al municipi d'Orís, vora Torelló, i aprofitant l'aigua del Ter, Joan Camps edificà la Fàbrica de Filatures El Pelut el 1859

Després passà a Valentí Fath i finalment als fills de Pere Màrtir Calvet Carbonell, que era qui va fer edificar a Gaudí la famosa casa Calvet al carrer de Casp de Barcelona.


Els Calvet, Pere i Eduard Calvet Pintó,  crearen les cases per als treballadors avui abandonades i volgueren que Gaudí els aconsellés en la planificació de la colònia i hi projectés la Capella, la qual no va arribar a realitzar. Volien realitzar l'anomenat Paradís Obrer Modernista.

Les cases tenen força llum gràcies a la gran quantitat de finestrals. Es desconeix qui va ser l'autor de les mateixes: es parla de Josep Maria Riera, hi ha qui les atribueix a Josep Maria Pericas, el qual tenia l'estatge familiar a La Coromina (Torelló) i també a alguns dels arquitectes anomenats gaudinians (la influència gaudiniana es veu en l'ús de la pedra, alguns arcs, etc.)


Finalment el 1930 el conjunt passà a mans de Pere Ymbern, per la qual cosa es coneix com a Colònia Ymbern.

Els jardins eren obra de Nicolau Maria Rubió i Tudurí


 * * * * *

En el municipio de Orís, cerca de Torelló,  aprovechando el agua del río Ter, Joan Camps edificó la Fábrica de Hilados El Peludo en 1859

Después pasó a Valentín Fath y finalmente a los hijos de Pedro Mártir Calvet Carbonell, la persona que mandó edificar a Antoni Gaudí la famosa casa Calvet en la calle Casp de Barcelona.


Los Calvet, Pere y Eduard Calvet Pintó, crearon las casas para los trabajadores, hoy abandonadas, y quisieron que Gaudí les aconsejara en la planificación de la colonia y proyectara la Capilla, la cual no llegó a realizar. Querían realizar el llamado Paraíso Obrero Modernista.

Las casas tienen bastante luz gracias a la gran cantidad de ventanales. Se desconoce quién fue el autor de las mismas: se habla de Josep Maria Riera, hay quien las atribuye a Josep Maria Pericas, el cual tenía la morada familiar en La Coromina (Torelló) y también a algunos de los arquitectos llamados gaudinianos (la influencia gaudiniana se ve en el uso de la piedra, algunos arcos, etc.)


Finalmente en 1930 el conjunto pasó a manos de Pedro Ymbern, por lo que se conoce como colonias Ymbern.

Los jardines eran obra de Nicolau Maria Rubió i Tudurí


* * * * * 

In the municipality of Orís near Torello, using the water of the River Ter, Joan Camps built the factory "El Pelut" in 1859

Later he went to Valentin Fath and finally to the children of Pedro Martir Calvet Carbonell, the person who ordered to build his house in Barcelona (c/ Casp) to the famous Antoni Gaudí.



The Calvet, Pere and Eduard Calvet Pintó, created the houses for workers, now abandoned, and wanted that Gaudí advise them in planning the colony and that projects the chapel, which was never carried out.

The houses have enough light thanks to the large number of windows. It is not known who was the author of them: somebody says  Josep Maria Riera, there are those who attributed to Josep Maria Pericas, which had his family home in La Coromina (Torelló) and also some of the  called Gaudinians architects.

Finally in 1930 the set was sold to Pedro Ymbern, thus is all known as Colònia Ymbern.


The gardens were the work of Nicolau Maria Rubió i Tudurí


diumenge, 1 d’abril del 2012

JOSEP MARIA PERICAS - Creus de terme

article ampliat :  

https://vptmod.blogspot.com/2026/08/josep-maria-pericas-creus-de-terme.html

****

A les poblacions barcelonines de Sant Pere de Ribes i de Sant Adrià de Besòs, Josep Maria Pericas va dissenyar una mateixa Creu de Terme en estil tardomodernista.

La primera, la de Sant Pere, la va fer el 1942 com a “Cruz de la Santa Misión” com bé consta a la basa de la mateixa, i es troba a la fi  del carrer de l’Agricultura. La de Sant Adrià és dos anys posterior i la localitzem  en la confluència dels carrers Gran Via, Concili de Trento i Extremadura ben bé en el límit amb la ciutat de Barcelona.

Les dues són idèntiques només es diferencien per les quatre columnetes que delimiten l’espai de la de Sant Adrià.

Pericas sempre va continuar sent fidel a la seva manera de veure el modernisme, amb una forta influencia del Nord d’Europa, en aquest cas la creu mostra referències als dibuixos celtes.

(afegeixo la d'Ullastrell que un col·laborador m'ha notificat)



Ullastrell


En las poblaciones barcelonesas de Sant Pere de Ribes y de Sant Adrià de Besòs, Josep Maria Pericas diseñó una misma Cruz de Término en estilo tardomodernista.

La primera, la de San Pere, la hizo en 1942 como "Cruz de la Santa Misión" tal como  consta en la base de la misma, y se encuentra al final de la calle de la Agricultura. La de Sant Adrià es dos años posterior y la localizamos en la confluencia de las calles Gran Via, Concili de Trento y Extremadura en el mismo linde con la ciudad de Barcelona.

Las dos son idénticas sólo se diferencian por las cuatro columnillas que delimitan el espacio de la de Sant Adrià.

Pericas siempre siguió siendo fiel a su manera de ver el modernismo, con una fuerte influencia del Norte de Europa, en este caso la cruz muestra referencias a los dibujos de temática celta.

dimarts, 1 de novembre del 2011

BARCELONA - PONT DE MOLINS - Farineres



A Pont de Molins (Alt Empordà, Girona) trobem la Farinera Sant Lluís al peu de la Carretera N-II i amb difícil accés.

Aquesta farinera, d’autor desconegut, està feta de maó vist i presenta, de tant en tant, decoració amb ceràmica vidriada.

[Més informació a:
La foto prové de l’Inventari del Patrimoni de la Generalitat ( Jacob Casquete -Invarquit-Gencat.cat-, 2009)]

El curiós del cas és que a Barcelona trobem la Farinera del Clot (oficialment farinera Sant Jaume) construïda per l’arquitecte Josep Maria Pericas per a Joan Gallarda entre els anys 1908-1909 i que és gairebé idèntica.

Aquesta de Pont de Molins és del 1913 i la va fer construir Teresa Pallejà, vídua de Lluís Gomis. 

Podrien ser ambdues del mateix autor? De moment, no he sabut trobar cap dada que ho acrediti.

Barcelona
Pont de Molins



En Pont de Molins (Alt Empordà, Girona) encontramos la Farinera Sant Lluís al pie de la carretera N-II y con difícil acceso.

Esta harinera, de autor desconocido, está hecha de ladrillo visto y presenta, detalles decorativos con cerámica vidriada.

[Más información en:
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=6840
La foto proviene del Inventario del Patrimonio de la Generalitat (Jacob Casquete-Invarquit-Gencat.cat-, 2009)]

Lo curioso del caso es que en Barcelona encontramos la Farinera del Clot (oficialmente Farinera Sant Jaume) construida por el arquitecto Josep Maria Pericas para Juan Gallarda entre los años 1908-1909 y que es casi idéntica.


Esta de Pont de Molins es del 1913 y la mando construir Teresa Pallejà, víuda de Lluís Gomis. 


¿Podrían ser ambas del mismo autor? De momento, no he sabido encontrar ningún dato que lo acredite.