dissabte, 3 de desembre del 2011

VILANOVA I LA GELTRÚ - Magdalena Miró, 1 - Rambla Josep Tomàs Ventosa


Per últim aquest mes fem ressenya a aquesta casa que s’ha construït recentment a Vilanova i la Geltrú, a la confluència del carrer de Magdalena Miró amb la Rambla Josep Tomàs Ventosa i que pel seu coronament ondulat, la forma bombada dels balcons, els guardapols dels mateixos, la tribuna cantonera i la decoració vegetal permet considerar-la coma  neomodernista.

Ignoro el seu promotor així com el nom de l’arquitecte.

La seva forma permet la seva integració en el casc antic de la vila. A més el segon cos del carrer Magdalena Miró és més baix per tal d’adaptar-lo a l’alçada de les edificacions d’aquella via.




Por último este mes hacemos reseña a esta casa que han construido recientemente en Vilanova i la Geltrú, en la confluencia de la calle Magdalena Miró con la Rambla Josep Tomás Ventosa y que por su coronamiento ondulado, la forma abombada de los balcones, los guardapolvos de los mismos, la tribuna esquinera y la decoración vegetal permite considerarla coma neomodernista.

Ignoro su promotor así como el nombre del arquitecto.

Su forma permite la integración en el casco antiguo de la villa. Además el segundo cuerpo de la calle Magdalena Miró es más bajo para así adaptarlo a la altura de las edificaciones de aquella vía.

GETXO - tomba Emilio Basagoiti


En el cementiri de Santa María de Getxo ens trobem aquesta tomba que sorprèn pel seu tractament volumètric.

Una parella de nens observen com dos personatges enlairen el taüt cap al cel on un àngel està esperant rebre’l.

Les figures tenen certa reminiscència a les emprades per Marià Benlliure en el panteó de Julián Gayarre (El Roncal, Navarra). Però el que emparenta més el monument amb el modernisme és la base pètria del mateix inspirat sembla en el monument que Josep Llimona va aixecar al Doctor Robert a Barcelona (1904/10).

L’escultor del conjunt és Miguel García de Salazar i es va bastir cap al 1918.




En el cementerio de Santa María de Getxo nos encontramos esta tumba que sorprende por su tratamiento volumétrico.

Una pareja de niños observan como dos personajes elevan el ataúd hacia el cielo donde un ángel está esperando recibirlo.

Las figuras tienen cierta reminiscencia a las empleadas por Mariano Benlliure en el panteón de Julián Gayarre (El Roncal, Navarra). Pero lo que permite inscribir el monumento en el modernismo es la base pétrea del mismo seguramente inspirada en el monumento que Josep Llimona levantó al Doctor Robert en Barcelona (1904/10).

El escultor del conjunto es Miguel García de Salazar y se construyó hacia 1918.

CASTELLAR DEL VALLÈS - Carretera de Sentmenat, 20


A l’entrada del nucli antic de Castellar sobta aquesta casa modernista pel seu tractament de les obertures, on la de la planta baixa, l’entrada a la botiga, ocupa amb el seu gran arc de ferradura gairebé tota la paret; en la primera planta l’arc és més petit, però es veu ampliat pel trencadís bicolor que li dóna profunditat i en la planta de les golfes l’arc és substituït per tres arcs lligats, també de ferradura. Tres cercles, un de complet, rematen la façana.

Els arcs estan emmarcats per rajoles de dos colors.

La botiga té l’aparador de fusta amb decoració vegetal.

La casa és coneguda com Ca l’Anastasi Miralles encara que aquest no va ser el seu promotor, sinó que ho va ser Joan Ramoneda el 1910 qui la va construir com a casa i com a cansaladeria.

El mestre d’obres que la va projectar va ser el conegut Josep Graner.



En la entrada del casco antiguo de Castellar sorprende esta casa modernista por su tratamiento de las oberturas: en la planta baja, la entrada a la tienda, ocupa con su gran arco de herradura casi toda la pared, en la primera planta el arco es más pequeño, pero se ve ampliado por el trencadís bicolor que le da profundidad y en la planta de la buhardilla del arco es sustituido por tres arcos ligados, también de herradura. Tres círculos, uno completo, rematan la fachada.

Los arcos están enmarcados por baldosas de dos colores.

La tienda tiene el escaparate de madera con decoración vegetal.

La casa es conocida como Ca l'Anastasi Miralles aunque éste no fue su promotor, sino que lo fue Juan Ramoneda en 1910 quien la construyó como casa y como tocinería.

El maestro de obras que la proyectó fue el conocido Josep Graner.

dimarts, 1 de novembre del 2011

BARCELONA - PONT DE MOLINS - Farineres



A Pont de Molins (Alt Empordà, Girona) trobem la Farinera Sant Lluís al peu de la Carretera N-II i amb difícil accés.

Aquesta farinera, d’autor desconegut, està feta de maó vist i presenta, de tant en tant, decoració amb ceràmica vidriada.

[Més informació a:
La foto prové de l’Inventari del Patrimoni de la Generalitat ( Jacob Casquete -Invarquit-Gencat.cat-, 2009)]

El curiós del cas és que a Barcelona trobem la Farinera del Clot (oficialment farinera Sant Jaume) construïda per l’arquitecte Josep Maria Pericas per a Joan Gallarda entre els anys 1908-1909 i que és gairebé idèntica.

Aquesta de Pont de Molins és del 1913 i la va fer construir Teresa Pallejà, vídua de Lluís Gomis. 

Podrien ser ambdues del mateix autor? De moment, no he sabut trobar cap dada que ho acrediti.

Barcelona
Pont de Molins



En Pont de Molins (Alt Empordà, Girona) encontramos la Farinera Sant Lluís al pie de la carretera N-II y con difícil acceso.

Esta harinera, de autor desconocido, está hecha de ladrillo visto y presenta, detalles decorativos con cerámica vidriada.

[Más información en:
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=6840
La foto proviene del Inventario del Patrimonio de la Generalitat (Jacob Casquete-Invarquit-Gencat.cat-, 2009)]

Lo curioso del caso es que en Barcelona encontramos la Farinera del Clot (oficialmente Farinera Sant Jaume) construida por el arquitecto Josep Maria Pericas para Juan Gallarda entre los años 1908-1909 y que es casi idéntica.


Esta de Pont de Molins es del 1913 y la mando construir Teresa Pallejà, víuda de Lluís Gomis. 


¿Podrían ser ambas del mismo autor? De momento, no he sabido encontrar ningún dato que lo acredite.

ZAFRA - Plaza Pilar Redondo, 5


A Extremadura també es troben algunes mostres de modernisme, la majoria, però, són edificacions eclèctiques amb una bona dosi d’elements modernistes.

Entre les més notables es troba aquesta casa a la localitat de Zafra, província de Badajoz.

Simètrica respecte d’un eix central, destaca per la forma de les obertures superiors i per les llindes dels balcons del pis principal, les quals presenten com a curiositat ratolins com a element ornamental.

Desconec el nom de l’arquitecte o mestre d’obres que la va projectar i del propietari de la mateixa.




En Extremadura también se encuentran algunas muestras de modernismo, la mayoría, sin embargo, son edificaciones eclécticas con una buena dosis de elementos modernistas.

Entre las más notables se encuentra esta casa en la localidad de Zafra, provincia de Badajoz.

Simétrica respecto de un eje central, destaca por la forma de las oberturas superiores y por los dinteles de los balcones del piso principal, los cuales presentan como curiosidad ratones como elemento ornamental.

Desconozco el nombre del arquitecto o maestro de obras que la proyectó y del propietario de la misma.

BARCELONA - Rambla Poblenou, 102


La casa Ramon Serra va ser construïda per l'arquitecte Jaume Bayó entre els anys 1906 i 1909. Ocupa el xamfrà format per la Rambla del Poblenou (núm. 102) i el carrer Pallars (núm. 222).  El sol·licitant de l'obra fou Josep Serra Huguet en representació de Ramon Serra Jacas.

Jaume Bayó no té moltes obres conegudes. La majoria de les que va edificar es troben al Districte de Sant Martí-El Clot, lloc d'on ell era originari, ja que hi havia nascut el 1875, quan Sant Martí de Provençals encara era un poble independent de Barcelona. Es va titular el 1900.

El seu germà Josep era un dels contractistes que treballaven amb Gaudí i precisament la influència gaudiniana es feia present en alguna obra d'en Jaume com la desapareguda casa Burull del carrer Sant Joan de Malta.

L'obra que ens ocupa és notable pel seu coronament esglaonat i pel treball de la pedra dels baixos. El pis superior presenta esgrafiats florals. En els pisos s'alternen balcons amb fines mènsules i balconets amb repeu sostingut per fulles vegetals. Les cantonades presenten l'una una porta i l'altra una finestra amb una arcada rematada per un drac circumscrit en un òcul. Precisament les cantonades acaben amb un coronament més alt que la resta cosa que fa augmentar la sensació de grandesa de l’edifici.





La casa Ramon Serra fue construida por el arquitecto Jaime Bayó entre los años 1906 y 1909. Ocupa el chaflán formado por la Rambla del Poblenou (núm. 102) y la calle Pallars (núm. 222). El solicitante de la obra fue Josep Serra Huguet en nombre de Ramon Serra Jacas.

Jaime Bayó no tiene muchas obras conocidas. La mayoría de las que edificó se encuentran en el Distrito de Sant Martí-El Clot, lugar de donde él era originario, ya que había nacido en 1875, cuando Sant Martí de Provençals todavía era un pueblo independiente de Barcelona. Se tituló en 1900.

Su hermano José era uno de los contratistas que trabajaban con Gaudí y precisamente la influencia gaudiniana se hacía presente en alguna obra de Jaume como la desaparecida casa Burull de la calle Sant Joan de Malta.

La obra que nos ocupa es notable por su coronamiento escalonado y por el trabajo de la piedra de los bajos. El piso superior presenta esgrafiados florales. En los pisos se alternan balcones con finas ménsulas y balconcillos con repisa sostenida por hojas vegetales. Una de las esquinas del edificio presenta una puerta y la otra una ventana con una arcada rematada por un dragón en un óculo. Precisamente las esquinas acaban con un coronamiento más alto que el resto, aumentando la sensación de grandeza del edificio.



diumenge, 2 d’octubre del 2011

BARCELONA - Diputació, 299


D’aquesta casa situada al carrer Diputació, núm. 299 de l’Eixample barceloní no he aconseguit trobar cap dada. Sembla que és fruit d’una reforma efectuada per Marcel·lí Costa el 1902, però no ho puc afirmar, també desconec el nom de qui la va projectar.

La casa és un molt bon exemple del modernisme: els primers tres pisos estan recoberts d’un esgrafiat floral que no deixa cap espai buit, mentre que el darrer i el coronament central presenten un altre tipus d’esgrafiat els colors del qual s’intercanvien en cadascuna de les parts horitzontals; una tribuna central ocupa l’alçada dels quatre pisos i presenta una barana en ferro de dibuix diferent a la dels balcons; els balcons de cada pis tenen una llinda floral que només difereix, tant en alçada com en l’elaboració del dibuix, en el pis superior; les llindes florals de les obertures dels baixos també presenten un dibuix diferent; el coronament és ondulat. L’interior té un vestíbul amb decoració de ceràmica floral així com amb esgrafiats i el pati de llums també està ricament ornamentat.



De esta casa situada en la calle Diputación, número 299 del Ensanche barcelonés no he conseguido encontrar ningún dato. Parece que es fruto de una reforma efectuada por Marcelino Costa en 1902, pero no lo puedo afirmar, también desconozco el nombre de quién la proyectó.

La casa es un muy buen ejemplo del modernisme: los primeros tres pisos están recubiertos de un esgrafiado floral que no deja ningún espacio vacío, mientras que el último piso y el coronamiento central presentan otro tipo de esgrafiado cuyos colores se intercambian en cada una de las partes horizontales, una tribuna central ocupa la altura de los cuatro pisos y presenta una barandilla en hierro de dibujo diferente a la de los balcones; los balcones de cada piso tienen un dintel floral que sólo difiere, tanto en altura como en la elaboración del dibujo, en el piso superior; los dinteles florales de las oberturas de los bajos también son de distinto dibujo; el coronamiento es ondulado. El interior tiene un vestíbulo con decoración de cerámica floral así como con esgrafiados y el patio de luces también presenta una rica ornamentación.

MÈXIC D.F. - Pavelló espanyol

L'arquitecte català Miquel Bertran de Quintana va ser qui va dissenyar l'edifici que representava l'estat espanyol en una Exposició que se celebrà a Mèxic capital el 1910.

Aquesta arquitecte nascut a L'Hospitalet de Llobregat el 1878 s'havia titulat per l'Escola d'Arquitectura de Barcelona l'any 1899.

La seva obra a Barcelona era escassa: un convent modernista al barri d'Horta, un panteó al Cementiri de Montjuïc i algunes cases més, totes elles a la Ciutat Comtal.

El Pavelló espanyol denota una forta influència del gòtic de la Llotja de València en el seu coronament i del modernisme típic de Domènech i Montaner, aquesta es pot veure sobretot en les finestres, gairebé idèntiques a les dels pavellons de l'Hospital de Sant Pau, i en el cos central. El cos central és rematat per una cúpula secessionista que ens porta clares influències de l'austríac Olbricht i que recorda també a les que va utilitzava l'arquitecte de formació barcelonina Julián García Núñez a Buenos Aires.

Miquel Bertran després d'aquesta obra es quedà a residir a Mèxic on construí una sèrie de cases en estil modernista, a més es dedicà a l'estudi dels rellotges de sol. El 1929 esdevingué Consol Honorari de Suècia a Mèxic i era el representant de la Societat d'Atracció de Forasters de Barcelona.


El arquitecto catalán Miquel Bertran de Quintana fue quien diseñó el edificio que representaba al estado español en una Exposición que se celebró en México capital en 1910.

Esta arquitecto nacido en L'Hospitalet de Llobregat en 1878 se había titulado por la Escuela de Arquitectura de Barcelona en 1899.

Su obra en Barcelona era escasa: un convento modernista en el barrio de Horta, un panteón en el Cementerio de Montjuïc y algunas casas más, todas ellas en la Ciudad Condal.

El Pabellón español denota una fuerte influencia del gótico de la Lonja de Valencia en su coronamiento y del modernismo típico de Domènech i Montaner, ésta se puede ver sobre todo en las ventanas, casi idénticas a las de los pabellones del Hospital de Sant Pau, y en el cuerpo central. El cuerpo central está rematado por una cúpula secesionista que nos remite a las utilizadas por el austríaco Olbricht y que recuerda también a las que utilizaba el arquitecto de formación barcelonesa Julián García Núñez en Buenos Aires.


Miquel Bertrán después de esta obra se quedó a vivir en México donde construyó una serie de casas en estilo modernista, además se dedicó al estudio de los relojes de sol. En 1929 se convirtió en Cónsul Honorario de Suecia en México y era el representante de la Sociedad de Atracción de Forasteros de Barcelona.

dijous, 1 de setembre del 2011

VILA-SECA - Fàbrica d'Enllumenat

A la població tarraconina de Vila-seca, propera a Port Aventura, es troba aquest edifici modernista destinat a fàbrica de llum per gas azogen (derivat del nitrogen) inaugurat el 1910. La premsa de l'època es va fer ampli ressò de la inauguració encara que no feia constar l'arquitecte de la mateixa, si bé se sap que van intervenir els enginyers de la Casa Hereter.La construcció ha patit pocs canvis i encara resta dempeus al carrer del Comte Sicart. Del cos principal destaquen l'obertura trilobulada de la planta baixa, les finestres geminades del primer pis i l'òcul que el corona.A la mateixa població, i de la mateixa època, cal esmentar la reforma neogòtica del Castell del Comte de Sicart (arquitecte Enric Fatjó) i el Celler Cooperatiu noucentista (arquitecte Pere Domènech, fill de Lluís Domènech i Montaner)Es pot trobar més informació de la localitat a Pobles de Catalunya:

http://www.poblesdecatalunya.cat/municipi.php?m=431711



En la población tarraconense de Vila-seca, cercana a Port Aventura, se encuentra este edificio modernista destinado a fábrica de luz por gas azógeno (derivado del nitrógeno) inaugurado en 1910. La prensa de la época se hizo amplio eco de la inauguración aunque no hacía constar el arquitecto de la misma, si bien se sabe que intervinieron los ingenieros de la Casa Hereter.La construcción ha sufrido pocos cambios desde entonces y aún queda en pie en la calle del Comte Sicart. Del cuerpo principal destacan la obertura trilobulada de la planta baja, las ventanas geminadas del primer piso y el óculo que lo corona.En la misma población, y de la misma época, cabe mencionar la reforma neogótica del Castillo del Conde de Sicart (arquitecto Enric Fatjó) y la Bodega Cooperativa novecentista (arquitecto Pere Domènech, hijo de Lluís Domènech i Montaner)Se puede encontrar más información de la localidad en Pobles de Catalunya:

http://www.poblesdecatalunya.cat/municipi.php?m=431711


SANTA COLOMA DE GRAMENET - panteons Sagarra

Els Jardins d'Ernest Lluch de Santa Coloma de Gramenet ocupen l'espai de l’antic Cementiri Vell d'aquesta població, d'aquest només resten en el lloc els panteons Sagarra construïts l'any 1909 i que ens sorprenen per la seva arquitectura d'influència gaudiniana amb l'ús de l'arc parabòlic, la integració en l'entorn, l'ús de la pedra, etc. Ignoro qui va ser l'arquitecte que el va projectar, però bé podria ser que hagués intervingut en Francesc Berenguer, col•laborador d'en Gaudí, però també de l'arquitecte Miquel Pascual. Pascual i Berenguer dissenyaren en aquesta població l'Església i la Rectoria respectivament entre els anys 1912 a 1915.


Los Jardines de Ernest Lluch de Santa Coloma de Gramenet ocupan el espacio del antiguo Cementerio Viejo de esta población, de éste sólo permanecen en el lugar los panteones Sagarra construidos en el año 1909 y que nos sorprenden por su arquitectura de influencia gaudiniana con el uso del arco parabólico, la integración en el entorno, el uso de la piedra, etc. Ignoro quién fue el arquitecto que lo proyectó, pero bien pudiera ser que hubiera intervenido Francesc Berenguer, colaborador de Gaudí, pero también del arquitecto Miquel Pascual. Pascual y Berenguer diseñaron en esta población la Iglesia y la Rectoría respectivamente entre los años 1912 a 1915.

dilluns, 1 d’agost del 2011

MONTCADA I REIXAC - Torre Valentí




A la carretera que va de Montcada i Reixac a Badalona, “la Vallesana”, al costat de la Masia de Can Filaina (s. XVIII) Agustí Valentí, joier de Barcelona que tenia la seva casa al costat del Palau de la Música, va comprar uns terrenys per edificar la seva casa d’estiueig.

La casa respon al concepte català de “torre” donat que l’element més destacat de la mateixa és la torre quadrangular lateral . Als terrenys s’accedeix per un arc ondulat en el qual, com a la casa, el maó vist es combina amb la ceràmica vidriada blava i blanca donant-li un agradable toc modernista. L’arc presenta sota la teulada una joc de maons que recorda als que solia utilitzar Bernardí Martorell.

La casa presenta una estructura més pròpia del noucentisme que s’estava desenvolupant, juntament amb el racionalisme, en aquella època, el 1927, però els tocs cromàtics, el tractament de les obertures, les quals tenen una forma diferent en cada planta, les columnes helicoïdals i el trencadís de la porxada d’entrada ens permeten classificar-la com a tardomodernista.

Si per la casa de Barcelona, al carrer Sant Pere més Alt cantonada amb Amadeu Vives, Valentí va requerir els serveis de l’arquitecte Antoni Millàs, en aquesta ocasió va adreçar-se al conegut mestre d’obres Josep Graner. Més endavant es construiria una altra casa al costat d’aquesta i que seria dissenyada per un altre facultatiu, l’arquitecte Lluís Gonzaga Colomer, conegut per les seves múltiples cases noucentistes.

Josep Graner va ser mestre d'obres municipal de Montcada i Reixac entre els anys 1880 i 1915 i després continuà col·laborant amb l'Ajuntament.

* * * * *

En la carretera que va de Montcada i Reixac en Badalona, "la Vallesana", junto a la Masía de Can Filaina (s. XVIII) Agustín Valentí, joyero de Barcelona que tenía su casa junto al Palau de la Música, compró unos terrenos para edificar su casa de veraneo.

La casa responde al concepto catalán de "torre" dado que el elemento más destacado de la misma es la torre cuadrangular lateral. A los terrenos se accede por un arco ondulado en el que, al igual que en la casa, el ladrillo visto se combina con la cerámica vidriada azul y blanca dándole un agradable toque modernista. El arco presenta bajo el tejado un juego de ladrillos que recuerda a los que solía utilizar Bernardí Martorell.

La casa presenta una estructura más propia del noucentismo que se estaba desarrollando, junto con el racionalismo, en aquella época, 1927, pero los toques cromáticos, el tratamiento de las oberturas, las cuales tienen una forma diferente en cada planta, las columnas helicoidales y el trencadís del porche de entrada nos permiten clasificarla como tardomodernista.

Si para la casa de Barcelona, en la calle Sant Pere més Alt esquina con Amadeu Vives, Valentí requirió los servicios del arquitecto Antoni Millàs, en esta ocasión se dirigió al conocido maestro de obras Josep Graner. Más adelante se construiría otra casa al lado de esta y que sería diseñada por otro facultativo, el arquitecto Luis Gonzaga Colomer, conocido por sus múltiples casas novecentistas.

Josep Graner fue maestro de obras municipal de Montcada i Reixac entre los años 1880 y 1915 y después continuó colaborando con el Ayuntamiento.

VALLADOLID - Acera de Recoletos, 11







La coneguda com a “Casa del Príncipe” va ser construïda el 1906 per l’arquitecte Jerónimo Arroyo per a Eladio Fernández Delgado de Laza.

Aquest arquitecte va estudiar la carrera a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, es va titular el 1899 i de seguida va traslladar-se a la seva Palència natal on va ser arquitecte provincial i municipal, així mateix, va realitzar gairebé totes les obres modernistes d’aquella província.

El plànol d’aquesta obra està signat a Palència. En aquesta edificació Arroyo ens recorda la seva estada a la capital catalana, amb una influència tènue de Domènech i Montaner (miradors al xamfrà) i molt forta de l’altre Domènech, el Domènech i Estapà, com es pot veure en els arcs de la darrera planta, idèntics al que utilitza Domènech i Estapà en la seva casa del carrer de València de Barcelona, en la combinació del maó amb el blanc de la pedra, les obertures dels baixos i, a nivell decoratiu, en l’ús d’estrelles insertes en cercles. Altres elements del modernisme són la forma ondulada del coronament que combinada amb les garlandes dels miradors i el fullam dels balcons donen una sensació de moviment. És d’esmentar també les escultures de fades i d’angelets.

A Valladolid Arroyo també va ser un dels autors del “casticista” edifici de Correus actualment força mutilat.


La conocida como "Casa del Príncipe" fue construida en 1906 por el arquitecto Jerónimo Arroyo para don Eladio Fernández Delgado de Laza.

Este arquitecto estudió la carrera en la Escuela de Arquitectura de Barcelona, se tituló en 1899 y enseguida se trasladó a su Palencia natal donde fue arquitecto provincial y municipal, así mismo, realizó casi todas las obras modernistas de aquella provincia.

El plano de esta obra está firmado en Palencia. En esta edificación Arroyo nos recuerda su estancia en la capital catalana, con una influencia tenue de Domènech i Montaner (miradores en la esquina) y muy fuerte del otro Domènech, Domènech i Estapà, como se puede ver en los arcos de la última planta, idénticos al que utiliza Domènech i Estapà en su casa de la calle València de Barcelona, en la combinación del ladrillo con el blanco de la piedra, las aberturas de los bajos y, a nivel decorativo, en el uso de estrellas insertas en círculos. Otros elementos del modernismo son la forma ondulada del coronamiento que combinada con las guirnaldas de los miradores y el follaje de los balcones dan una sensación de movimiento. Es de mencionar también las esculturas de hadas y de angelillos.

En Valladolid Arroyo también fue uno de los autores del "casticista" edificio de Correos actualmente bastante mutilado

divendres, 1 de juliol del 2011

BARCELONA - Puig i Cadafalch - carrer Escornalbou


Els grans arquitectes també van realitzar edificacions senzilles, moltes de les quals, com és habitual en aquest tipus d’edificis, han desaparegut.

Aquest és el cas de Josep Puig i Cadafalch que a l’any 1909 va realitzar aquesta petita casa en el barri barceloní del Guinardó, al carrer d’Escornalbou, i que es va mantenir dempeus fins a l’any 2005.

La casa, Villa Mar, la va manar construir Enrique Castel. Es tractava d’una casa d’estructura clàssica on el treball de l’arquitecte es podia veure en la forja, segurament obra de Ballarin, i en els merlets que la coronaven, recurs utilitzat força sovint per aquest arquitecte.



Los grandes arquitectos también realizaron edificaciones sencillas, muchas de las cuales, como es habitual en este tipo de edificios, han desaparecido.

Este es el caso de Josep Puig i Cadafalch que en el año 1909 realizó esta pequeña casa en el barrio barcelonés del Guinardó, en la calle de Escornalbou, y que se mantuvo en pie hasta el año 2005.

La casa, Villa Mar, la mandó construir Enrique Castel. Se trataba de una casa de estructura clásica donde el trabajo del arquitecto se podía ver en la forja, seguramente obra de Ballarin, y en las almenas que la coronaban, recurso utilizado con frecuencia por este arquitecto.

LAS PALMAS - Constantino, 13



A les Canàries també va arribar el modernisme de la mà d'arquitectes com ara Laureano Arroyo, Antonio Pintor, Mariano Estanga i Fernando Navarro, per esmentar-ne uns quants.

Es poden trobar mostres a les principals ciutats. En aquest article hem escollit una casa que es troba a la ciutat de Las Palmas, a l'illa de Gran Canària, la qual la va fer edificar Sebastián Suárez el 1909.

El que més destaca en la construcció és l'absència gairebé total de panys de paret, ja que tota la façana és ocupada per diferents tipus d'obertures, de fet el joc de les mateixes crida més l'atenció que no pas la decoració. Es tracta d'una façana asimètrica respecte l'eix vertical amb ornamentació floral, coup de fouet i guardapols que denoten l'origen català del seu autor, Laureano Arroyo, el qual va ser l'arquitecte municipal de Las Palmas entre els anys 1888 i 1910, any de la seva mort.
- - -

En las Islas Canarias también llegó el modernismo de la mano de arquitectos como Laureano Arroyo, Antonio Pintor, Mariano Estanga y Fernando Navarro, por citar unos cuantos.

Se pueden encontrar muestras en las principales ciudades. Para este artículo hemos escogido una casa que se encuentra en la ciudad de Las Palmas, en la isla de Gran Canaria, que hizo edificar Sebastián Suárez en 1909.

Lo que más destaca en la construcción es la ausencia casi total de entrepaño, ya que toda la fachada está ocupada por diferentes tipos de aberturas, de hecho, en este edificio sorprende más el juego de las mismas que la decoración. Se trata de una fachada asimétrica respecto al eje vertical con ornamentación floral, coup de fouet y guardapolvos que denotan el origen catalán de su autor, Laureano Arroyo, que fue el arquitecto municipal de Las Palmas entre los años 1888 y 1910, año de su muerte.


dimecres, 1 de juny del 2011

VILAFRANCA DEL PENEDÈS - Rambla Nostra Senyora, 22


A la Rambla de Nostra Senyora de la localitat de Vilafranca del Penedès, a la província de Barcelona, hi ha una sèrie de cases edificades pel que fou durant molts anys arquitecte municipal d'aquella població, Santiago Güell. En estil modernista podem veure els números 6, 11-13, 18, 22, 24 (aquesta destruïda) i 47, a banda de les que dissenyà en altres estils.

La casa de Fèlix Martí, al número 22, la va projectar el 1914. En ella malgrat el solar era petit, construeix un edifici amb força volum cosa que es veu reforçada amb la tribuna del pis principal.
Els edificis de Güell presenten un treball molt acurat, amb els detalls molt ben cuidats. Els seus edificis són bastant diferents els uns dels altres i normalment acostuma a rematar-los amb coronaments variats que els hi dóna una identitat pròpia. En la casa Martí el coronament ens recorda els merlets dels castells medievals.

La foto mostra una petita part de la casa número 20, una obra basada en la secessió i projectada per l'arquitecte Antoni Pons el 1911.

En la Rambla de Nuestra Señora de la localidad de Vilafranca del Penedès, en la provincia de Barcelona, hay una serie de casas edificadas por el que fue durante muchos años arquitecto municipal de aquella población, Santiago Güell. Dentro del estilo modernista podemos ver los números 6, 11-13, 18, 22, 24 (esta destruida) y 47, aparte de las que diseñó en otros estilos. 
La casa de Félix Martí, en el número 22, la proyectó en 1914. En ella a pesar de tratarse de un solar pequeño, construye un edificio con mucho volumen que se ve reforzado con la tribuna del piso principal. 
 Los edificios de Güell presentan un trabajo muy cuidado, con los detalles muy esmerados. Sus edificios se diferencian bastante los unos de los otros y normalmente suele coronarlos con remates variados, lo que les da una identidad propia. En la casa Martí el coronamiento nos recuerda las almenas de los castillos medievales.
La foto muestra una pequeña parte de la casa número 20, una obra basada en la secesión y proyectada por el arquitecto Antoni Pons en 1911.

MADRID - SARAGOSSA - Ilusiorama

Madrid

Saragossa


Continuant amb els casos de duplicitats, aquestes a vegades arribaven a l'extrem que un mateix arquitecte presentava un mateix projecte en dues poblacions diferents i força distanciades.

Se solia donar en arquitectes en els quals el modernisme era molt esporàdic o gairebé nul, a vegades forçat pel propietari, per la qual cosa desembocava en una falta d'originalitat impròpia d'aquest moviment artístic.

El cas que ens ocupa fa referència al Pavelló Ilusiorama, projectat per l'arquitecte Antonio Ferreras el 1908 per a l'Exposició Hispano-Francesa de Saragossa i que el tornà a presentar, com es comprova en el plànol de l'Archivo de la Villa, a Madrid, el 1909 com a Cinematógrafo Ilusiorama, el qual es va bastir al Paseo del Prado tocant a Cervantes.

Antonio Farreras s'havia titulat el 1904 per l'Escola de Madrid.

* * * * *

Continuando con los casos de duplicidades, éstas a veces llegaban al extremo de que un mismo arquitecto presentaba un mismo proyecto en dos poblaciones diferentes y bastante distanciadas.

Se solía dar en arquitectos en los que el modernismo era muy esporádico o casi nulo,a veces solicitado por el propietario, por lo que desembocaba en una falta de originalidad impropia de este movimiento artístico.

El caso que nos ocupa se refiere al Pabellón Ilusiorama, proyectado por el arquitecto Antonio Ferreras en 1908 para la Exposición Hispano-Francesa de Zaragoza y que lo volvió a presentar, como se comprueba en el plano del Archivo de la Villa, en Madrid, en 1909 como Cinematógrafo Ilusiorama, el cual se construyó el Paseo del Prado junto a Cervantes.

Antonio Farreras se había titulado en 1904 por la Escuela de Madrid


diumenge, 1 de maig del 2011

ARBÚCIES - ruta modernista



Arran de la proliferació de rutes del modernisme arreu del territori espanyol, proposo de crear-ne una de nova per la localitat gironina d’Arbúcies, situada a la comarca de La Selva.

Arbúcies destaca per les seves torres noucentistes, la majoria construïdes després de la Guerra Civil i seguint una influència del renaixement italià. Algunes d’elles són fruit de l’arquitecte Bartomeu Llongueras, el qual també dissenyà el Santuari de la Pietat.

Això no vol dir que aquesta localitat no tingués turisme d’estiueig en el període anterior, la qual cosa es pot veure en alguna de les seves cases modernistes.

La ruta pot començar pel carrer Francesc Camprodon on en el número 59 l’industrial badaloní Vicenç Bosch i la seva esposa Llucia Costa reformaren la seva casa l’any 1907. L’arquitecte, encara que no consta, ha de ser Joan Amigó, arquitecte que es va fer càrrec de gairebé tots els encàrrecs de la família i fins i tot de la seva fàbrica de l’Anís del Mono (amb plànols signats per Agustí Domingo). La casa presenta trets característics de la secessió en la façana principal i del modernisme en la lateral. És notable l’obertura del xamfrà del pis principal.

Al mateix carrer trobem al número 35 la Granja Royal en la qual, a banda dels ferros dels balcons i dels esgrafiats, cal esmentar la ceràmica dels baixos dissenyada per l’arquitecte Rafael Masó.

Al carrer del Vern trobem en un antic casalot (núm. 21) un cancell modernista dissenyat per l’ebenista Domingo Moncanut.

Si continuem pel carrer Sant Jaume, a la confluència amb el carrer Major, trobem un fanal en la base del qual es troben representades les típiques roses del modernisme escocès de Mackintosh.

El carrer Major ens durà de nou, tot passant per la Plaça de la Vila, al carrer Francesc Camprodon on al seu inici hi ha una casa decorada amb pedres i trossos de ceràmica de colors. Un bon exemple de modernisme popular que es repeteix en gran mesura en la façana de la casa del carrer de la Pietat, 41 casa que conclou la nostra particular ruta.

- - -


A raíz de la proliferación de rutas del modernismo en todo el territorio español, propongo crear una nueva en la localidad gerundense de Arbúcies, situada en la comarca de La Selva.

Arbúcies destaca por sus torres novecentistas, la mayoría construidas después de la Guerra Civil siguiendo una influencia del renacimiento italiano. Muchas de ellas las proyectó el arquitecto Bartolomé Llongueras, quien también diseñó el Santuario de la Piedad.

Esto no quiere decir que esta localidad no tuviera turismo de veraneo antes de la Guerra, como se puede ver por alguna de sus casas modernistas.

La ruta puede comenzar por el número 59 de la calle Francesc Camprodon, donde el industrial badalonés Vicente Bosch y su esposa Lucía Costa reformaron su casa en el año 1907. El arquitecto, aunque no consta, debió de ser Joan Amigó, arquitecto que se hizo cargo de casi todos los encargos de la familia e incluso de su fábrica de Anís del Mono (con planos firmados por Agustín Domingo). La casa presenta rasgos característicos de la secesión en la fachada principal y del modernismo en la lateral. Es notable la obertura del chaflán del piso principal.

En la misma calle encontramos en el número 35 la Granja Royal en la que, aparte de los hierros de los balcones y de los esgrafiados, cabe mencionar la cerámica de los bajos diseñada por el arquitecto Rafael Masó.

En la calle del Vern encontramos en un antiguo caserón (núm. 21) una cancela modernista diseñada por el ebanista Domingo Moncanut.

Siguiendo por la calle Sant Jaume, en la confluencia con la calle Mayor, encontramos una farola en cuya base se encuentran representadas las típicas rosas del modernismo escocés de Mackintosh.

La calle Mayor nos llevará de nuevo, pasando por la Plaça de la Vila, a la calle Francesc Camprodon en cuyo inicio hay una casa decorada con piedras y trocitos de cerámica de colores. Un buen ejemplo de modernismo popular que se repite en gran medida en la fachada de la casa de la calle de la Piedad número 41, casa que concluye nuestra particular ruta.

PAMPLONA - General Chinchilla, 6


En el primer article d'aquest mes vull fer esment a la recuperació a Pamplona, fa cosa de pocs anys, de la cúpula que presidia la cantonada de la casa de Cipriano Salvatierra.

La casa va ser projectada per l'arquitecte Manuel Martínez de Ubago el 1900 i es troba al carrer del General Chinchilla de Pamplona.

La reforma es deu a l'arquitecte Manuel Blasco Blanco i és per a la ubicació de l'Escola Municipal de Música (2009)



En el primer artículo de este mes quiero hacer mención de la recuperación de la cúpula que coronaba el torreón de la esquina de la casa de Cipriano Salvatierra. La casa se encuentra en la calle del General Chinchilla de Pamplona.

El edificio fue proyectado por el arquitecto Manuel Martínez de Ubago en 1900.

La reforma se debe al arquitecto Manuel Blasco Blanco para la ubicación de la Escuela Municipal de Música (2009)

divendres, 1 d’abril del 2011

MAÓ - Camí des Castell, 31


A l'illa de Menorca durant el primer quart de segle només hi havia un únic arquitecte, en Francesc Femenias, al qual es deuen la majoria de les construccions d'aquella època. Femenias es va titular a Barcelona el 1901.

Algunes d'aquestes van ser dissenyades en estil modernista i dintre d'elles cal esmentar la Casa del Poble, projectada el 1912 i enllestida el 1913. En ella és notable la diferent composició de les obertures, única per cadascun dels pisos: a la planta baixa un gra arc amb dues columnes que donen pas a una porta d'accés i dos finestrals; al pis principal el balcó també amb tres obertures, la porta i dues finestres, i al capdamunt d'elles el rètol identificador de l'edifici i al segon pis una galeria correguda de finestretes.


En la isla de Menorca durante el primer cuarto de siglo hubo solamente un único arquitecto, Francesc Femenias al que se deben la mayoría de las casas construidas en aquella época. Femenias se tituló en Barcelona en 1901.

Algunas se diseñaron en estilo modernista y dentro de ellas cabe mencionar la Casa del Pueblo, proyectada en 1912 y terminada en 1913. En ella es notable la diferente composición de los huecos, única en cada uno de los pisos: En la planta baja un gran arco con dos columnas que dan paso a una puerta de acceso y dos ventanales, en el piso principal el balcón también con tres oberturas, la puerta y dos ventanas, y encima de ellas el rótulo identificativo del edificio y en el segundo piso una galería corrida de pequeñas ventanas.

BADALONA - Cases Foment de la Propietat (Artigues)






Arran de la Ley de Casas Baratas del 1912, es va crear a Barcelona la Societat Fomento de la Propiedad un dels objectius de la qual era construir cases per a persones necessitades arreu del territori.

L'arquitecte de la Societat, en Juli Maria Fossas, va dissenyar diferents conjunts de cases en els quals cadascuna de les façanes diferia de les altres. Són conjunts de cases unifamiliars d'estil modernista tardà, ja de camí cap al noucentisme.

Fossas va projectar-ne a Barcelona (carrer del Comte Güell, 1913), aquestes que aperexein en la fotografia, en el barri d'Artigues, a Badalona (1913/1919), Terrassa (1913), Madrid (1915), El Masnou (1916) i Sabadell (1919)

- - -

A raíz de la Ley de Casas Baratas de 1912, se creó en Barcelona la Sociedad Fomento de la Propiedad uno de cuyos objetivos era la construcción por todo el territorio nacional de casas para personas necesitadas.

El arquitecto de la Sociedad, Juli Maria Fossas, diseñó diferentes conjuntos de casas en los cuales cada una de ellas tenía una fachada distinta a la de las demás. Son conjuntos de casas unifamiliares de estilo modernista tardío, ya de camino hacia el noucentismo.

Fossas proyectó casas en Barcelona (calle del Comte Güell, 1913), estas que aparecen en la fotografía, en el barrio de Artigues, en Badalona (1913/1919), Terrassa (1913), Madrid (1915), El Masnou (1916) y Sabadell (1919 )