vitpons@gmail.com

Si algú vol que tracti d'alguna edificació en concret, m'ho pot suggerir a aquest correu.
Si algú té alguna fotografia antiga d'algun edifici, encara que sigui desaparegut, s'agrairia.


Si alguien quiere que trate de algún edificio en concreto, me lo puede sugerir a este correo.
Si alguien tiene alguna fotografia antigua de algún edificio, aunque esté desaparecido, se agradecería.

divendres, 8 de gener de 2021

BARCELONA - Sanatori del Tibidabo "El Castell"


-FOTOS AL FINAL DE L'ARTICLE -

Arran d'una entrevista que ens va fer TV3 a l'historiador de l'art Josep Casamartina i a mi, vaig tornar a visitar l'edifici conegut com "El Castell" a Les Planes, l'únic supervivent del Sanatori del Tibidabo i que cada cop està més i més degradat.

El doctor Salvador Andreu, juntament amb els doctors Ribas Perdigó i Josep Maria Bofill, entre d'altres, van constituir la societat "Sanatorio del Tibidabo" per tal d'establir-ne un sanatori antituberculós tot aprofitant els "bons aires" de la muntanya. Per això van comprar uns terrenys de la finca de Can Rectoret.

El Sanatori serviria d'excusa per construir una Ciutat Jardí a l'estil de la de l'avinguda del Tibidabo i crear una línia de funicular que tingués el seu origen en el centre de Barcelona i que connectaria amb el Sanatori.

Van encarregar a l'arquitecte Joan Rubió i Bellver la construcció del conjunt, essent Josep Bayó el seu contractista (el mateix que solia contractar Antoni Gaudí). El 1903 es va iniciar l'edifici de manteniment (safareig i desinfecció), edifici del qual no s'han trobat plànols, i el 1906 l'edifici del Sanatori. En els plànols del Sanatori presentats a l'Ajuntament del poble de Sarrià ja es pot veure l'existència de l'edifici dels Safareigs.

L'edifici del Safareig, conegut popularment com "El Castell" és una obra moderna que s'avança en tot a l'arquitectura dels nostres dies, un edifici que s'anticipa al lema "Less is More", un edifici que es podria considerar lecourbeserià abans del Le Corbusier.

És un edifici construït amb maó vist molt prim amb una planta que ens recorda una flor: un cercle envoltat de vuit absidioles rematades tots elles amb una cúpula cònica.

L'ornamentació és la pròpia estructura. Els únics detalls que es deixen veure són un trencadís a les cúpules i entreplantes que alhora que decoratiu és funcional donat que facilita l'evacuació de l'aigua de la pluja.

El maó té com a referent decoratiu un joc de dos de verticals i un d'horitzontal alternatius a cada filada.

Un pont salva el desnivell de la muntanya i ens porta a l'entrada de l'edifici. L'interior és molt lluminós gràcies al gran nombre d'obertures.

Del Sanatori no resta cap record, tampoc no hem vist cap fotografia. No va arribar a fer-se servir com a tal però se sap que va servir d'hospital dels ferits de les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil i que posteriorment va ser destruït.

El Castell va passar a ser habitatge privat, després taller d'escultura, va estar "okupat" i ara, encara en mans privades, està molt deteriorat.

* * * *

A raíz de una entrevista que nos hizo TV3 al historiador del arte Josep Casamartina y a mí, volví a visitar el edificio conocido como "El Castillo / El Castell" en Les Planes; el único superviviente del Sanatorio del Tibidabo y que cada vez está más y más degradado.

El doctor Salvador Andreu, junto con los doctores Ribas Perdigó y Josep Maria Bofill, entre otros, constituyeron la sociedad "Sanatorio del Tibidabo" para establecer un sanatorio antituberculoso aprovechando los "saludables aires" de la montaña . Por ello compraron unos terrenos de la finca de Can Rectoret.

El Sanatorio serviría de excusa para poder construir una Ciudad Jardín al estilo de la de la avenida del Tibidabo y crear una línea de funicular que tuviera su origen en el centro de Barcelona y que conectaría con el Sanatorio.

Encargaron al arquitecto Joan Rubió i Bellver la construcción del conjunto, siendo Josep Bayó el contratista de las obras (el mismo que solía utilizar Antoni Gaudí). En 1903 se inició el edificio de mantenimiento (lavadero y desinfección), edificio del que no se han encontrado planos, y en 1906 el edificio del Sanatorio. En los planos del Sanatorio que se presentaron al Ayuntamiento del pueblo de Sarrià ya se puede ver la existencia del edificio de los Lavaderos.

El edificio del Lavadero, conocido popularmente como "El Castillo" es una obra moderna que se adelanta en todo a la arquitectura de nuestros días, un edificio que se anticipa al lema "Less is More", un edificio que se podría considerar como lecorbuseriano antes de Le Corbusier.

Es un edificio construido con ladrillo visto muy delgado con una planta que nos recuerda una flor: un círculo rodeado de ocho absidiolos rematados todos ellos con una cúpula cónica.

La propia estructura es la decoración. Los únicos detalles que se dejan ver son el trencadís de las cúpulas y entreplantas que a la vez que decorativo es funcional ya que facilita la evacuación del agua de la lluvia.

El ladrillo tiene como referente decorativo un juego de dos de verticales y uno horizontal alternativos en cada hilada.

Un puente salva el desnivel de la montaña y nos permite la entrada del edificio. El interior es muy luminoso gracias al gran número de oberturas.

Del Sanatorio no queda ningún recuerdo, tampoco hemos visto ninguna fotografía. No llegó a utilizarse como tal pero se sabe que sirvió como hospital para los heridos de las Brigadas Internacionales durante la Guerra Civil y que posteriormente fue destruido.

El Castell pasó a ser vivienda privada, después taller de escultura, estuvo "okupado" y ahora, todavía en manos privadas, está muy deteriorado.

* * * *

As a result of an interview that TV3 did with the Art Historian Josep Casamartina and me, I went back to visit the building known as "El Castell" in Les Planes; the only survivor of the Sanatorio del Tibidabo and that is becoming more and more degraded.

Dr. Salvador Andreu, along with Doctors Ribas Perdigó and Josep Maria Bofill, among others, formed the society "Sanatorio del Tibidabo" to establish an antituberculous sanatorium taking advantage of the "healthy airs" of the mountain. That is why they bought some land on the Can Rectoret estate.

The Sanatorium would serve as an excuse to be able to build a Garden City in the style of the one on Avenida del Tibidabo and create a funicular line that originated in the center of Barcelona and would connect with the Sanatorium.

The architect Joan Rubió i Bellver was commissioned to build the complex, with Josep Bayó being the contractor for the works (the same one Antoni Gaudí used to use). In 1903 the maintenance building (laundry and disinfection) was started, a building for which no plans have been found, and in 1906 the Sanatorium building. In the plans of the Sanatorium that were presented to the City Council of the town of Sarrià, you can already see the existence of the Laundry facilities.

The Lavadero building, popularly known as "El Castillo" is a modern work that is ahead of the architecture of our days, a building that anticipates the slogan "Less is More", a building that could be considered as Lecorbuserian before by Le Corbusier.

It is a building built with very thin exposed brick with a plant that reminds us of a flower: a circle surrounded by eight apses, all topped with a conical dome.

The structure itself is the decoration. The only details that can be seen are the trencadís of the domes and mezzanines, which, as well as being decorative, is functional as it facilitates the evacuation of rainwater.

The brick has as a decorative reference a set of two alternate verticals and one horizontal in each course.

A bridge saves the slope of the mountain and allows us to enter the building. The interior is very bright thanks to the large number of openings.

No memory remains of the Sanatorium, nor have we seen any photographs. It was never used as such but it is known that it served as a hospital for the wounded of the International Brigades during the Civil War and was later destroyed.

El Castell became a private home, later a sculpture workshop, it was "squatted" and now, still in private hands, it is very deteriorated.


plànol Arxiu Mpal. Sarrià-Sant Gervasi del Sanatori






fotos: Valentí Pons Toujouse les actuals i Arxiu Centre Excursionista de Catalunya (C.E.C.) les antigues

L'edifici des de lluny (Albert Esteves)





dijous, 19 de novembre de 2020

BARCELONA - cafè-restaurant-quiosc La Pineda (Carretera Vallvidrera)

(Fotos al final)

El mallorquí Antonio Castañer Noguera va prosperar a Puerto Rico amb l'hisenda "La Gloria", dedicada al processament del cafè. El 28-02-1890 es va casar a Ponce (Puerto Rico) amb la corsa Angela Pierluisi Grau i posteriorment, amb motiu de la independència de Puerto Rico (1899), es va retirar a Barcelona.

A finals del s XIX va comprar els terrenys de la Torre de l'Àngel a la Carretera de Sarrià a Vallvidrera, actual avinguda de Vallvidrera, en un lloc estratègic donat que ocupava un dels revolts de la pujada a l'esmentada localitat de Vallvidrera

El 1905 va decidir obrir, a tocar de la carretera, un edifici de planta baixa destinat a cafè-restaurant per als viatgers que pujaven a Vallvidrera. A més la ubicació era perfectament estratègica ja que estaria al costat de l'estació inferior del funicular que s'estava construint i que connectava la Plaça de Catalunya amb Vallvidrera.

El restaurant es va inaugurar el 18-03-1906 amb el nom  de "Parque de la Pineda / Parch de la Pineda" i anava a càrrec dels restauradors Font i Creus.

No només havia servei de cafè i es feien menjars (servei a la carta), també tocaven  bandes de música.

El local, d'estètica modernista, estava rematat amb una bandera amb la senyera en una banda i la Creu de Sant Jordi a l'altra.

Per aquells que no disposaven de temps, el  propi 1906, es va establir al seu costat un petit quiosc de venda de refrescos. Aquest quiosc seguia els paràmetres del modernisme austríac i també era propietat d'Antoni Castañer.

A finals del 1907,  l'edifici del cafè-restaurant es va ampliar, seguint la mateixa estètica, amb un pis superior.

Un dels fills d'Antonio Castañer, Luis Guillermo Castañer Pierluisi, va lliurar el 02-05-1961 els terrenys al Bisbat per tal que es pogués erigir en el lloc l'església de Sant Joan de la Creu.

A banda de l'edifici esmentat, Antonio Castañer va construir en aquells terrenys diverses torres per al seu ús i el de les seus fills/filles.

* * * * * 

El mallorquín Antonio Castañer Noguera prosperó en Puerto Rico gracias a la hacienda "La Gloria" en la que se dedicada al procesamiento del café. El 28-02-1890 se casó en Ponce (Puerto Rico) con la corsa Angela Pierluisi Grau y a raiz de la independencia de Puerto Rico (1899) se retiró en Barcelona.

A finales del siglo XIX compró los terrenos de la Torre del Ángel en la Carretera de Sarrià a Vallvidrera, actual avenida de Vallvidrera, en un lugar estratégico dado que ocupaba una de las curvas de la subida a la referida localidad de Vallvidrera.

En 1905 decidió abrir en el linde de la carretera, un edificio de planta baja destinado a café-restaurant para los viajeros que subían a Vallvidrera. Además de estar estratégicamente ubicado, el lugar era magnífico puesto que eataba al lado de la estación inferior del funicular que conectaba la Plaza de Catalunya con Vallvidrera, la cual se estaba construyendo.

El restaurante se inauguró el 18-03-1906 con el nombre de "Parque de la Pineda / Parch de la Pineda" y estaba a cargo de los restauradores Font y Creus.

No sólo había servicio de café y se hacían comidas (servicio a la carta), sino que bandas de música amenizaban la estancia.

El local, de estética modernista, estaba rematado con una bandera con las cuatro barras catalanas a un lado y la Cruz de San Jorge en el otro.

Para aquellos que no disponían de tiempo, en el mismo 1906, se estableció a su lado un pequeño quiosco de venta de refrescos. Este quiosco seguía los parámetros del modernismo austríaco y también era propiedad de Antonio Castañer.

A finales de 1907, el edificio del café-restaurante se amplió, siguiendo la misma estética, con un piso superior.

Uno de los hijos de Antonio Castañer, Luis Guillermo Castañer Pierluisi, entregó el 02-05-1961 libró los terrenos al Obispado para que se pudiera erigir en el lugar la iglesia de San Juan de la Cruz.

Aparte del edificio mencionado, Antonio Castañer construyó en aquellos terrenos varios chalés para su uso y el de su descendencia.

* * * * *

The Mallorcan Antonio Castañer Noguera prospered in Puerto Rico thanks to the "La Gloria" farm where he were dedicated to the processing of coffee. On 28-02-1890, he married the Corsican Angela Pierluisi Grau in Ponce and later retired in Barcelona because of the Independence of Puerto Rico.

At the end of the 19th century, he bought the lands of the Torre del Ángel on the Carretera de Sarrià to Vallvidrera, now Vallvidrera avenue, in a strategic place since it occupied one of the curves of the ascent to the aforementioned town of Vallvidrera.

In 1905 he decided to open a ground floor building destined for a café-restaurant for travelers going up to Vallvidrera. In addition to being strategically located, the place was magnificent since it was next to the lower station of the funicular that connected the Plaza de Catalunya, in the center of Barcelona, with Vallvidrera, which was being built.

The restaurant was inaugurated on 18-03-1906 under the name "Parque de la Pineda / Parch de la Pineda" managed by the restorers Font and Creus.

Not only was there coffee service and meals were made (à la carte service), but also music bands enlivened the stay.

The place, with a Catalan Art Nouveau aesthetic, was topped with a flag with the four Catalan bars on one side and the Cross of Saint George on the other.

For those who did not have time, in 1906, a small kiosk selling soft drinks was established next to it. This kiosk followed the parameters of Austrian Sezession and was also owned by Antonio Castañer.

At the end of 1907, the cafe-restaurant building was extended, following the same aesthetic, with an upper floor.

On 02-05-1961, one of Antonio Castañer's sons, Luis Guillermo Castañer Pierluisi, delivered the land to the Bishopric so that the church of San Juan de la Cruz could be erected on the site.

Apart from the aforementioned building, Antonio Castañer built several chalets on those lands for his use and that of his descendants.

Publicitat amb la imatge del primer Cafè-restaurant

La Publicidad, 18.03.1906

El Diluvio, 19.03.1906
Detall de la inauguració

El Diluvio, 13.04.1906

La Publicidad, 29.06.1906

primer edifici
Arxiu Mpal. Sarrià-Sant Gervasi

ampliació edifici
Arxiu Mpal. Sarrià-Sant Gervasi

quiosc de refrescos

plànol quiosc
Arxiu Mpal. Sarrià-Sant Gervasi

Estat dels terrenys abans del tramvia-funicular

Urbanització de l'entorn per Antonio Castañer, amb les torres, el restaurant i el quiosc

(Vull agrair a Ignacio de Quadras la seva col·laboració en l'article 
/ Agradezco a Ignacio de Quadras su colaboración en este artículo)