Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta Casa Sabadell. Ordena per data Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta Casa Sabadell. Ordena per data Mostra totes les entrades

diumenge, 16 d’abril del 2017

BARCELONA / MONTMELÓ - Cases Delfí Sabadell



Lligo aquesta entrada com a continuació de la de l'estimat amic Miquel Cartisano a totbarcelona


Delfí  Sabadell va encarregar dues construccions a l'arquitecte Ramon Puig Gairalt:

1.- la seva casa a la cruïlla que formen el carrer La Corunya amb l'avinguda Meridiana de Barcelona. Construïda en un estil tardomodernista entre els anys 1914 i 1918 i que destaca per l'ús de la ceràmica, l'ús de referents catalanistes (escuts de Catalunya, Barcelona, sant Jordi) i els esgrafiats. La casa tot i destacar en el seu entorn encara ho faria més si no fos perquè va perdre el seu coronament tal com es pot veure en la fotografia antiga.



2.- Anys més tard, Sabadell li encomana la torre d'estiueig al poble de Montmeló (Vallès Oriental). Es tracta d'una antiga masia del s. XVII totalment reformada. Es repeteixen l'estil, el tema de la ceràmica, referents i ús d'esgrafiats. Es va dur a terme l'any 1920. Porta el sobrenom de "Masia Castellcanigó del Vallès". En La Vanguardia de 27/05/1924 Delfí Sabadell posa en lloguer una torre al Vallès Oriental que ve podria tractar-se d'aquesta mateixa.




(La Vanguardia, 27-05-1924)

Delfí Sabadell i Serra (1878-1961) era un empresari de bombes per a sabons i lleixius i tenia la casa-magatzem gairebé enfront de la casa barcelonina, a l'Avinguda de Meridiana amb La Corunya i Consell de Cent. Es tractava d'una construcció noucentista també bastida per l'arquitecte Ramon Puig i Gairalt en diferents fases entre els anys 1918 i 1922. Es va enderrocar i en els seu lloc actualment es troba la seu de l'Orfeó Martinenc, entitat que casualment presidí Delfí Sabadell d'ençà del 1933.

Cal remarcar que ambdues construccions havien estat atribuïdes al mestre d'obres Josep Masdeu.


Al poble de Montmeló va promocionar la construcció del Casino i d'una altra casa, el Casal de les Tres Creus, ambdues construccions a poques passes de la seva torre. La primera, obra del 1927 de Domènec Sugranyes, ja no existeix. La segona és una construcció original de forma octogonal de l'arquitecte Francesc Ferriol  (conegut per la difusió del modernisme a la província de Zamora), del 1929.


(La Vanguardia, 03-12-1961)

* * * * * *

Escribo esta como continuación de la del estimado amigo Miguel Cartisano en su blog totbarcelona


Delfín Sabadell encargó dos construcciones al arquitecto Ramon Puig Gairalt:

1.- su casa en el cruce de la calle La Corunya con la avenida Meridiana de Barcelona. Construida en un estilo tardomodernista entre los años 1914 y 1918 y que destaca por el uso de la cerámica, el uso de referentes catalanistas (escudos de Cataluña, Barcelona, ​​San Jorge) y los esgrafiados. La casa a pesar de destacar en su entorno aún lo haría más si no fuera porque perdió su coronamiento tal como se puede apreciar en la fotografía antigua.



2.- Años más tarde, Sabadell le encarga el chalé de veraneo en el pueblo de Montmeló (Barcelona). Se trata de una antigua masía del s. XVII totalmente reformada. Se repiten el estilo, el tema de la cerámica, los referentes y el uso de esgrafiados. Se llevó a cabo en 1920. Se la conoce como "Masía Castellcanigó del Vallès". En La Vanguardia de 27.5.1924 Delfín Sabadell pone en alquiler una torre en el Vallès Oriental que podría tratarse de esta misma.



Delfin Sabadell  Serra (1878-1961) era un empresario de bombas para jabones y lejías y tenía la casa-almacén casi enfrente de la casa barcelonesa, en la Avenida de Meridiana con La Corunya y Consell de Cent. Se trataba de una construcción novecentista construida también por el arquitecto Ramon Puig Gairalt en diferentes fases entre los años 1918 y 1922. Fue derruida y en su lugar actualmente se encuentra la sede del Orfeó Martinenc, entidad que casualmente presidió Delfín Sabadell desde 1933.

En el pueblo de Montmeló promocionó, además, la construcción del Casino y de otra casa, el Casal de las Tres Cruces, ambas construccionesmuy cercanas a su chalé. La primera, obra de 1927 de Domènec Sugranyes, ya no existe. La segunda es una construcción original de forma octogonal del arquitecto Francisco Ferriol (conocido por la difusión del modernismo en la provincia de Zamora), de 1929.

                                                   * * * * *

This article is a continuation of one of my dear friend Miguel Cartisano in his blog totbarcelona


Delfí Sabadell commissioned two constructions to the architect Ramon Puig Gairalt:

1.- his house at the crossroads of La Corunya street with the Meridiana avenue in Barcelona. Built in a late Art Nouveau style between 1914 and 1918 and which stands out for the use of ceramics, the use of Catalan referents (shields of Catalonia, Barcelona, ​​Saint George) and sgraffiti.


2.- Years later, Sabadell comnissioned the summer cottage in the town of Montmeló (Barcelona) to ther same Masdeu. It is an old farmhouse from the 16th century totally reformed. The style, the subject of the ceramics, the referents and the use of sgraffiti are repeated. It was carried out in 1920. It is known as "Masía Castellcanigó del Vallès". In La Vanguardia of 27.5.1924 Delfí Sabadell puts in rent a tower in the Vallès Oriental that could be this same one.




Delfí Sabadell Serra (1878-1961) was an entrepreneur of bombs for soaps and bleaches and had the house-warehouse almost opposite the house of Barcelona, ​​on Avenida de Meridiana with La Corunya and Consell de Cent. It was a Noucentista construction also built by the architect Ramon Puig Gairalt in different phases between the years 1918 and 1922. It was demolished and nowadays in its place stands the Orfeó Martinenc, entity that casually presided Delfí Sabadell from 1933.


In the village of Montmeló he also promoted the construction of the Casino and another house, the Casal de las Tres Cruces, both constructions very close to his chalet. The first, work of 1927 by Domènec Sugranyes, no longer exists. The second is an original octagonal construction of the architect Francisco Ferriol (known for the diffusion of Art Nouveau movement in the Spanish province of Zamora), 1929.

dilluns, 21 de juny del 2021

BARCELONA - Casa Alesan

(veure història després de les fotos)






fotos: Valentí Pons Toujouse

Avantporojecte 2016
projecte Bach Arqs.


Al passeig de Sant Joan, número 110, s'està duent a terme la restauració amb remunta inclosa de la Casa Alesan. Una remunta més a afegir a l'actual govern municipal que recorda les dutes a terme en l'època de l'alcalde Porcioles.

La Casa Alesan va ser promoguda per Dolors Alesan Claparols, esposa de Francesc Xavier  Gibert Pla, la qual també va erigir la casa contigua en el número 112, posterior a aquesta.

L'arquitecte de la casa va ser Enric Fatjó Torras (1862-1907), arquitecte diocesà i que havia estat arquitecte municipal de Sabadell, Badalona, Sant Pere de Terrassa i La Garriga.

Es tracta d'una obra modernista en la que destaquen el tractament de les obertures amb les seves tribunes, balconades i balcons amb balustrada de pedra o de metall i una mena de galeria superior amb vuit portes balconeres. La casa és decorada amb una extensa ornamentació vegetal i damunt la porta es poden veure les inicials de la propietària.

El 2016 l'equip d'arquitectes CMS (Joan Maria Muixí - Lluís Codony) va presentar un avantprojecte i el 2019 l'Ajuntament va aprovar el projecte de Bach Arquitectes que és el que s'ha començat a dur a terme en una promoció que inclou 19 habitatges de luxe.

Esperem que la remunta respecti l'edifici actual, el qual, cal recordar, està catalogat en el Patrimoni.

 * * * * *

En el paseo de Sant Joan, número 110, se está llevando a cabo la restauración con remonta incluida de la Casa Alesan. Una remonta más a añadir al actual gobierno municipal que recuerda las llevadas a cabo en la época del alcalde Porcioles.

La Casa Alesan fue promovida por Dolores Alesan Claparols, esposa de Francisco Javier Gibert Pla, quien también edificó la casa contigua, número 112, posterior a esta.

El arquitecto de la casa fue Enric Fatjó Torras (1862-1907), arquitecto diocesano y que había sido arquitecto municipal de Sabadell, Badalona, ​​Sant Pere de Terrassa y La Garriga.

Se trata de una obra modernista en la que destacan el tratamiento de las oberturas con sus tribunas, balcones con balaustrada de piedra o de metal y una especie de galería superior con ocho puertas balconeras. La casa está decorada con una extensa ornamentación vegetal y sobre la puerta podemos distinguir las iniciales de la propietaria.

En 2016 el equipo de arquitectos CMS (Joan Maria Muixi - Lluís Codony) presentó un anteproyecto para la  y en 2019 el Ayuntamiento aprobó el proyecto de Bach Arquitectes que es el que se ha empezado a llevar a cabo en una promoción que incluye 19 viviendas de lujo.

Esperamos que la remonta respete al edificio actual, el cual, hay que recordar, está catalogado en el Patrimonio.

 * * * * *

At Passeig de Sant Joan, number 110, the Casa Alesan restoration is being carried out with an enlargment included.

Casa Alesan was promoted by Dolores Alesan Claparols, wife of Francesc Xavier Gibert Pla, who also built the adjoining house, number 112, after this one.

The architect of the house was Enric Fatjó Torras (1862-1907), a diocesan architect who had been the municipal architect of Sabadell, Badalona, ​​Sant Pere de Terrassa and La Garriga.

It is an Art Nouveaut work in which the treatment of the openings with their stands, balconies with stone or metal balustrades and a kind of upper gallery with eight balcony doors stand out. The house is decorated with extensive vegetal ornamentation and on the door we can make out the initials of the owner.

In 2016 the CMS team of architects (Joan Maria Muixi - Lluís Codony) presented a preliminary project for the restoration of the house and in 2019 the City Council approved the Bach Arquitectes project, which is the one that has begun to be carried out in a promotion that includes 19 luxury apartments.

diumenge, 2 de desembre del 2012

BARCELONA - Bailen, 36

Un altre edifici que té un arbre complet a la façana és aquest que es troba al carrer Bailèn, núm. 36 de Barcelona.

Aquest edifici presenta una molt rica ornamentació floral i vegetal, diferent en cadascuna de les plantes.  Les dues últimes plantes tenen quatre arbres sencers (arrels, tronc i fulles) que a mode de falsos pilars suporten el pes del coronament. Les arrels acaben confonent-se en les garlandes que es desfan en la tercera planta.

La casa va ser projectada per l’arquitecte Gabriel Borrell, nascut a Sabadell, el qual arribà a signar algun projecte de Batllevell en la seva ciutat natal quan aquest darrer feia les funcions d’arquitecte municipal.  Aquí trobem un altre nexe d’unió entre aquest edifici i el de la Carretera de Vallvidrera, els dos fets per arquitectes nascuts a Sabadell i que es coneixien.

Borrell va ser arquitecte municipal de Barcelona (secció de clavegueram), Sant Joan Despí, Sant Feliu de Llobregat i Esplugues de Llobregat.

El propietari de la casa era Francesc de Paula Vallet i es va bastir entre els anys 1908 a 1909.








Otro edificio que tiene un árbol completo en la fachada es este que se encuentra en la calle Bailén, nº 36 de Barcelona.

Este edificio presenta una muy rica ornamentación floral y vegetal, diferente en cada una de las plantas. Las dos últimas plantas tienen cuatro árboles enteros (raíces, tronco y hojas) que a modo de falsos pilares soportan el peso del coronamiento. Las raíces terminan confundiéndose en las guirnaldas que se deshacen en la tercera planta.

La casa fue proyectada por el arquitecto Gabriel Borrell, nacido en Sabadell, el cual llegó a firmar algún proyecto de Batllevell en su ciudad natal cuando este último hacía las funciones de arquitecto municipal. Aquí encontramos otro nexo de unión entre este edificio y el de la Carretera de Vallvidrera, los dos hechos por arquitectos nacidos en Sabadell y que se conocían.

Borrell fue arquitecto municipal de Barcelona (sección de alcantarillado), Sant Joan Despí, Sant Feliu de Llobregat y Esplugues de Llobregat.

El propietario de la casa era Francisco de Paula Vallet y se construyó entre los años 1908 a 1909.


dijous, 1 de novembre del 2012

BARCELONA - Carretera de Vallvidrera, 102


L'any passat en Josep Casamartina va rebre l'encàrrec del  Museu del Gas de fer una biografia de l'arquitecte Juli Batllevell, el qual era l'autor de l'edifici que ocupa l'esmentat Museu a Sabadell.

En Josep em va demanar la meva col·laboració per cercar dades i edificis d'en Batllevell, tasca en la qual també va participar la Lídia Guarch.

Una dels fets que més ens va sorprendre és que Batllevell no tenia el títol d'arquitecte per Barcelona, sinó per Madrid.

Després també vam descobrir que era l'autor d'alguns edificis que ens constaven com "d'autoria desconeguda".

Un d'aquests és el que presentem en aquest article.

Antoni Castañer va realitzar a principis de segle XX una urbanització a tocar de l'actual estació inferior del funicular de Vallvidrera. Els arquitectes encarregats per fer les cases i altres elements ,com ara el cafè i el quiosc, van ser Bonaventura Conill, Alfred Paluzie, Arnald Calvet, Antoni de Facerias i Ramon Ribera, aquests dos darrers mestres d'obra. En l'arxiu de Sarrià hi han els plànols de totes les construccions llevat del de la casa de Carretera de Vallvidrera, 102, la qual, a banda, és molt diferent a la resta d'edificacions de la zona.

La casa és un cub amb una torre lateral a l'estil d'Olbrich i presenta un motlluratge molt recarregat, abarrocat, semblant als de Valeri i Pupurull. A més els laterals estan rematats amb un arbre d'abundant fullatge amb arrels molt marcades.

A l'hora de redactar el llibre el Josep va contactar amb els descendents del Batllevell  va ser aleshores que va "descobrir" que aquesta casa, coneguda com a Vila Maria,  era obra de Batllevell, del 1903.





El año pasado Josep Casamartina recibió el encargo del Museo del Gas de hacer una biografía del arquitecto Juli Batllevell, el cual era el autor del edificio que dicho Museo ocupa en Sabadell.

Josep me pidió mi colaboración para buscar datos y edificios de Batllevell, tarea en la que también participó Lidia Guarch.

Una de los hechos que más nos sorprendió es que Batllevell no tenía el título de arquitecto por Barcelona, ​​sino por Madrid.

Después también descubrimos que era el autor de algunos edificios que nos constaban como "de autoría desconocida".

Uno de estos es el que presentamos en este artículo.

Antonio Castañer realizó a principios de siglo XX una urbanización junto a la actual estación inferior del funicular de Vallvidrera. Los arquitectos encargados de diseñar las casas y otros elementos, como el café y el quiosco, fueron Bonaventura Conill, Alfred Paluzie, Arnald Calvet, Antonio de Facerias y Ramon Ribera, estos dos últimos maestros de obra. En el archivo de Sarrià están los planos de todas las construcciones excepto el de la casa de la carretera de Vallvidrera, 102, la cual es muy distinta al resto de edificaciones de la zona.

La casa es un cubo con una torre lateral al estilo de Olbrich y presenta un molduraje muy recargado, abarrocado, similar a los de Valeri y Pupurull. Además los laterales están rematados con un árbol de abundante follaje con raíces muy marcadas.

Al  redactara el libro Josep contactó con los descendientes del Batllevell y fue entonces que "descubrimos" que esta casa, conocida como Villa Maria,  era obra de Batllevell, de 1903.

dimarts, 1 d’abril del 2014

SABADELL - Safareig de la Creu Alta

Josep Renom (Sabadell, 1880-1931) va obtenir el títol d’arquitecte el 1907 a l’Escola de Barcelona. Va ser un dels grans artífexs del Sabadell de principis de Segle XX, ciutat de la que va ser arquitecte municipal entre els anys 1910 i 1931.

Entre la seva obra són notables el Mercat Municipal, el desaparegut Quiosc de Música de la plaça Robert, les cases Arimon, Buxó, Trullàs, Menna Claramunt, entre d’altres, alguns despatxos comercials  i la col·laboració en la Torre de les Aigües.

En les seves tasques municipals també va projectar tres safareigs, un primer de modernista al carrer Blasco de Garay (1910, desaparegut), el que ens ocupa de la Creu Alta (1913) i un tercer al barri de Gràcia, al carrer de la Reina Elionor, 110 (1926/31) amb influències de l’art déco.

El de la Creu Alta ocupa l’illa delimitada pels carrers del papa Pius XI, de Borràs i de Sant Isidre. Es va construir el 1913 i si bé en un principi estava previst que en un extrem s’aixequés una casa de planta i pis, al final el projecte  va ser modificat i va quedar tal com està ara.

És una obra de maó vist amb un revestiment de pedra irregular en la part baixa i d’estuc a la resta de façana, el qual està decorat amb uns esgrafiats a base d’espirals i ones que remarquen la influència del modernisme de tipus austríac en l’obra. Un coronament mixtilini remata l’edifici.

Després d’uns anys de decadència i la pèrdua dels safareigs que li donaven la funció, es va restaurar i rehabilitar i des del 2006 estatja la Biblioteca de la Creu Alta.

Per conèixer l’obra d’aquest arquitecte cal recomanar el llibre “Josep Renom, arquitecte” de l’historiador de l’art Josep Casamartina i Parassols editat per la Fundació Bosch i Cardellach l’any 2000.




Josep Renom (Sabadell, 1880 a 1931) obtuvo el título de arquitecto en 1907 en la Escuela de Barcelona. Fue uno de los grandes artífices del Sabadell de principios de Siglo XX, ciudad de la que fue arquitecto municipal entre los años 1910 y 1931.

Entre su obra cabe destacar el Mercado Municipal, el desaparecido Quiosco de Música de la plaza Robert, las casas Arimon, Buxó, Trullàs, Menna Claramunt, entre otras, algunos despachos comerciales y la colaboración en la Torre de las Aguas.

Dentro de su labor municipal también proyectó tres lavaderos, un primero modernista en la calle Blasco de Garay (1910, desaparecido), el que nos ocupa de la Creu Alta (1913) y un tercero en el barrio de Gracia, en la calle de la Reina Elionor, 110 (1926/31) con influencias del art déco.

El de la Creu Alta ocupa la manzana delimitada por las calles del Papa Pius XI, de Borrás y de Sant Isidre. Se construyó en 1913 y si bien en un principio estaba previsto que en un extremo se levantara una casa de planta y piso, al final modificó el proyecto y quedó tal como está ahora.

Es una obra de ladrillo visto con un revestimiento de piedra irregular en la parte baja y de estuco en el resto de fachada, el cual está decorado con unos esgrafiados a base de espirales y ondas que remarcan la influencia del modernismo de tipo austriaco en la obra. Un remate mixtilíneo remata el edificio.

Después de unos años de decadencia y la pérdida de los lavaderos que le daban la función, se restauró y rehabilitó y desde el año 2006 alberga la Biblioteca de la Creu Alta.


Para conocer la obra de este arquitecto recomiendo el libro "Josep Renom, arquitecte" del historiador del arte Josep Casamartina i Parassols editado por la Fundación Bosch i Cardellach el año 2000.

dijous, 25 de juliol del 2019

SABADELL - casa Marcos Manich




(fotos: Valentí Pons Toujouse)

El 1912 Joaquim Manich projectava un rengle de quatre cases per al seu pare, Marcos Manich, de les quals només en resta una, la que correspon al número 58 del carrer Blasco de Garay.

No sabem si les altres tres es van arribar a construir o no.

Deuria ser una de les seves primeres obres, ja que Joaquim Manich va obtenir el títol d'arquitecte el 1911 i per això, és lógic, que el seu pare li encarregués l'obra el 1912.

Mostra influències de Josep Renom, l'arquitecte més habitual fins aleshores a Sabadell. Joaquim era fill de Marcos Manich Parera i de Rosa Comerma Torrella i amb el temps esdevindria l'arquitecte municipal de Sabadell. L'edifici destaca per l'estucat de la façana, el maó vist de l'arc de les obertures i les bandes ondulades de la Sezession en els baixos.

* * * * 

En 1912 Joaquín Manich proyectaba una fila de cuatro casas para su padre, Marcos Manich, de las que sólo queda una, la que corresponde al número 58 de la calle Blasco de Garay.

No sabemos si las otras tres se llegaron a construir o no.

Debería ser una de sus primeras obras, puesto que Joaquín Manich obtuvo el título de arquitecto en 1911 y por ello, es lógico, que su padre le encargara la obra en 1912.

Muestra influencias de Josep Renom, el arquitecto más habitual hasta entonces en Sabadell. Joaquín era hijo de Marcos Manich Parera y de Rosa Comerma Torrella y con el tiempo se convertiría en arquitecto municipal de Sabadell.

El edificio destaca por el estucado de la fachada, el uso de ladrillo visto en el arco de las oberturas y las bandas onduladas de la Sezession en los bajos.

* * * *

 In 1912 Joaquín Manich planned four houses for his father, Marcos Manich, of which only one remains, which corresponds to number 58 of Blasco de Garay street.

We do not know if the other three were built or not.

It should be one of his first works. Joaquín Manich obtained the title of architect in 1911 and therefore, it is logical that his father commissioned the work to him in 1912.

It shows influences of Josep Renom, the most common architect until then in Sabadell.

Joaquín was the son of Marcos Manich Parera and Rosa Comerma Torrella and will become the municipal architect of Sabadell.

The building stands out for the coating of the facade, the use of brick in the arch of the overtures and the wavy bands of the Sezession in the ground floor.

dimecres, 1 de setembre del 2010

BARCELONA - Camèlies, 40



La Casa Josep Barnolas del carrer Camèlies, al barri de Gràcia, va ser objecte d'una reforma i ampliació molt respectuoses amb l'antic edifici. El nou cos està enretirat i d'aquest manera respecta la façana original.

És una obra de l'arquitecte Miquel Pascual, un arquitecte del que no es tenen gaire obres civils conegudes, ja que en ser arquitecte municipal de Barcelona fins a la seva mort, el 1916, no podia signar-les. A més, moltes de les obres que sí va signar, han resultat ser de Francesc Berenguer, ajudant seu abans de ser-ho d'en Gaudí i que mai no es va arribar a titular.

Miquel Pascual va ser també arquitecte municipal de Sabadell, de Sant Feliu de Llobregat, de Vic i de l'antiga Vila de Gràcia.

De la casa Barnolas, a banda dels molts detalls modernistes, són dignes d'atenció el mico i el gos que suporten damunt de la porta l'escut floral.

- - -

La Casa Josep Barnolas de la calle Camèlies, en el barrio de Gracia, fue objeto de una reforma y ampliación muy respetuosas con el antiguo edificio. El nuevo cuerpo está retirado y respeta la fachada original.

Es una obra del arquitecto Miquel Pascual, un arquitecto del que no se conocen demasiadas obras civiles, ya que al ser arquitecto municipal de Barcelona hasta su muerte, en 1916, no podía firmarlas. Además, muchas de las obras que sí firmó, han resultado ser de Francesc Berenguer, ayudante suyo antes de serlo de Gaudí y que nunca se llegó a titular.

Miquel Pascual fue también arquitecto municipal de Sabadell, de Sant Feliu de Llobregat, de Vic y de la antigua Villa de Gràcia.

De la casa Barnolas, aparte de los muchos detalles modernistas, son dignos de atención el mono y el perro que soportan encima de la puerta el escudo floral.

dissabte, 29 de novembre del 2008

BARCELONA - Roger de Llúria, 129




Aquest edifici és la casa Marià Pau projectada per Juli Maria Fossas Martínez (1868-1946) el 1905 i enllestida el 1907.

Juli M. Fossas és un dels arquitectes més manieristes dintre del modernisme català. Va començar, a l'igual que la majoria d'arquitectes de la seva generació, amb edificis neogòtics i eclèctics. Alguns d'aquests projectes estan signats o compartits amb el seu pare, Modest Fossas.

Entre els seus edificis cal esmentar les cases Josefa Villanueva (Roger de Llúria, 80 - València, 312, 1904/09), Jaume Llacuna (Villarroel, 159, 1906), Andrés Clarós (Riera Alta, 40, 1906), Josep Alemany (Mallorca, 125, 1907), totes elles a Barcelona, també construí magatzems i fàbriques (Apresto de Sederias a Barcelona el 1906/07, Olis Regàs a l'Hospitalet, 1911), diversos panteons als cementiris de Barcelona i el Tercer Misteri de Dolor del Rosari Monumental de Montserrat. Més endavant canvia el modernisme català pel d'influència austríaca i això es pot veure en els diversos grups de cases barates que bastí per al Foment de la Propietat (Barcelona, carrer Comte Güell; Terrassa, Sabadell, Badalona).

La seva darrera etapa està marcada pel noucentisme i pel conjunt de cases pertanyents a les Colònies de Periodistes dels barris de la Salut (Gràcia, Barcelona) i Horta.

La casa que ens ocupa és simètrica respecte a l'eix central amb les obertures de la planta baixa i el coronament fortament ressaltats i dues tribunes al pis principal. La darrera planta, sota el coronament, presenta esgrafiats florals.

Fossas va ser arquitecte municipal de Barcelona, Malgrat de Mar, El Masnou i Arenys de Mar.




Este edificio es la casa Mariano Pau proyectada por Juli Maria Fossas Martínez (1868-1946) el 1905 y finalizada el 1907.

Juli M. Fossas es uno de los arquitectos más manieristas dentro del modernismo catalán. Empezó, como la mayoría de arquitectos de su generación, con edificios neogóticos y eclécticos. Algunos de sus primeros proyectos están firmados o compartidos con su padre, Modest Fossas.

Entre sus edificios cabe reseñar las casas Josefa Villanueva (Roger de Llúria, 80 - València, 312, 1904/09), Jaume Llacuna (Villarroel, 159, 1906), Andrés Clarós (Riera Alta, 40, 1906), Josep Alemany (Mallorca, 125, 1907), todas ellas en Barcelona, también construyó almacenes y fábricas (Apresto de Sederias en Barcelona el 1906/07, Aceites Regàs en l'Hospitalet, 1911), diversos panteones en los cementirios de Barcelona y el Tercer Misterio de Dolor del Rosario Monumental de Montserrat. Más tarde cambió el modernismo catalán por el de influencia austríaca, lo cual se puede observar en los diversos grupos de casas baratas que edifició para el Fomento de la Propiedad (Barcelona, calle Comte Güell; Terrassa, Sabadell, Badalona).

Su última etapa está marcada por el noucentismo y por el conjunt de casas pertenecientes a las Colonies de Periodistas en los barrios de la Salud (Gràcia, Barcelona) y Horta.

La casa de hoy es simétrica respecto a su eje central con los huecos de la planta baja y el coronamiento fuertemente resaltados y dos miradores en el piso principal. La última planta, debajo del coronamiento, presenta esgrafiados florales.

Fossas fué arquitecto municipal de Barcelona, Malgrat de Mar, El Masnou y Arenys de Mar.


dimarts, 11 de desembre del 2018

MOLINS DE REI - Can Tarragó


-2018-

(veure fotos al final de l'article - ver fotos al final del artículo)

A Molins de Rei es troba a la cruïlla Verdaguer amb Pintor Carbonell aquesta caseta modernista que sembla de conte per l'aspecte que li dóna el pinacle amb trencadís de la cantonada, el qual es troba a una alçada inferior a la del sostre.

La casa va estar malmesa arran de l'obertura d'un comerç, però com es pot veure en la foto que m'ha fet arribat en Joanot Pasqual això ha estat rectificat en la restauració, en la qual també s'han recuperat altres detalls cromàtics dels esgrafiats.

Sembla que va ser obra del constructor local Josep Badia. Es manifesta la influència de l'època blanca de Puig i Cadafalch i del tractament de les obertures del sabadellenc Josep Renom (vegeu-ne l'exemple)

* * * 

En Molins de Rei (Barcelona) se encuentra en el cruce de las calles Verdaguer con Pintor Carbonell esta casita modernista que parece "una casa de cuento" por el aspecto que le da el pináculo con trencadís de la esquina, el cual se encuentra a una altura inferior a la del tejado del edificio.

La casa estuvo dañada a raíz de la apertura de un comercio, pero como se puede ver en la foto que me ha hecho llegar Joanot Pasqual esto ha sido rectificado en la última restauración, en la que también se han recuperado otros detalles cromáticos como en los esgrafiados.

Parece que fue obra del constructor local Josep Badia. Se manifiesta la influencia de la época blanca de Puig i Cadafalch y del tratamiento de las oberturas del sabadellense Josep Renom (véase el ejemplo)

* * * 

In Molins de Rei (Barcelona) is located at the intersection of Verdaguer with Pintor Carbonell streets this Art Nouveau house that looks like "a fairytale house" because of the aspect that gives it the pinnacle with trencadis from the corner, which is at a lower height than the roof of the building.

The house was damaged as a result of the opening of a shop, but as you can see in the photo that Joanot Pasqual sent me, this has been rectified in the last restoration, in which other chromatic details have also been recovered as in the sgraffiti.

It seems that it was the work of local builder Josep Badia. It is possible to see the influence of the white period of Puig i Cadafalch and the treatment of the overtures of  Josep Renom (see example)



(foto Valentí Pons) - 2008- 


Molins de Rei - Sabadell (Josep Renom)

-fotos Valentí Pons-

-foto Valentí Pons-




dilluns, 11 de juny del 2018

BARCELONA - Bonanova - casa Antonio de Quadras



(Arxiu Família Quadras)

Continuant amb les torres modernistes desaparegudes en el Passeig de la Bonanova, avui li toca el torn a la d'Antonio de Quadras, de la que, a l'igual que la Torre Rosales, només resta part de la tanca.

Antonio de Quadras era fill de l'industrial José Cuadras Prim i de Maria Rosa Feliu Coma. El matrimoni tingué tres fills: Manuel, Enriqueta i Antonio. El 1902 la fàbrica que regentava la família, creada el 1840 per Tomás  Coma Miró i en aquella època coneguda com a José Cuadras y Prim, canvià el nom pel de S.A. Sucesora de Cuadras y Prim.

(postal de la fàbrica a Sabadell)

Hem de fer constar que el cognom Cuadras des del 1917 prengué la grafia de Quadras.

Els dos fills aconseguiren títols nobiliaris: Manuel el de Baró de Quadras i Antonio el de Comte de Sant Llorens del Munt, el primer de mans de la Reina Regent Maria Cristina el 1900 i el segon concedit pel papa Pius X el 1908 i validat a Espanya el 15-07-1917.

El 1903 Antonio comprà a Antonio Gros Pons  la muntanya de la Mola amb el monestir, la masia de Can Pobla i Els Òbits. Les seves actuacions en el monestir li valgueren el títol nobiliari.

(Arxiu Sarrià-Sant Gervasi)

El mateix 1903 encarregava a l'arquitecte Claudi Duran Ventosa el projecte de la seva torre al passeig de la Bonanova. Una torre de planta baixa i pis superior presidida per l'escut nobiliari, en el que el modernisme es feia evident tant a l'exterior como a l'interior.

(foto: Ignacio de Quadras)
escut similar al de la casa, aquest es troba a Can Pobla

El 1916 l'arquitecte Francesc de Paula Sellés (a qui se li atribuïa erròniament, a l'igual que a Puig i Cadafalch, Can Pobla) projectava la capella de la torre.

(Arxiu Família Quadras)
capella

Durant la Guerra Civil la torre va patir un incendi i el 1940 fou reformada i, a més, ampliada per donar cabuda a més família, en un estil més propi de l'època.

(Arxiu Família Quadras)
casa resultant de la reforma del 1940, amb la capella


Entre 1970-73 l'equip d'arquitectes format per Oriol Bohigas, Josep Maria Martorell  i David MacKay aixecaven l'edificació actual coneguda com "Conjunt Residencial Bonanova"

Un altre cas on l'elegància de les torres deixa pas a la funcionalitat dels edificis d'habitatges.

(foto: Valentí Pons)

Vull agrair sincerament a Ignacio de Quadras l'accés a les fotos de l'Arxiu familiar

* * * * *

Continuando con las torres modernistas desaparecidas en el Paseo de la Bonanova, hoy le toca el turno a la de Antonio de Quadras, de la que, al igual que la Torre Rosales, sólo queda parte de la cerca.

(foto: Valentí Pons)

Antonio de Quadras era hijo del industrial José Cuadras Prim y de María Rosa Feliu Coma. El matrimonio tuvo tres hijos: Manuel, Enriqueta y Antonio. En 1902 la fábrica que regentaba la familia, creada en 1840 por Tomás Coma Miró, y en aquel entonces conocida como José Cuadras y Prim, toma el nombre de S.A. Sucesora de Cuadras y Prim.

Cabe mencionar que el apellido Cuadras toma la grafía Quadras a partir del 1917.

Los dos hijos consiguieron títulos nobiliarios: Manuel el de Barón de Quadras y Antonio el de Conde de San Llorens del Munt, el primero de manos de la Reina Regente María Cristina en 1900 y el segundo concedido por el papa Pío X en 1909 y validado en España el 15-07-1917.

(Arxiu Família Quadras)
Doña Pilar Feliu i Don Antonio de Quadras 

En 1903 Antonio compró a Antonio Gros Pons la montaña de la Mola con el monasterio, la masía de Can Pobla y Los Òbits. Sus actuaciones en el monasterio le valieron el título nobiliario.

(Arxiu Família Quadras)
Don Antonio  i vista de l'interior

El mismo 1903 encargaba al arquitecto Claudio Duran Ventosa el proyecto de su torre en el paseo de la Bonanova. Una torre de planta baja y piso superior presidida por el escudo nobiliario en el que el modernismo se manifestaba tanto en el exterior como en el interior.

(Arxiu Família Quadras)
vistes de l'interior


(Arxiu Municipal de Sarrià-Sant Gervasi)

En 1916 el arquitecto Francisco de Paula Sellés (a quien se le atribuía erróneamente, al igual que a Puig y Cadafalch, Can Pobla) proyectaba la capilla de la torre.

(Arxiu Família Quadras)
capella de la casa, la qual no fou destruïda 


Durante la Guerra Civil la torre fue objeto de un incendio y en 1940 fue reformada y ampliada para dar cabida a más familiares, en un estilo más propio de la época.

(foto: Valentí Pons)

Entre 1970-73 el equipo de arquitectos formado por Oriol Bohigas, Josep Maria Martorell y David MacKay levantaban la edificación actual conocida como "Conjunto Residencial Bonanova"

Otro caso donde la elegancia de las torres deja paso a la funcionalidad de los edificios de viviendas.

Quiero agradecer sinceramente al Sr.  Ignacio de Quadras el acceso a las fotos de su Archivo familiar

* * * * *

Not only the Art Nouveau Perez Samanillo house dissapeared in the Passeig de la Bonanova, there were another villas such as the one of Antonio de Quadras that had a very similar history. That is more, like in the Perez Samanillo House, only part of the fence remains.

(foto: Ignacio de Quadras)

Antonio de Quadras was the son of industrialist José Cuadras Prim and María Rosa Feliu Coma. The couple had three children: Manuel, Enriqueta and Antonio. In 1902 the factory of the family, created in 1840 by Tomás Coma Miró, and then known as José Cuadras y Prim, takes the name of S.A. Sucesora de Cuadras y Prim.

It is worth mentioning that the last name Cuadras became Quadras since 1917.

The two sons won nobiliary titles: Manuel the title of Barón de Quadras and Antonio the one of the Count of Sant Llorens del Munt, the first held by Queen Regent María Cristina in 1900 and the second granted by Pope Pius X in 1908 and validated in Spain on 1917.

In 1903 Antonio bought to Antonio Gros Pons the mountain of La Mola with the monastery, the farmhouse of Can Pobla and Los Òbits. His performances in the monastery earned him the nobiliary title.

(Arxiu Família Quadras)
Doña Pilar Feliu

In 1903 he commissioned the architect Claudio Duran Ventosa to design the villa on the Bonanova. A house of ground floor and one floor with the nobiliary shield in nthe façade. In this house, the Art Nouveau Style was manifestated in the outside as in the interior.

In 1916 the architect Francisco de Paula Sellés projected the chapel of the tower.

(Arxiu Família Quadras)
dibuix de la casa realitzat per Santiago de Quadras Feliu, fill del matrimoni

During the Civil War the tower was the object of a fire and in 1940 it was reformed and extended to accommodate more relatives, in a style more typical of that times.

(foto: Valentí Pons)

Between 1970-73 the team of architects formed by Oriol Bohigas, Josep Maria Martorell and David MacKay built the current building known as "Conjunto Residencial Bonanova"

Another case where the elegance of the villas gives way to the functionality of residential buildings.


(La Vanguardia, 10-02-1924)


(La Vanguardia, 06-01-1958)

(foto. Ignacio de Quadras)

I would like to thank Ignacio de Quadras honestly for accessing the photos of the Family Archive