Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris destruït. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris destruït. Mostrar tots els missatges

dijous, 22 de setembre del 2022

BARCELONA - Carrer Escornalbou

En els darrers anys han anat desapareixen petites cases unifamiliars a Barcelona, moltes d'elles es trobaven al districte d'Horta-Guinardó.

Prenem com a exemple el carrer d'Escornalbou, al Guinardó, i escullo aquest carrer perquè fins a l'any 1922 es va anomenar precisament carrer del Guinardó.

Poso com a exemple algunes cases modernistes i altres que no ho eren, cases dissenyades per arquitectes famosos (una d'elles d'en Puig i Cadafalch) o bé d'autoconstrucció.

D'algunes d'elles queden fotos per als records; d'altres, només el plànol i d'altres no queda res, només el record dels habitants.

* * * *

En los últimos años han ido desapareciendo pequeñas casas unifamiliares en Barcelona, muchas de ellas se encontraban en el distrito de Horta-Guinardó.

Tomamos como ejemplo la calle Escornalbou, en el Guinardó, y escojo esta calle porque hasta el año 1922 se llamó precisamente calle del Guinardó.

Pongo como ejemplo algunas casas modernistas y otras que no lo eran, casas diseñadas por arquitectos famosos (una de ellas de Puig i Cadafalch) o de autoconstrucción.

De algunas de ellas quedan fotos para los recuerdo; de otras, sólo el plano y de otras no queda nada, solamente el recuerdo de los habitantes.

Núm. 16
Casa Francesc Alargé Aulet
arquitecte: Pere Bosch Cardellach
data: 1917


Núm. 30
La Casa Encantada
arquitecte: -
data: -



Núm. 36
Villa Mar (Enrique Castel)
arquitecte: Josep Puig i Cadafalch
data: 1909-2005

(foto: Valentí Pons Toujouse)

Núm. 37
Villa Carmen (on va viure Frederica Montseny)
arquitecte: -
data: 1914


Núm. 47
Villa Raimunda
arquitecte: -
data: -

(foto: Valentí Pons Toujouse)

Núm. 58-60
Casa Ramon Roig Robert
arquitecte: Pere Bosch Cardellach
data: 1899



Núm. 64
Casa 
arquitecte: -
data: - (enderrocada cap al 2016)

(foto: Valentí Pons Toujouse)






dilluns, 20 de setembre del 2021

BARCELONA - villa Farnés


(foto: Valentí Pons)


Buscant entre les fotos vaig trobar aquesta d'una antiga casa modernista que ja ha desaparegut i que es trobava en el barri del Guinardó.

Es tracta de l'anomenada, tal com consta al coronament, Villa Farnés, construïda el 1910 i desafortunadament desapareguda el 2001.

No tinc cap dada sobre el propietari ni l'autor de la casa,

Resta la foto com a trist record.

* * * * *

Buscando entre las fotos encontré esta de una antigua casa modernista que ya ha desaparecido y que se encontraba en el barrio del Guinardó.

Se trata de la llamada, tal como consta en el remate, Villa Farnés, construida en 1910 y desafortunadamente desaparecida en 2001.

No tengo ningún dato sobre el propietario ni el autor de la casa,

Queda la foto como triste recuerdo.

dijous, 19 de novembre del 2020

BARCELONA - cafè-restaurant-quiosc La Pineda (Carretera Vallvidrera)

(Fotos al final)

El mallorquí Antonio Castañer Noguera va prosperar a Puerto Rico amb l'hisenda "La Gloria", dedicada al processament del cafè. El 28-02-1890 es va casar a Ponce (Puerto Rico) amb la corsa Angela Pierluisi Grau i posteriorment, amb motiu de la independència de Puerto Rico (1899), es va retirar a Barcelona.

A finals del s XIX va comprar els terrenys de la Torre de l'Àngel a la Carretera de Sarrià a Vallvidrera, actual avinguda de Vallvidrera, en un lloc estratègic donat que ocupava un dels revolts de la pujada a l'esmentada localitat de Vallvidrera

El 1905 va decidir obrir, a tocar de la carretera, un edifici de planta baixa destinat a cafè-restaurant per als viatgers que pujaven a Vallvidrera. A més la ubicació era perfectament estratègica ja que estaria al costat de l'estació inferior del funicular que s'estava construint i que connectava la Plaça de Catalunya amb Vallvidrera.

El restaurant es va inaugurar el 18-03-1906 amb el nom  de "Parque de la Pineda / Parch de la Pineda" i anava a càrrec dels restauradors Font i Creus.

No només havia servei de cafè i es feien menjars (servei a la carta), també tocaven  bandes de música.

El local, d'estètica modernista, estava rematat amb una bandera amb la senyera en una banda i la Creu de Sant Jordi a l'altra.

Per aquells que no disposaven de temps, el  propi 1906, es va establir al seu costat un petit quiosc de venda de refrescos. Aquest quiosc seguia els paràmetres del modernisme austríac i també era propietat d'Antoni Castañer.

A finals del 1907,  l'edifici del cafè-restaurant es va ampliar, seguint la mateixa estètica, amb un pis superior.

Un dels fills d'Antonio Castañer, Luis Guillermo Castañer Pierluisi, va lliurar el 02-05-1961 els terrenys al Bisbat per tal que es pogués erigir en el lloc l'església de Sant Joan de la Creu.

A banda de l'edifici esmentat, Antonio Castañer va construir en aquells terrenys diverses torres per al seu ús i el de les seus fills/filles.

* * * * * 

El mallorquín Antonio Castañer Noguera prosperó en Puerto Rico gracias a la hacienda "La Gloria" en la que se dedicada al procesamiento del café. El 28-02-1890 se casó en Ponce (Puerto Rico) con la corsa Angela Pierluisi Grau y a raiz de la independencia de Puerto Rico (1899) se retiró en Barcelona.

A finales del siglo XIX compró los terrenos de la Torre del Ángel en la Carretera de Sarrià a Vallvidrera, actual avenida de Vallvidrera, en un lugar estratégico dado que ocupaba una de las curvas de la subida a la referida localidad de Vallvidrera.

En 1905 decidió abrir en el linde de la carretera, un edificio de planta baja destinado a café-restaurant para los viajeros que subían a Vallvidrera. Además de estar estratégicamente ubicado, el lugar era magnífico puesto que eataba al lado de la estación inferior del funicular que conectaba la Plaza de Catalunya con Vallvidrera, la cual se estaba construyendo.

El restaurante se inauguró el 18-03-1906 con el nombre de "Parque de la Pineda / Parch de la Pineda" y estaba a cargo de los restauradores Font y Creus.

No sólo había servicio de café y se hacían comidas (servicio a la carta), sino que bandas de música amenizaban la estancia.

El local, de estética modernista, estaba rematado con una bandera con las cuatro barras catalanas a un lado y la Cruz de San Jorge en el otro.

Para aquellos que no disponían de tiempo, en el mismo 1906, se estableció a su lado un pequeño quiosco de venta de refrescos. Este quiosco seguía los parámetros del modernismo austríaco y también era propiedad de Antonio Castañer.

A finales de 1907, el edificio del café-restaurante se amplió, siguiendo la misma estética, con un piso superior.

Uno de los hijos de Antonio Castañer, Luis Guillermo Castañer Pierluisi, entregó el 02-05-1961 libró los terrenos al Obispado para que se pudiera erigir en el lugar la iglesia de San Juan de la Cruz.

Aparte del edificio mencionado, Antonio Castañer construyó en aquellos terrenos varios chalés para su uso y el de su descendencia.

* * * * *

The Mallorcan Antonio Castañer Noguera prospered in Puerto Rico thanks to the "La Gloria" farm where he were dedicated to the processing of coffee. On 28-02-1890, he married the Corsican Angela Pierluisi Grau in Ponce and later retired in Barcelona because of the Independence of Puerto Rico.

At the end of the 19th century, he bought the lands of the Torre del Ángel on the Carretera de Sarrià to Vallvidrera, now Vallvidrera avenue, in a strategic place since it occupied one of the curves of the ascent to the aforementioned town of Vallvidrera.

In 1905 he decided to open a ground floor building destined for a café-restaurant for travelers going up to Vallvidrera. In addition to being strategically located, the place was magnificent since it was next to the lower station of the funicular that connected the Plaza de Catalunya, in the center of Barcelona, with Vallvidrera, which was being built.

The restaurant was inaugurated on 18-03-1906 under the name "Parque de la Pineda / Parch de la Pineda" managed by the restorers Font and Creus.

Not only was there coffee service and meals were made (à la carte service), but also music bands enlivened the stay.

The place, with a Catalan Art Nouveau aesthetic, was topped with a flag with the four Catalan bars on one side and the Cross of Saint George on the other.

For those who did not have time, in 1906, a small kiosk selling soft drinks was established next to it. This kiosk followed the parameters of Austrian Sezession and was also owned by Antonio Castañer.

At the end of 1907, the cafe-restaurant building was extended, following the same aesthetic, with an upper floor.

On 02-05-1961, one of Antonio Castañer's sons, Luis Guillermo Castañer Pierluisi, delivered the land to the Bishopric so that the church of San Juan de la Cruz could be erected on the site.

Apart from the aforementioned building, Antonio Castañer built several chalets on those lands for his use and that of his descendants.

Publicitat amb la imatge del primer Cafè-restaurant

La Publicidad, 18.03.1906

El Diluvio, 19.03.1906
Detall de la inauguració

El Diluvio, 13.04.1906

La Publicidad, 29.06.1906

primer edifici
Arxiu Mpal. Sarrià-Sant Gervasi

ampliació edifici
Arxiu Mpal. Sarrià-Sant Gervasi

quiosc de refrescos

plànol quiosc
Arxiu Mpal. Sarrià-Sant Gervasi

Estat dels terrenys abans del tramvia-funicular

Urbanització de l'entorn per Antonio Castañer, amb les torres, el restaurant i el quiosc

(Vull agrair a Ignacio de Quadras la seva col·laboració en l'article 
/ Agradezco a Ignacio de Quadras su colaboración en este artículo)



dimarts, 3 de novembre del 2020

HORTA - casetes - Amílcar




En algunes revistes del 1913 es podia llegir la reivindicació de les cases (o torres) unifamiliars que estaven projectant els arquitectes catalans de l'època.

Aquestes cases eren construccions el preu de les quals oscil·lava entre les 20.000 i les 50.000 pessetes de l'època (120-300 € de l'època)

Entre aquestes es podia veure una casa erigida al carrer Nacional d'Horta, l'actual carrer Amílcar. És curiós de veure aquest carrer lliure de cases, com en l'actualitat, no urbanitzat, amb aquesta única casa.

L'arquitecte de la casa era Josep Domènech Mansana  i en ella va utilitzar alguns dels recursos dels modernistes: esgrafiats, teula morisca en bandes de colors, xemeneia artística, joc de maons en les obertures.

Josep Domènech Mansana era fill d'un altre arquitecte de l'època, Josep Domènech Estapà.

La casa ja no existeix.


* * * * * 

En algunas revistas de 1913 se podía leer la reivindicación de las casas (o torres) unifamiliares que estaban proyectando los arquitectos catalanes de la época.

Estas casas eran construcciones cuyo precio oscilava entre las 20.000 y las 50.000 pesetas de la época (120-300 € de la época)

Una de estas casas estaba en la calle Nacional de Horta, la actual calle de Amílcar. Es curioso ver esta calle libre de casas como en la actualidad, no urbanizada, solamente con esta única casa.

El arquitecto de la casa era Josep Domènech Mansana y en ella utilizó algunos de los recursos de los modernistas: esgrafiados, teja morisca con bandas de colores, chimenea artística, juego de ladrillos en las oberturas.

Josep Domènech Mansana era hijo de otro arquitecto de la época, Josep Domènech Estapà.

* * * * 

In some magazines of 1913 one could read the vindication of the single-family houses that were projecting the Catalan architects of the time, similar to the English cottages.

These houses were constructions whose price ranged between 20,000 and 50,000 pesetas at the time (€ 120-300 at the time)

One of these houses was on Calle Nacional, in Horta, the current Carrer d'Amílcar. It is curious to see this street free of houses as at present, only with this single house.

The architect of the house was Josep Domènech Mansana and in it he used some of the resources of the AN architects: sgraffito, Moorish tile with colored bands, artistic fireplace, set of bricks in the openings.

Josep Domènech Mansana was the son of another architect of the time, Josep Domènech Estapà.

The house no longer exists.

diumenge, 25 d’octubre del 2020

VILA-SECA - Fàbrica d'Enllumenat (resum)

(La Ilustración catalana, 16-01-1910)

El 10/01/1910 s'inaugurà a Vila-seca (llavors Vilaseca de Solcina) la fàbrica d'enllumenat per gas azogen, la qual cosa permetia la il·luminació de la vila.

El fet i l'edifici de la fàbrica valgueren que les autoritats de la província assistissin a la inauguració. Aquesta inauguració va ser seguida pels diferents mitjans de comunicació de l'època: La Ilustración catalana, La Actualidad (Barcelona), El Diluvio, La Publicidad.

Al llarg dels temps la fàbrica va perdre la seva funcionalitat. L'edifici no estava malmès, si més no en el seu exterior, i a més era considerat Bé d'Interès Cultural Local.

Cap al novembre del 2013 l'Ajuntament decidí d'enderrocar-la per tal de millorar la visibilitat del Celler noucentista, obra de Pere Domènech.

Us passo un reportatge gràfic de tots els fets.

Calia el seu enderrocament?

Un altre edifici original del modernisme que s'ha perdut i aquest cop ha estat en època recent.

consulteu:

https://vptmod.blogspot.com/2011/09/vila-seca-fabrica-denllumenat.html

https://vptmod.blogspot.com/2013/11/vila-seca-fabrica-denllumenat-final.html

* * * * *

El 01/10/1910 se inauguró en Vilaseca (entonces Vilaseca de Solcina) la fábrica de alumbrado por gas azogeno, lo cual facilitó la iluminación de la localidad.

El hecho y el edificio de la fábrica valieron que las autoridades de la provincia asistieran a su inauguración. Esta inauguración fue seguida por los diferentes medios de comunicación de la época: La Ilustración catalana, La Actualidad (Barcelona), El Diluvio, La Publicidad.

A lo largo de los tiempos la fábrica perdió su funcionalidad. El edificio no estaba dañado, al menos en su exterior, y además era considerado Bien de Interés Cultural Local.

Hacia el noviembre de 2013 el Ayuntamiento decidió derribarla para mejorar la visibilidad de la Bodega novecentista, obra de Pere Domènech.

Os paso un reportaje gráfico de todos los hechos.

¿Era necesario su derribo?

Otro edificio original del modernismo que se ha perdido y esta vez ha ocurrido en época reciente.

otros enlaces:

https://vptmod.blogspot.com/2011/09/vila-seca-fabrica-denllumenat.html

https://vptmod.blogspot.com/2013/11/vila-seca-fabrica-denllumenat-final.html

(El Diluvio, 10-01-1910)

(Valentí Pons, 2011)

(Javier Díaz Plaza, Diari de Tarragona, 03/06/2013)

(2020)

Agraeixo a Pep Aleu Serra que m'hagi cedit la foto actual



dissabte, 17 d’octubre del 2020

BARCELONA - Conca de Tremp

El 1911 a la revista Nuevo Mundo de Madrid apareixia un article sobre el descobriment d'una fàbrica de moneda falsa al carrer Conca de Tremp, al Carmel, llavors coneguda com "calle San Juan".

No he trobat dades sobre la casa

Us deixo l'article

* * * * *

En 1911 en la revista Nuevo Mundo de Madrid aparecía un artículo sobre el descubrimiento de una fábrica de moneda falsa en la calle Conca de Tremp, en el Carmel, entonces conocida como "calle San Juan".

No he encontrado datos sobre la casa

Os dejo el artículo









dilluns, 13 d’abril del 2020

BARCELONA - Salses - Andreu Serra (2)


(Josep Boixadera)

Si fa un temps parlàvem de l'encara existent casa d'Andreu Serra al carrer Salses, 36


(cliqueu a l'enllaç per veure-ho)

avui ho farem de la casa veïna, ara desapareguda i que és una de les pèrdues més lamentables d'Horta.

La casa es va projectar el 1902 i es va edificar el 1903/04. Era una de les moltes cases construïdes per Andreu Serra Bonvehí per la zona, però, en aquest cas, en comptes de contractar a Frederic Farreras o a Claudi Duran, contracta un mestre d'obres gairebé desconegut, en Josep Orobitg Serra, potser era un parent seu atenent al cognom.

Josep Orobitg es va titular el 1867 i s'establí a la seva localitat natal, Cervera (La Segarra, Lleida), després tornaria al Pla de Barcelona per treballar als antics municipis de Gràcia i d'Horta. A Horta va edificar altres cases en el mateix carrer de Salses.

Aquesta va ser la única obra modernista d'Orobitg i la única vinculada a Andreu Serra, qui després contractaria a Ramon Ribera o a Josep Masdeu. També és la última obra de la que es té constància d'aquest mestre d'obres.

La casa presentava tota una profusió de decoració modernista tant en les façanes com en el mirador i en els pinacles, també comptava amb una torratxa d'influència àrab.

L'arquitecte Bonaventura Conill, com a arquitecte municipal,  dóna el vist-i-plau a la seva construcció.

També era coneguda com a Can Salvà, els darrers ocupants van ser Francesc Salvà Mas i Maria Ribas Soler.

Un magnífic edifici que es perdé lamentablement l'any 1966, quan era propietat dels Escofet.

* * * * *

(signatura del mestre d'obres)


Si en un artículo anterior hablábamos de la todavía existente casa de Andrés Serra en la calle Salses, 36


(Clicar en el enlace para leerlo)

hoy lo haremos de la contigua, desaparecida y que es una de las pérdidas más lamentables de Horta.

La casa se proyectó en 1902 y se edificó entre 1903 y 1904. Era una de las muchas casas construidas por Andrés Serra Bonvehí por la zona, pero, en este caso, en vez de contratar a Frederic Farreras o a Claudi Duran, contrata un maestro de obras casi desconocido, José Orobitg Serra, tal vez fuera pariente suyo atendiendo el apellido.

José Orobitg se tituló en 1867 y se estableció en su localidad natal, Cervera (La Segarra, Lleida), después volvería a Barcelona para trabajar en los antiguos municipios de Gràcia y de Horta. En Horta edificó otras casas en la misma calle de Salses.


Esta fue la única obra modernista de Orobitg y la única vinculada a Andreu Serra, quien después contrataría a Ramon Ribera o Josep Masdeu. También es la última obra de la que se tiene constancia de este maestro de obras.

La casa presentaba toda una profusión de decoración modernista tanto en las fachadas como en el mirador, así como en los pináculos, también contaba con una torrecilla de influencia árabe.

El arquitecto Bonaventura Conill, como arquitecto municipal, da el visto bueno a su construcción.

Un magnífico edificio que se perdió lamentablemente en 1966, cuando era propiedad de Escofet.

* * * * *
(fons Felip Capdevila)


If in a previous article we talked about the still existing Andrés Serra's house on Calle Salses, 36


(Click on the link to read it)

Today we will make it of the contiguous one, disappeared and that is one of the most unfortunate losses in Horta.

The house was designed in 1902 and was built between 1903 and 1904. It was one of the many houses built by Andrés Serra Bonvehí in the area, but, in this case, instead of hiring Frederic Farreras or Claudi Duran, he hired a buildmaster almost unknown, José Orobitg Serra, perhaps was a relative of his attending the last name.

José Orobitg graduated in 1867 and settled in his native town, Cervera (La Segarra, Lleida), later he would return to Barcelona to work in the old municipalities of Gràcia and Horta. In Horta he built other houses on the same street as Salses.

This was Orobitg's only ANt work and the only one linked to Andreu Serra, who would later hire Ramon Ribera or Josep Masdeu. It is also the last work that this master builder is aware of.

The house presented a profusion of AN decoration both on the facades and in the viewpoint, as well as on the pinnacles, it also had a turret with Arab influence.

The architect Bonaventura Conill, as municipal architect, gave the permission of its construction.

This building was unfortunately lost in 1966.

signatures d'Andreu Serra i conformitat de B. Conill


actualment



dissabte, 30 de novembre del 2019

BARCELONA - Lluís Muncunill - Royal Hotel Meublé



(Brangulí)

(fotos al final)

* * * * *

Lluís Muncunill l'arquitecte modernista de Terrassa també construí una obra a Barcelona:

Es tracta del Royal Hotel Meublé, que obrí les seves portes al carrer del Carme, a tocar de les Rambles, el 1914.

L'Hotel ocupava un edifici més antic, rehabilitat per a les seves noves funcions i ornamentat amb elements modernistes.

Era propietat de l'empresa formada pels senyors Perelló i Busquets els quals ja posseïen el restaurant del monestir de Montserrat.

L'hotel disposava de 125 cambres, moltes d'elles amb lavabo i bany amb banyera inclosa: un luxe per l'època amb el cost de 3 pessetes. Com es pot veure en la foto, els llits, de bronze, tenien cobrellits modernistes.

La Sala de Lectura tenia mobiliari de la casa Thonet dissenyat per Otto Wagner.

El negoci era fructífer i el 1918 l'hotel s'amplià amb la casa contigua, afegint 37 noves habitacions. Sobte veure l'anunci en català en la premsa de l'època.

Actualment ja no existeix.

* * * * * 

Lluís Muncunill el arquitecto modernista de Terrassa también construyó una obra en Barcelona:

Se trata del Royal Hotel Meublé, que abrió sus puertas en la calle del Carme, junto a las Ramblas, en 1914.

El Hotel ocupaba un edificio más antiguo, rehabilitado para sus nuevas funciones y decorado con elementos modernistas.

Era propiedad de la empresa formada por los señores Perelló y Busquets los cuales eran los propietarios también del restaurante del monasterio de Montserrat.

El hotel disponía de 125 cámaras, muchas de ellas con lavabo y baño con bañera incluida: un lujo para la época con el coste de 3 pesetas. Como se observa en la foto, las camas, de bronce, tenían colchas modernistas.

La Sala de Lectura tenía mobiliario de la casa Thonet diseñado por Otto Wagner.

El negocio era fructífero y el 1918 el hotel se amplió con la casa contigua, añadiendo 37 nuevas habitaciones. Sorprende ver el anuncio en catalán en la prensa de la época.

Actualmente ya no existe

* * * * *

Lluís Muncunill the Art Nouveau architect of Terrassa also built a work in Barcelona:

This is the Royal Hotel Meublé, which opened its doors on Carme Street, next to Las Ramblas, in 1914.

The Hotel occupied an older building, rehabilitated for its new functions and decorated with Art Nouveau elements.

It was owned by the company formed by Messrs. Perelló y Busquets who were also the owners of the Montserrat monastery restaurant.

The hotel had 125 cameras, many of them with washbasin and bathroom with a bath included: a luxury for the time with the cost of 3 pesetas. As you can see in the photo, the bronze beds had AN bedspreads.

The Reading Room had furniture from the Thonet house designed by Otto Wagner.

The business was fruitful and in 1918 the hotel was expanded with the adjoining house, adding 37 new rooms. It is surprising to see the announcement in Catalan in the press of the time.

Currently no longer exists

(Brangulí)

(BCN Atracción, num. 88, 06.1918)
Cambra


(BCN Atracción, num. 88, 06.1918)
Entrada a l'hotel - Sala de Lectura

(La Veu de Catalunya, 05.1918)                                                                 


dijous, 17 d’octubre del 2019

BARCELONA - Acadèmia San Martín


Al carrer Independència de Barcelona, núm. 307, tocant a Mallorca hi havia el Colegio Academia San Martín un centre obert en el curs 1923/24 i que tancà en la dècada dels 1980's

Ocupava dos edificis, l'esmentat d'Independència, i l'altre al carrer Xifré, 25.

El del carrer Independència corresponia a l'antiga casa-magatzem d'En Lluís Planagumà Quera projectada el 1910 per l'arquitecte Manuel J. Raspall.

Aquesta casa, d'estil modernista vienès, presentava com a característica més remarcable el segon pis i el coronament: una finestra d'arc rebaixat dividida en tres per dues columnes i un medalló o triglif en el coronament. La façana presentava esgrafiats.

Era una casa molt típica de les de l'arquitecte Raspall, es poden veure de similars a la localitat de La Garriga.

Raspall va ser un arquitecte molt prolífic en època modernista i posterior. Hem tractat altres edificis d'ell en aquest bloc (podeu clicar en el següent enllaç):


L'Acadèmia era dirigida per Joan Manuel Rovira Melià. Oferia primer i segon ensenyament i en els darrers temps era escola de comerç i d'idiomes, preparació per al Graduat Escolar i per oposicions a Banca, principalment.

Solia atorgar premis anuals als alumnes més aplicats i als de millor comportament, ja fos en el mateix centre o en locals de teatre del barri. La notícia apareixia a la premsa.

En el curs del seu 50è aniversari (1973/74) es donaren medalles i s'edità un disc amb l'himne del cinquentenari, amb la col·laboració de Mari Merche y su Panda i la veu de Miguel Rey.

L'edifici fou enderrocat

(veure reportatge fotogràfic al final de l'article)

* * * * * 

En la calle Independencia de Barcelona, ​​núm. 307, cerca de la calle Mallorca estaba el Colegio Academia San Martín, un centro abierto en el curso 1923/24 y que cerró en la década de los 1980 's

Ocupaba dos edificios, el mencionado de Independencia, y  otro en la calle Xifré, 25.

El de la calle Independencia era la antigua casa-almacén de Luis Planagumà Quera proyectada en 1910 por el arquitecto Manuel J. Raspall.

Esta casa, de estilo modernista vienés, presentaba como característica más remarcable el segundo piso y el coronamiento: una ventana de arco rebajado dividida en tres por dos columnas y un medallón o triglifo en el coronamiento. La fachada presentaba esgrafiados.

Era una casa muy típica de las del arquitecto Raspall; se pueden ver de similares en la localidad de La Garriga.

Raspall fue un arquitecto muy prolífico en época modernista y posterior. Hemos tratado otros edificios de él en este bloc (podeis clicar en el siguiente enlace para verlos):


La Academia estaba dirigida por Juan Manuel Rovira Meliá. Ofrecía primera y segunda enseñanza y en los últimos tiempos, escuela de comercio y de idiomas, preparación para el Graduado Escolar y para oposiciones a Banca, principalmente.

Solía ​​otorgar premios anuales a los alumnos más aplicados y a los de mejor comportamiento, ya fuera en el mismo centro o en locales de teatro del barrio. La noticia aparecía en la prensa.

En el curso de su 50 aniversario (1973/74) se dieron medallas y se editó un disco con el himno del cincuentenario, con la colaboración de Mari Merche y su Panda y la voz de Miguel Rey.

El edificio fue destruido

(Ver reportaje fotográfico al final del artículo)

* * * * *

In the Independencia Street of Barcelona, ​​no. 307, near Mallorca Street was the Colegio Academia San Martín, a center opened in the 1923/24 academic year and which closed in the 1980s

It occupied two buildings, the mentioned one of Independence, and another one in Xifré, 25.

The one on Independencia was the old warehouse-house of Luis Planagumà Quera, designed in 1910 by the architect Manuel J. Raspall.

This Viennese Sezession style house had the second floor and the crown as the most remarkable feature: a lowered arch window divided into three by two columns and a medallion or triglyph in the crown. The facade presented sgraffiti.

It was a very typical house of those of the architect Raspall; They can be seen similar in the town of La Garriga.

Raspall was a very prolific architect in Art Nouveau. We have spoke about other buildings of him in this bloc (you can click on the following link to see them):


The Academy was managed by Juan Manuel Rovira Meliá. It offered first and second teaching and in recent times, Trade and Language school, preparation for the Graduate School and for oppositions to Banking, mainly.

They used to give annual prizes to the most applied students and those with the best behavior, either in the same center or in theater in the neighborhood. The news appeared in the press.

In the course of its 50th anniversary (1973/74) medals were given and a record was released with the fiftieth anniversary anthem, with the collaboration of Mari Merche y su Panda and the voice of Miguel Rey.

Diluvio, 09-06-1928

paper secant (todocoleccion.net)


La Vanguardia, 29-07-1925

Medalla Premi al Més Aplicat
curs 1955/56
(todocoleccion,net)


Medalla i disc del Cinquentenari
(todocoleccion.net)

Edificació actual