dissabte, 26 d’abril del 2014

BARCELONA - carrer Pomaret - casa Ferrater




En el carrer Pomaret de l’antiga Vila de Sarrià hi ha unes quantes cases modernistes, de les quals potser la més destacable és la que ocupa els números 17 i 19.

Es tracta de la casa d’Amèlia de Ferrater, vídua de García-Navarro, erigida entre els anys 1904 i 1905 per l’arquitecte Joan Josep Hervàs.

És una casa doble envoltada de jardí i actualment ocupada pel col·legi Santa Clara International Collage.

Amèlia de Ferrater Feliu era la vídua del general de divisió José García-Navarro Navarro, antic governador militar de Barcelona i província que havia mort el juliol del 1902.

El 1904 decideix construir aquesta casa i escull l’arquitecte Joan Josep Hervàs que ja havia fet una casa per a la família Ferrater el 1903 al número 13 d’aquest carrer.Hervàs era un arquitecte nascut a la província de Madrid el 1851, titulat per l’Escola de Barcelona el 1879 tenint com a companys de promoció, entre d’altres, a Jaume Gustà (que sembla que signà alguns projectes d’Hervàs a Sarrià), a Joaquim Bassegoda, a Manuel Comas i a Gaietà Buïgas (el de l’estàtua de Colom, entre d’altres)

Va ser arquitecte municipal de Sitges, Tortosa, Manila (Filipines, quan encara era colònia espanyola) i Sarrià.

A Sarrià va treballar per les famílies Ferrater, Galceran, Rosales, Ponsà i Pérez Samanillo. Per a l'indiano Pérez Samanillo cal esmentar que anys després de projectar-li la casa del passeig de la Bonanova, actualment desapareguda, li construí el palauet, ara mutilat, del xamfrà Balmes i Diagonal, premi de l’Ajuntament de Barcelona (1910) i actualment seu del Círculo Ecuestre.

La casa pren com a inici el modernisme goticitzant amb àmplia decoració floral al voltant de les obertures i dels falsos pilars, trencadís entre les corbes i contracorbes del coronament i en algunes llindes i tanques de ferro forjat d’accés a cadascuna de les cases.








En la calle Pomaret, en la antigua Villa de Sarrià hay unas cuantas casas modernistas, de las cuales quizá la más destacable es la que ocupa los números 17 y 19.

Se trata de la casa de Amelia de Ferrater, viuda de García-Navarro, erigida entre los años 1904 y 1905 por el arquitecto Juan José Hervás.

Es una casa doble rodeada de jardín y actualmente ocupada por el colegio Santa Clara International Collage.

Amelia de Ferrater Feliu era la viuda del general de división José García-Navarro Navarro, antiguo gobernador militar de Barcelona y provincia que había muerto en julio de 1902.

En 1904 decide construir esta casa y escoge al arquitecto Juan José Hervás, que ya había hecho una casa para la familia Ferrater en 1903 en el número 13 de la misma calle.

Hervás era un arquitecto nacido en la provincia de Madrid en 1851, titulado por la Escuela de Barcelona en 1879 teniendo como compañeros de promoción, entre otros, a Jaime Gustà (quien parece que firmó algunos proyectos de Hervás en Sarrià), Joaquim Bassegoda, Manuel Comas y Cayetano Buïgas (autor, entre otras, de la estatua de Colón de Barcelona)

Fue arquitecto municipal de Sitges, Tortosa, Manila (Filipinas, cuando aún era colonia española) y Sarrià.

En Sarrià trabajó para las familias Ferrater, Galceran, Rosales, Ponsà y Pérez Samanillo. Para este último, años después de proyectarle el chalet del paseo de la Bonanova, actualmente desaparecido, le construyó el palacete, ahora mutilado, del chaflán Balmes con Diagonal, premio del Ayuntamiento de Barcelona (1910 ) y actualmente sede del Círculo Ecuestre.


El estilo de la casa se enmarca en el modernisme de inspiración gótica con amplia decoración floral alrededor de las oberturas y de los falsos pilares, trencadís entre las curvas y contracurvas del coronamiento y en algunos dinteles, y verjas de hierro forjado de acceso a cada una de las casas.

dissabte, 12 d’abril del 2014

BARCELONA - Farmàcia Doctor Comabella (c/ Carme, 23)

El 1851 Francesc Daniel Molina i Casamajó, un dels millors arquitectes barcelonins de l’època, autor entre d’altres de la Plaça Reial, de la Font del Geni Català i del coronament de l’Ajuntament de Barcelona, va projectar la casa d’Epifani de Fortuny al carrer del Carme, 23.

El 1874, Felip Comabella i Guimet, nascut a Montargull (Artesa de Segre, Lleida) el 13 de maig de 1841, es llicencià en farmàcia i s’establí en els baixos de la casa en qüestió. Felip Comabella era un farmacèutic de renom com ho prova el fet que hagués aconseguit una medalla d’or en l’Exposició d’Ambers (Bèlgica) del 1885 per algun dels  productes que va presentar i que el 1895 fou nomenat membre de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona, a més era comendador i cavaller de la Reial Orde d’Isabel la Catòlica.  Estava casat amb Concepció Maluquer Porta. Felip Comabella va morir a Barcelona el 9 de maig del 1901.

El seu fill, Joan Comabella i Maluquer, es va doctorar en farmàcia el 1897 i també era llicenciat en Ciències Biològiques. Es va casar amb una altra Maluquer, Josefina Maluquer Anzizu, filla d’Eduard Maluquer, antic president de la Diputació (1886/90), diputat a Corts i senador.

El 1904 decidí reformar la farmàcia i va encarregar el disseny a l’arquitecte Guillem Busquets Vautravens, arquitecte autor d’altres farmàcies modernistes de la ciutat.

Busquets va comptar amb l’ajut d’insignes artistes: la façana, de la qual resta el primer pis, era de marbres vermellosos i grisencs obrats en el taller dels germans Franzi, l’escultura d ’Alfons Juyol  i els ferros decoratius de Manuel Ballarín. Per l’interior, de tonalitats clares, va utilitzar mosaics de Mario Maragliano, rajoles de Pujol i Bausis, mobiliari de roure de Gaspar Homar i ebenisteria d’Emili Sangenís, amb pintura decorativa de Francesc Lleixa, treball en guix de Felip Fisse i medalles d’Ignasi Damians.

En els premis de l'Ajuntament als millors edificis i establiments de la ciutat del 1904 atorgats el 20 de novembre del 1905 va obtenir l'accèsit en la categoria d'establiments comercials.

Joan Comabella va morir el 15 de març del 1921 i la farmàcia passà al seu fill, Manuel Comabella  Maluquer.

Manuel Comabella fou el qui va reformar la façana el 1926, reforma que sembla va ser projectada pel propi Busquets.

El 1946 la farmàcia va ser traspassada a Josep Maria Mas Grau i el 1997 passà a mans la seva filla Montserrat Mas Docampo.

L’interior s’ha conservat força bé.

Dos micos tocant instruments musicals que es troben al bell mig del balcó del primer pis recorden l’existència d’una escola de música. Es va instal.lar al 2006, quan es va restaurar la façana de la farmàcia a instàncies i amb suport de l’Ajuntament. A aquest entresolat hi havia un taller de reparació de saxofons i en algun moment donat es va eliminar la barana original i es va col·locar un equip d’aire condicionat. Quan es van fer retirar l’aire condicionat i els rètols instal.lats que incomplien la normativa, calia reposar la barana, de la que no hi havia informació. El titular del taller de saxofons va proposar fer una barana de forja amb aquests motius musicals que d’alguna manera identificaven l’activitat, cosa que se’ls va acceptar. Amb el temps l’escola va marxar i ha quedat la barana com a record

Més fotos a:

(Gràcies Trinidad)

Aprofito per recomanar el bloc de la Trinidad Vilchez.


(La Exposición, 1897)


(foto: Valentí Pons Toujouse)


(foto: María Trinidad Vilchez) 


(foto: María Trinidad Vilchez) 


En 1851 Francisco Daniel Molina y Casamajó, uno de los mejores arquitectos barceloneses de la época , autor entre otros de la Plaza Real, de la Fuente del Genio Catalán y del coronamiento del Ayuntamiento de Barcelona, proyectó la casa de Epifanio de Fortuny en la calle del Carmen, 23.

En 1874, Felipe Comabella y Guimet, nacido en Montargull (Artesa de Segre, Lleida) el 13 de mayo de 1841, se licenció en farmacia y se estableció en los bajos de la casa en cuestión. Felipe Comabella era un farmacéutico de renombre como lo prueba el hecho de que hubiera conseguido una medalla de oro en la Exposición de Amberes (Bélgica) de 1885 por alguno de los productos que presentó y que en 1895 fuera nombrado miembro de la Real Academia de Medicina y Cirugía de Barcelona, además era comendador y caballero de la Real Orden de Isabel la Católica. Estaba casado con Concepción Maluquer Porta. Felipe Comabella murió en Barcelona el 9 de mayo de 1901.

Su hijo , Juan Comabella y Maluquer, se doctoró en farmacia en 1897 y también era licenciado en Ciencias Biológicas. Se casó con otra Maluquer, Josefina Maluquer Anzizu, hija de Eduardo Maluquer, antiguo presidente de la Diputación (1886/90), diputado en Cortes y senador.

En 1904 decidió reformar la farmacia y encargó el diseño al arquitecto Guillem Busquets Vautravens, arquitecto autor de otras farmacias modernistas de la ciudad.

Busquets contó con la ayuda de insignes artistas: la fachada, de la que queda el primer piso, era de mármoles rojizos y grisáceos obrados en el taller de los hermanos Franzi, la escultura de Alfonso Juyol y los hierros decorativos de Manuel Ballarín. Para el interior de tonalidades claras, utilizó mosaicos de Mario Maragliano, baldosas de Pujol i Bausis, mobiliario de roble de Gaspar Homar y ebanistería de Emili Sangenís, además de pintura decorativa de Francisco Lleixa, trabajo en yeso de Felipe Fisse y medallas de Ignacio Damians.

En los premios del Ayuntamiento a los mejores edificios y establecimientos de la ciudad del 1904 otorgados el 20 de noviembre del 1905 obtuvo el accesit en la categoría de establecimientos comerciales.

Juan Comabella murió el 15 de marzo de 1921 y la farmacia pasó a su hijo, Manuel Comabella Maluquer.

Manuel Comabella fue quien que reformó la fachada en 1926, reforma que parece fue proyectada por el propio Busquets. En 1946 la farmacia fue traspasada a José María Mas Grau y en 1997 pasó a manos de su hija Montserrat Mas Docampo.

El interior se ha conservado bastante bien.

Dos monos tocando instrumentos musicales que se encuentran en medio del balcón del primer piso recuerdan la existencia de una antigua escuela de música. Se instaló en 2006, cuando se restauró la fachada de la farmacia a instancias y con apoyo del Ayuntamiento. En este altillo había un taller de reparación de saxofones y en algún momento dado se eliminó la barandilla original y se colocó un equipo de aire acondicionado. Cuando se hicieron retirar el aire acondicionado y los rótulos instalados que incumplían la normativa, era necesario reponer la barandilla, de la que no había información. El titular del taller de saxofón propuso hacer una barandilla de forja con estos motivos musicales que de alguna manera identificaban la actividad, lo que se les aceptó. Con el tiempo la escuela se marchó y ha quedado la barandilla como recuerdo

Más fotos en :

(Gracias Trinidad)

Aprovecho para recomendar el bloque de Trinidad Vilchez.

dimarts, 1 d’abril del 2014

SABADELL - Safareig de la Creu Alta

Josep Renom (Sabadell, 1880-1931) va obtenir el títol d’arquitecte el 1907 a l’Escola de Barcelona. Va ser un dels grans artífexs del Sabadell de principis de Segle XX, ciutat de la que va ser arquitecte municipal entre els anys 1910 i 1931.

Entre la seva obra són notables el Mercat Municipal, el desaparegut Quiosc de Música de la plaça Robert, les cases Arimon, Buxó, Trullàs, Menna Claramunt, entre d’altres, alguns despatxos comercials  i la col·laboració en la Torre de les Aigües.

En les seves tasques municipals també va projectar tres safareigs, un primer de modernista al carrer Blasco de Garay (1910, desaparegut), el que ens ocupa de la Creu Alta (1913) i un tercer al barri de Gràcia, al carrer de la Reina Elionor, 110 (1926/31) amb influències de l’art déco.

El de la Creu Alta ocupa l’illa delimitada pels carrers del papa Pius XI, de Borràs i de Sant Isidre. Es va construir el 1913 i si bé en un principi estava previst que en un extrem s’aixequés una casa de planta i pis, al final el projecte  va ser modificat i va quedar tal com està ara.

És una obra de maó vist amb un revestiment de pedra irregular en la part baixa i d’estuc a la resta de façana, el qual està decorat amb uns esgrafiats a base d’espirals i ones que remarquen la influència del modernisme de tipus austríac en l’obra. Un coronament mixtilini remata l’edifici.

Després d’uns anys de decadència i la pèrdua dels safareigs que li donaven la funció, es va restaurar i rehabilitar i des del 2006 estatja la Biblioteca de la Creu Alta.

Per conèixer l’obra d’aquest arquitecte cal recomanar el llibre “Josep Renom, arquitecte” de l’historiador de l’art Josep Casamartina i Parassols editat per la Fundació Bosch i Cardellach l’any 2000.




Josep Renom (Sabadell, 1880 a 1931) obtuvo el título de arquitecto en 1907 en la Escuela de Barcelona. Fue uno de los grandes artífices del Sabadell de principios de Siglo XX, ciudad de la que fue arquitecto municipal entre los años 1910 y 1931.

Entre su obra cabe destacar el Mercado Municipal, el desaparecido Quiosco de Música de la plaza Robert, las casas Arimon, Buxó, Trullàs, Menna Claramunt, entre otras, algunos despachos comerciales y la colaboración en la Torre de las Aguas.

Dentro de su labor municipal también proyectó tres lavaderos, un primero modernista en la calle Blasco de Garay (1910, desaparecido), el que nos ocupa de la Creu Alta (1913) y un tercero en el barrio de Gracia, en la calle de la Reina Elionor, 110 (1926/31) con influencias del art déco.

El de la Creu Alta ocupa la manzana delimitada por las calles del Papa Pius XI, de Borrás y de Sant Isidre. Se construyó en 1913 y si bien en un principio estaba previsto que en un extremo se levantara una casa de planta y piso, al final modificó el proyecto y quedó tal como está ahora.

Es una obra de ladrillo visto con un revestimiento de piedra irregular en la parte baja y de estuco en el resto de fachada, el cual está decorado con unos esgrafiados a base de espirales y ondas que remarcan la influencia del modernismo de tipo austriaco en la obra. Un remate mixtilíneo remata el edificio.

Después de unos años de decadencia y la pérdida de los lavaderos que le daban la función, se restauró y rehabilitó y desde el año 2006 alberga la Biblioteca de la Creu Alta.


Para conocer la obra de este arquitecto recomiendo el libro "Josep Renom, arquitecte" del historiador del arte Josep Casamartina i Parassols editado por la Fundación Bosch i Cardellach el año 2000.