Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joan Rubió Bellver. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joan Rubió Bellver. Mostrar tots els missatges

diumenge, 20 de juliol del 2025

Parròquia de Santa Ana - Bogotá







fotos: Josep Casanovas Cristobal

    
                                   Sagrado Corazón (Gijón) -Valentí Pons-


El meu amic Josep Casanovas  m'ha passat algunes fotos d'edificis modernistes a Bogotà (Colòmbia). Entre ells hi ha aquesta església que, tot i ser moderna, presenta trets característics del modernisme català.

L'edifici va ser projectat pels enginyers colombians Jorge Alberto Perry i Luis Alberto Martínez.

Ignoro si tenien coneixença de l'obra de Gaudí, però l'església destaca sobre tot per l'ús continu de l'arc parabòlic, un arc que aguanta amb força les estructures i que a més resulta ser un element més econòmic i d'una gran bellesa.

L'interior i la façana lateral externa em recorda a l'obra religiosa de Rubió i Bellver, poso com a exemple l'església que va dissenyar per a la ciutat asturiana de Xixon.

L'església de Santa Ana és de fàbrica de maó vist. Una torre alta i prima li dóna una gran esbeltesa. L'interior és auster, però amb una gran lluminositat. Es troba a la zona de Teusaquillo.

Es va construir en deu anys, entre el 1936 i el 1946 i el 16/03/1942, quan hi havia de capellà Mn Felipe Álvarez del Río, va ser consagrada com a parròquia.

* * * * * 

Mi amigo Josep Casanovas me ha pasado algunas fotos de edificios modernistas en Bogotá (Colombia). Entre ellos se encuentra esta iglesia que, a pesar de ser moderna, presenta rasgos característicos del modernismo catalán.

El edificio fue proyectado por los ingenieros colombianos Jorge Alberto Perry y Luis Alberto Martínez.

Ignoro si tenían conocimiento de la obra de Gaudí, pero la iglesia destaca sobre todo por el uso continuo del arco parabólico, un arco que aguanta con fuerza las estructuras y que además resulta ser un elemento más económico y de una gran belleza.

El interior y la fachada lateral externa me recuerda a la obra religiosa de Rubió y Bellver, pongo como ejemplo la iglesia que diseñó para la ciudad asturiana de Gijón.

La iglesia de Santa Ana está construida en ladrillo visto. Una torre alta y delgada le da una gran esbeltez. El interior es austero y tiene una gran luminosidad. Se encuentra en la zona de Teusaquillo.

Se construyó en diez años, entre 1936 y 1946 y el 16/03/1942, cuando estaba de sacerdote Mn Felipe Álvarez del Río, fue consagrada como parroquia.

* * * * * 

My friend Josep Casanovas sent me some photos of Art Nouveau buildings in Bogotá (Colombia). Among them is this church, which, despite being modern, displays characteristic features of Catalan modernisme.

The building was designed by Colombian engineers Jorge Alberto Perry and Luis Alberto Martínez.

I don't know if they were familiar with Gaudí's work, but the church stands out above all for its continued use of the parabolic arch, an arch that strongly supports the structures and also proves to be a more economical and extremely beautiful element.

The interior and the external side façade remind me of the religious work of Rubió y Bellver. I give as an example the church he designed for the Asturian city of  Gijón.

The Church of Santa Ana is made of exposed brick. A tall, slender tower gives it a great slenderness.

It was built in ten years, between 1936 and 1946 and on 16/03/1942, when the priest was Felipe Álvarez del Río, it was consecrated as a parish.


Més fotos i dades a :

Xixon:

Bogotà:



dimecres, 16 de febrer del 2022

BARCELONA - Casa Alemany - Rubió Bellver


façana principal

façana posterior 
fotos: Valentí Pons Toujouse

La Casa Alemany és un dels primers treballs de l'arquitecte Joan Rubió i Bellver. A l'igual que en totes les seves primeres obres (Casa Canals o dels Matons, obres a la Colònia Güell) es tracta d'un edifici on el treball decoratiu es basa en el joc i distribució del maó vist i en el recobriment ceràmic.

La casa, localitzada en l'antic poble de Sarrià, té entrada per General Vives, 29, a tocar de la Ronda de Dalt, i façana posterior a Martorell i Peña, 8. Quan es va construir el nom del carrer era Casamitjana. Pertanyia al matrimoni Alemany - Albert.

Alexandre Alemany Anglès (1871-1926) va encomanar aquesta torre d'estiueig a Rubió i Bellver a mitjans del 1900 i el 1901 estava enllestida. 

Alemany i la seva dona, Concepció Albert Sánchez, tenien el seu domicili particular al carrer Casp, 41. El matrimoni tenia set fills: Montserrat, Josep Maria, Paquita, Ramon, Concepció, Pilar i Mercedes.

Alemany va ser president de la Unió d'Antics Escolans de Montserrat (22/02/1914-24/02/1917) i posteriorment president de l'Orfeó Montserrat.

Tenia un magatzem a les Corts Catalanes, 737-739 destinat a garatge per automòbils als anys 1920's.

Tant ell com la seva muller estan enterrats al Cementiri de Sarrià.

* * * * * 

La Casa Alemany fue uno de los primeros trabajos del arquitecto Joan Rubió i Bellver. Al igual que en todas sus primeras obras (Casa Canals o dels Matons, obras en la Colònia Güell) se trata de un edificio donde el trabajo decorativo se basa en el juego y distribución del ladrillo visto y en el recubrimiento cerámico.

La casa, localizada en el antiguo pueblo de Sarrià, tiene entrada por General Vives, 29, junto a la Ronda de Dalt, y fachada posterior a Martorell y Peña, 8. Cuando se construyó el nombre de la calle era Casamitjana. Pertenecía al matrimonio Alemany - Albert.

Alexandre Alemany Anglès (1871-1926) encargó su torre de veraneo a Rubió i Bellver a mediados de 1900 y 1901 estaba terminada.

Alemany y su esposa, Concepción Albert Sánchez, tenían su domicilio particular en la calle Casp, 41 (Barcelona). El matrimonio tenía siete hijos: Montserrat, José María, Paquita, Ramón, Concepción, Pilar y Mercedes.

Alemany fue presidente de la Unió d'Antics Escolans de Montserrat (22/02/1914-24/02/1917) y posteriormente presidente del Orfeó Montserrat.

Tenía un almacén en la Gran Vía de Les Corts Catalanes, 737-739 destinado a garaje para automóviles en los años 1920's.

Tanto él como su esposa están enterrados en el Cementerio de Sarrià.

* * * * *

The Casa Alemany was one of the first works by the architect Joan Rubió i Bellver. As in all his first works (Casa Canals or dels Matons, works in the Colònia Güell) it is a building where the decorative work is based on the play and distribution of the exposed brick and the ceramic coating of the same.

The house, located in the old town of Sarrià, has entrance by General Vives, 29, next to the Ronda de Dalt, and rear facade to Martorell and Peña, 8. When the hous was built, the name of the street was Casamitjana. It belonged to the Alemany-Albert marriage.

Alexandre Alemany Anglès (1871-1926) commissioned his summer tower to architect Rubió i Bellver in mid-1900 and was completed in 1901.

Alemany and his wife, Concepción Albert Sánchez, had their private home at Casp, 41 (Barcelona). The couple had seven children: Montserrat, José María, Paquita, Ramón, Concepción, Pilar and Mercedes.

Alemany was president of the Unió d'Antics Escolans de Montserrat (22/02 / 1914-24 / 02/1917) and later president of the Orfeó Montserrat.

It had a warehouse on Gran Vía de Les Corts Catalanes, 737-739 intended for a car garage in the 1920's.

Both he and his wife are buried in the Sarrià Cemetery.


dissabte, 10 de juliol del 2021

GELIDA - Ruta modernista


Avui us proposo una ruta modernista que vaig fer fa poc a Gelida (Barcelona)

Hoy os propongo una ruta modernista que realicé hace poco en Gelida (Barcelona)

Today I propose an Art Nouveaut route that I did recently in Gelida (Barcelona).


Casa Miquel Valls. Marquès de Gelida, 14-16. 1924
Unió del Casal Gelidenc. Major, 8. 1917
Casa Ràfols. Major, 18. 1921
Casa Pallejà. Barceloneta, 41. 1903
Can Jové. Sant Lluís, 13-19. 1911-13
Ca la Sara. Sant Lluís, 9-11. 1909

Cal Palahí. Major, 87                               Cal Folch. Major, 100. 1911
(fotos anteriors a la visita)
Cases Pere Taulé. Sant Antoni, 17-25. 1910
Ca l'Adela. Mossèn Jaume Via, 71. 1910

Casa Maria Valls. Mossèn Jaume Via, 65. 1910       Cal Boada. Mossèn Jaume Via, 63. 1910

Casa Mn. Jaume Via. Mossèn Jaume Via, 11-15. 1909

Capella del Santíssim. Plaça de l'Església. 1911-29

Cal destacar la Casa Maria Valls de l'arquitecte Joan Rubió i Bellver i la Capella d'Isidre Puig Boada, ambdós arquitectes vinculats a Gaudí

(fotos: Valentí Pons Toujouse)

divendres, 8 de gener del 2021

BARCELONA - Sanatori del Tibidabo "El Castell"


-FOTOS AL FINAL DE L'ARTICLE -

Arran d'una entrevista que ens va fer TV3 a l'historiador de l'art Josep Casamartina i a mi, vaig tornar a visitar l'edifici conegut com "El Castell" a Les Planes, l'únic supervivent del Sanatori del Tibidabo i que cada cop està més i més degradat.

El doctor Salvador Andreu, juntament amb els doctors Ribas Perdigó i Josep Maria Bofill, entre d'altres, van constituir la societat "Sanatorio del Tibidabo" per tal d'establir-ne un sanatori antituberculós tot aprofitant els "bons aires" de la muntanya. Per això van comprar uns terrenys de la finca de Can Rectoret.

El Sanatori serviria d'excusa per construir una Ciutat Jardí a l'estil de la de l'avinguda del Tibidabo i crear una línia de funicular que tingués el seu origen en el centre de Barcelona i que connectaria amb el Sanatori.

Van encarregar a l'arquitecte Joan Rubió i Bellver la construcció del conjunt, essent Josep Bayó el seu contractista (el mateix que solia contractar Antoni Gaudí). El 1903 es va iniciar l'edifici de manteniment (safareig i desinfecció), edifici del qual no s'han trobat plànols, i el 1906 l'edifici del Sanatori. En els plànols del Sanatori presentats a l'Ajuntament del poble de Sarrià ja es pot veure l'existència de l'edifici dels Safareigs.

L'edifici del Safareig, conegut popularment com "El Castell" és una obra moderna que s'avança en tot a l'arquitectura dels nostres dies, un edifici que s'anticipa al lema "Less is More", un edifici que es podria considerar lecourbeserià abans del Le Corbusier.

És un edifici construït amb maó vist molt prim amb una planta que ens recorda una flor: un cercle envoltat de vuit absidioles rematades tots elles amb una cúpula cònica.

L'ornamentació és la pròpia estructura. Els únics detalls que es deixen veure són un trencadís a les cúpules i entreplantes que alhora que decoratiu és funcional donat que facilita l'evacuació de l'aigua de la pluja.

El maó té com a referent decoratiu un joc de dos de verticals i un d'horitzontal alternatius a cada filada.

Un pont salva el desnivell de la muntanya i ens porta a l'entrada de l'edifici. L'interior és molt lluminós gràcies al gran nombre d'obertures.

Del Sanatori no resta cap record, tampoc no hem vist cap fotografia. No va arribar a fer-se servir com a tal però se sap que va servir d'hospital dels ferits de les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil i que posteriorment va ser destruït.

El Castell va passar a ser habitatge privat, després taller d'escultura, va estar "okupat" i ara, encara en mans privades, està molt deteriorat.

* * * *

A raíz de una entrevista que nos hizo TV3 al historiador del arte Josep Casamartina y a mí, volví a visitar el edificio conocido como "El Castillo / El Castell" en Les Planes; el único superviviente del Sanatorio del Tibidabo y que cada vez está más y más degradado.

El doctor Salvador Andreu, junto con los doctores Ribas Perdigó y Josep Maria Bofill, entre otros, constituyeron la sociedad "Sanatorio del Tibidabo" para establecer un sanatorio antituberculoso aprovechando los "saludables aires" de la montaña . Por ello compraron unos terrenos de la finca de Can Rectoret.

El Sanatorio serviría de excusa para poder construir una Ciudad Jardín al estilo de la de la avenida del Tibidabo y crear una línea de funicular que tuviera su origen en el centro de Barcelona y que conectaría con el Sanatorio.

Encargaron al arquitecto Joan Rubió i Bellver la construcción del conjunto, siendo Josep Bayó el contratista de las obras (el mismo que solía utilizar Antoni Gaudí). En 1903 se inició el edificio de mantenimiento (lavadero y desinfección), edificio del que no se han encontrado planos, y en 1906 el edificio del Sanatorio. En los planos del Sanatorio que se presentaron al Ayuntamiento del pueblo de Sarrià ya se puede ver la existencia del edificio de los Lavaderos.

El edificio del Lavadero, conocido popularmente como "El Castillo" es una obra moderna que se adelanta en todo a la arquitectura de nuestros días, un edificio que se anticipa al lema "Less is More", un edificio que se podría considerar como lecorbuseriano antes de Le Corbusier.

Es un edificio construido con ladrillo visto muy delgado con una planta que nos recuerda una flor: un círculo rodeado de ocho absidiolos rematados todos ellos con una cúpula cónica.

La propia estructura es la decoración. Los únicos detalles que se dejan ver son el trencadís de las cúpulas y entreplantas que a la vez que decorativo es funcional ya que facilita la evacuación del agua de la lluvia.

El ladrillo tiene como referente decorativo un juego de dos de verticales y uno horizontal alternativos en cada hilada.

Un puente salva el desnivel de la montaña y nos permite la entrada del edificio. El interior es muy luminoso gracias al gran número de oberturas.

Del Sanatorio no queda ningún recuerdo, tampoco hemos visto ninguna fotografía. No llegó a utilizarse como tal pero se sabe que sirvió como hospital para los heridos de las Brigadas Internacionales durante la Guerra Civil y que posteriormente fue destruido.

El Castell pasó a ser vivienda privada, después taller de escultura, estuvo "okupado" y ahora, todavía en manos privadas, está muy deteriorado.

* * * *

As a result of an interview that TV3 did with the Art Historian Josep Casamartina and me, I went back to visit the building known as "El Castell" in Les Planes; the only survivor of the Sanatorio del Tibidabo and that is becoming more and more degraded.

Dr. Salvador Andreu, along with Doctors Ribas Perdigó and Josep Maria Bofill, among others, formed the society "Sanatorio del Tibidabo" to establish an antituberculous sanatorium taking advantage of the "healthy airs" of the mountain. That is why they bought some land on the Can Rectoret estate.

The Sanatorium would serve as an excuse to be able to build a Garden City in the style of the one on Avenida del Tibidabo and create a funicular line that originated in the center of Barcelona and would connect with the Sanatorium.

The architect Joan Rubió i Bellver was commissioned to build the complex, with Josep Bayó being the contractor for the works (the same one Antoni Gaudí used to use). In 1903 the maintenance building (laundry and disinfection) was started, a building for which no plans have been found, and in 1906 the Sanatorium building. In the plans of the Sanatorium that were presented to the City Council of the town of Sarrià, you can already see the existence of the Laundry facilities.

The Lavadero building, popularly known as "El Castillo" is a modern work that is ahead of the architecture of our days, a building that anticipates the slogan "Less is More", a building that could be considered as Lecorbuserian before by Le Corbusier.

It is a building built with very thin exposed brick with a plant that reminds us of a flower: a circle surrounded by eight apses, all topped with a conical dome.

The structure itself is the decoration. The only details that can be seen are the trencadís of the domes and mezzanines, which, as well as being decorative, is functional as it facilitates the evacuation of rainwater.

The brick has as a decorative reference a set of two alternate verticals and one horizontal in each course.

A bridge saves the slope of the mountain and allows us to enter the building. The interior is very bright thanks to the large number of openings.

No memory remains of the Sanatorium, nor have we seen any photographs. It was never used as such but it is known that it served as a hospital for the wounded of the International Brigades during the Civil War and was later destroyed.

El Castell became a private home, later a sculpture workshop, it was "squatted" and now, still in private hands, it is very deteriorated.


plànol Arxiu Mpal. Sarrià-Sant Gervasi del Sanatori






fotos: Valentí Pons Toujouse les actuals i Arxiu Centre Excursionista de Catalunya (C.E.C.) les antigues

L'edifici des de lluny (Albert Esteves)





dimecres, 18 de juliol del 2018

PALMA - Son Alegre - un possible Antoni Gaudí?


A El Terreno de Palma, segurament en l'actual Passeig Marítim, s'alçava "Villa Alegre" o "Son Alegre" propietat de Josep Balet.

L'ús de pedra brescada (o pedra en sec) sobre maó i la decoració amb plats de ceràmica així com l'ús de caminois amb grutes de columnes inclinades, com al Park Güell barceloní, i amb parets recobertes de trencadís fan pensar en una possible actuació d'en Gaudí.

(Arxiu Municipal de Barcelona, Editorial López, Il. Catalana, 02-10-1910)

Gaudí en aquella època treballava en la Seu mallorquina i amb l'esmentat Park Güell i, potser va ajudar en la seva ornamentació i en la urbanització del terreny. També es podria parlar d'una possible influència de Rubió i Bellver en el treball de la pedra sense desbastar i en l'estil gaudinià de l'obra.


Joan Bassegoda en el seu llibre "El Gran Gaudí" i en altres no parla d'aquesta obra pel que és difícil que Gaudí intervingués. Parlant amb ell, tampoc m'ho va afirmar.

(Il. Catalana, 02-10-1910)

Tampoc sabem molt sobre el seu propietari, Josep Balet, que segons l'article de "La Ilustració Catalana" (02-10-1910), va ser-ne el director d'obres. Podria tractar-se de Josep Balet i Graells, nascut a Manresa (Bages, Barcelona)  i que es traslladà de Catalunya a Palma en guanyar la concessió de la xarxa de telefonia a Ciutat i que, a més, posseïa una botiga al carrer Palau Reial de distribució de pel·lícules cinematogràfiques dels Lumière, Gaumont i Pathé Frères, entre d'altres, negoci que continuà a gran escala el seu fill Ramon Balet i Raurich.

Com a nota anecdòtica, intercalem una notícia que va publicar La Vanguardia sobre un robatori a la casa el 18-05-1920

(La Vanguardia, 18-05-1920)


La vil·la també era coneguda com "Sa Casa d'es Plats" pels plats de ceràmica de la façana.

La seva destrucció fou una lamentable pèrdua per al patrimoni balear.

* * * * *

En El Terreno de Palma, seguramente en el actual Paseo Marítimo, se alzaba "Villa Alegre" o "Son Alegre" propiedad de José Balet.

(Il. Catalana, 02-10-1910))

El uso de piedra brescada (o piedra en seco) sobre ladrillo y la decoración con platos de cerámica así como el uso de senderos con grutas de columnas inclinadas, quizá por el Park Güell barcelonés, y con paredes recubiertas de trencadís hacen pensar en una posible intervención de Gaudí.

Gaudí en aquella época trabajaba en la Seo mallorquina y en el citado Park Güell y, quizás ayudó en su ornamentación y en la urbanización del terreno. También se podría hablar de una posible influencia de Rubió i Bellver en el trabajo de la piedra sin desbastar y en el estilo gaudiniano de la obra.


Juan Bassegoda en su libro "El Gran Gaudí" y en otros no habla de esta obra por lo que es difícil que Gaudí interviniera. Hablando con él, tampoco me lo afirmó.

Tampoco sabemos mucho sobre su propietario, José Balet, que según el artículo de "La Ilustración Catalana" (02-10-1910), fue su director de obras. Podría tratarse de Josep Balet Graells, nacido en Manresa (Barcelona) y que se trasladó de Catalunya a Palma al ganar la concesión de la red de telefonía en Palma y que, además, poseía una tienda en la calle Palau Reial de distribución de películas cinematográficas de los Lumière, Gaumont y Pathé Frères, entre otros, negocio que continuó a gran escala su hijo Ramón Balet Raurich.



Como nota anecdótica, intercalamos una noticia publicada en la época en La Vanguardia sobre un robo en la casa el 18-05-1920

La villa también era conocida como "Sa Casa des Plats" por los platos de cerámica de la fachada.

Su desaparición fue una lamentable pérdida para el patrimonio balear

* * * * *

In El Terreno de Palma, probably on the current Passeig Marítim, stood "Villa Alegre" or "Son Alegre" owned by José Balet.

(Il. Catalana, 02-10-1910)

The use of braided stone (or dry stone) on brick and the decoration with ceramic plates as well as the use of paths with caves of inclined columns, perhaps by the influence on the Park Güell of Barcelona, ​​and with walls covered with trencadís suggest a possible authorship of Gaudí.

Gaudí at that time worked in the Mallorcan Seo and in the aforementioned Park Güell and, perhaps helped in its ornamentation and in the urbanization of the land. One could also speak of a possible influence of Rubió i Bellver in the work of the unbrushed stone and in the Gaudí style of the work.


Joan Bassegoda in his book "El Gran Gaudí" and in others does not talk about this work so it is difficult that Gaudí made this work. Talking to him, he did not tell me either.

Also, we don't know much about its owner, José Balet, who according to the article in "La Ilustración Catalana" (02-10-1910), was its director of works. It could be Josep Balet Graells, born in Manresa (Barcelona) and who moved from Catalonia to Palma when he won the concession for the telephone network in Palma and who also owned a store on Palau Reial street for the distribution of motion pictures of the Lumière, Gaumont and Pathé Frères, among others, business that his son Ramón Balet Raurich continued on a large scale.

As an anecdotal note, we interspersed a story published at the time in La Vanguardia about a robbery in the house on 05-18-2020

The villa was also known as "Sa Casa des Plats" because of the ceramic dishes on the facade.

His disappearance was a lamentable loss for the Balearic heritage

(Baleares, 11-08-1920)


dissabte, 1 d’octubre del 2016

BARCELONA - Anglí - Puig i Cadafalch retrobat

Fa uns dies en Josep Casamartina i Parassols em feia arribar la foto d'una casa que va trobar en l'arxiu online del Centre Excursionista de Catalunya (C.E.C.)  en el qual constava com a obra de Joan Rubió i Bellver, l'autoria del qual era força dubtosa.

La casa em resultava familiar i per l'estil semblava més de Puig i Cadafalch. Efectivament, així era. Vaig trobar el plànol que en el seu dia es va publicar en el llibre de la historiadora de l'art Andrea Mesecke, Josep Puig i Cadafalch (1867-1956). Katalanisches Selbstverständnis und Internationalität in der Architektur. L'Andrea Mesecke l'havia obtingut dels propietaris (en l'Arxiu del llavors municipi de Sarrià no hi constava).

  (foto que consta a l'Arxiu del Centre Excursionista de Catalunya)

(plànol en el llibre de l'Andrea Mesecke)

Així vam saber que corresponia a la casa Borrel (sic) que havia al carrer d'Anglí i que en la poca bibliografia de Puig i Cadafalch que en parlava sempre constava com a desapareguda.

Per altra banda, en Casamartina tenia vista una casa que l'encuriosia al carrer Anglí i que per la tanca semblava de Puig. Un cop confrontades, vam veure que es tractava de la mateixa casa.

La casa es va construir per al matrimoni format per Antoni Borrell i Soler i Maria Àngels Macià i Monserdà entre els anys 1908-1909 i pertany a l'"època blanca" de Puig. Àngels Macià era filla de Dolors Monserdà, sogra de Puig i Cadafalch.

Casamartina va poder contactar amb els descendents de la família, així Maria Amèlia Canals i Borrell li va passar algunes fotografies de l'àlbum familiar i li explicà la història de la casa.

              (Maria Borrell i Macià, filla dels propietaris, a la llar de foc de la casa)

Com es pot veure, encara podem trobar sorpreses en el món del modernisme.

Notícia apareguda a "El País" (Edició Catalunya), 14/09/2016



* * *

(la casa nevada)

Hace unos días Josep Casamartina i Parassols me enviaba la foto de una casa que encontró en el archivo online del Centro Excursionista de Cataluña (CEC) en el que constaba como obra de Joan Rubió i Bellver, cuya autoría que era bastante dudosa.

La casa me resultaba familiar y por el estilo parecía más de Puig y Cadafalch. Efectivamente, así era. Encontré el plano que en su día se publicó en el libro de la historiadora del arte Andrea Mesecke, Josep Puig i Cadafalch (1867-1956). Katalanisches Selbstverständnis und Internationalität in der Architektur. Andrea Mesecke lo había obtenido de los propietarios (en el Archivo del entonces municipio de Sarrià no constaba).

Así supimos que correspondía a la casa Borrel (sic) que había en la calle de Anglí y que en la poca bibliografía de Puig i Cadafalch que hacía referencia siempre constaba como desaparecida.

Por otra parte, Casamartina tenía vista una casa en la calle Anglí que por la valla parecía obra de Puig. Una vez confrontadas, vimos que se trataba de la misma casa.

La casa se construyó para el matrimonio formado por Antoni Borrell i Soler y María Àngels Macià i Monserdà entre los años 1908-1909 y pertenece a la "época blanca" de Puig. Àngels Macià era hija de Dolors Monserdà, suegra de Puig i Cadafalch.

Casamartina pudo contactar con los descendientes de la familia, así Maria Amèlia Canals i Borrell le pasó algunas fotografías del álbum familiar y le contó la historia de la casa.

Como se puede ver, aun podemos encontrar sorpresas en el mundo del modernismo.


Notícia aparecida en "El País" (Edición Catalunya), 14/09/2016



(El País, 15.09.2016)


* * *



A few days ago Josep Casamartina  Parassols sent me a picture of a house found in the online archive of the Centre Excursionista de Catalunya (CEC). In the archive was considered as a work of Joan Rubió i Bellver, a questionable attribution.

The house was familiar to me and seemed a project by Puig i Cadafalch. Indeed, it was. I had found the project of this house in a book published by the Art Historian Andrea Mesecke, Josep Puig i Cadafalch (1867-1956). Katalanisches Selbstverständnis und Internationalität in der Architektur. Andrea Mesecke had obtained it from the owners (in the Archive of the town of Sarrià it didn't exist).

So we knew that it corresponded to the Borrel house (sic), it was in Anglí street and that in some bibliography of Puig referred to it as dissapeared.

Moreover, Casamartina had seen a house in the Anglí street with a fence that resembled the work of Puig i Cadafalch. Once confronted, we saw that it was the same house.

The house was built for the marriage Antoni Borrell i Soler and Maria Àngels Macià i Monserdà between the years 1908-1909 and belongs to the "white period" of Puig. Àngels Macià was the daughter of Dolors Monserdà, mother in law of Puig i Cadafalch.

Casamartina took contact with the descendants of the family and Maria Amèlia Canals i Borrell gave him some photos from the family album and told him about the story of the house.


As you can see, we can still find surprises in the world of Art Nouveau.

You can see this article at "El País",  14/09/2016