ESTACIONS DE TREN NADOR-BATEL / LÍNIA ÁVILA-SALAMANCA

Quan estava preparant l'inventari d'edificis modernistes per al meu llibre "Inventario General del Modernismo" vaig "descobrir" l'existència d'unes estacions modernistes a la línia que anava de Nador a Batel a l'antic Protectorat del Marroc. Aquestes estacions eren les de Nador, Zeluan i Tauima, ara inexistents

                 Estacions de Nador i Zeluan

Seguint a Antonio Bravo Nieto i a d'altres les vaig atribuir a l'enginyer Leonardo Nieva.

Més endavant, en el bloc "Ferrocarriles de España" vaig trobar força informació sobre la línia. Els treballs d'esplanació de la línia els va dur a terme l'enginyer de camins José Roda cap al 1912, va començar a Nador i va arribar a Zeluan el desembre del 1912, el 1913 es va fer el brancal Zeluan i Sidi Sadik i els treballs es van interrompre el 23/06/1914. La represa la va dur a terme l'enginyer Leonardo Nieva.

Passo l'enllaç del bloc per si es volen més dades de la seva història:

http://www.spanishrailway.com/2012/04/26/ferrocarril-de-nador-a-batel-y-tistutin-estado-protectorado-de-marruecos/

El seu caràcter estratègic tant pel transport de mercaderies com de tropes va fer que el cabdill Abd-el-Krim les ataqués i destruís en la seva lluita per a l'alliberament de la zona.

La meva sorpresa va ser en consultar el bloc de José María Galindo Pérez sobre el seu viatge per la línia Béjar a Peñaranda, a la província de Salamanca.

Estació de Babilafuente

En aquest bloc vaig veure les fotos de tres estacions que (i aquí ve la sorpresa) eren idèntiques a les del Nord d'Àfrica: Aldealengua, Babilafuente i San Morales.

http://ferroloco.blogspot.com.es/2015/07/ancha-es-castilla-y-muchos-son-o-fueron_28.html

Vaig mirar de trobar qui les va dissenyar i aquí vaig trobar el lligam amb les africanes: en l'hemeroteca del diari de Salamanca "Libertad" en el mes de novembre de 1914 es parla de les estacions edificades per José Roda i del seu cessament com a enginyer de la línia.

Així, doncs, podem atribuir tant les de Nador, Zeluan i Tauima com les tres de la província de Salamanca a aquest enginyer de camins.

Desconec dades biogràfiques de José Roda. Si algú en tingués li agrairia m'informés.

Estació d'Aldealengua

Cuando estaba preparando el inventario de edificios modernistas para mi libro "Inventario General del Modernismo" , "descubrí" la existencia de unas estaciones modernistas en la línea que iba de Nador a Batel en el antiguo Protectorado de Marruecos. Estas estaciones eran las de Nador, Zeluan y Tauima, ahora inexistentes

Siguiendo a Antonio Bravo Nieto y a otros las atribuí al ingeniero Leonardo Nieva.

Más adelante, en el blog "Ferrocarriles de España" encontré bastante información sobre la línea. Los trabajos de explanación de la línea los llevó a cabo el ingeniero de caminos José Roda hacia 1912, comenzó en Nador y llegó a Zeluán en diciembre de 1912, en 1913 se hizo el ramal Zeluán a Sidi Sadik y los trabajos se interrumpieron el 23/06/1914. La reanudación la llevó a cabo el ingeniero Leonardo Nieva.

Este es el enlace por si se quiere continuar su historia:

http://www.spanishrailway.com/2012/04/26/ferrocarril-de-nador-a-batel-y-tistutin-estado-protectorado-de-marruecos/

Su carácter estratégico tanto por el transporte de mercancías como el de tropas hizo que el caudillo Abd-el-Krim las atacara y destruyera en su lucha para la liberación de la zona.

Mi sorpresa fue que al consultar el blog de José María Galindo Pérez sobre su viaje por la línea Béjar en Peñaranda, en la provincia de Salamanca vi las fotos de tres estaciones que (y aquí viene la sorpresa) eran idénticas a las del Norte de África. Estas son las de Aldealengua, Babilafuente y San Morales.

http://ferroloco.blogspot.com.es/2015/07/ancha-es-castilla-y-muchos-son-o-fueron_28.html

Busqué datos sobre quién las diseñó y aquí hallé el vínculo con las africanas: en la hemeroteca del diario de Salamanca "Libertad" en el mes de noviembre de 1914 se habla de las estaciones edificadas por José Roda y de su cese como ingeniero de la línea.

Así pues, podemos atribuir tanto las de Nador, Zeluan y Tauima como las tres de la provincia de Salamanca a este ingeniero de caminos.

Desconozco datos biográficos de José Roda. Si alguien tuviera le agradecería me informara.

Estació de Nador

When I was preparing the inventory of Art Nouveau buildings for my book " Inventario General del Modernismo" I "discovered" the existence of some Art Nouveau railway stations on the line running from Nador to Batel in the former Protectorate of Morocco. These stations were  Nador, Zeluan and Tauima now nonexistent

Antonio Bravo Nieto and others attributed them to the engineer Leonardo Nieva.

Later in the blog "Ferrocarriles de España" I found enough information about the line. The flatwork of the line were brought out by the engineer José Roda around 1912, began in Nador and reached Zeluán in December 1912. In 1913 was build the branch from Zeluán to Sidi Sadik and the work stopped at 23/06/1914. The resumption was carried out by the engineer Leonardo Nieva.

This is the link of the blog in case you want to continue the story:

http://www.spanishrailway.com/2012/04/26/ferrocarril-de-nador-a-batel-y-tistutin-estado-protectorado-de-marruecos/

This line had a great strategic value, because of the transport of goods or troops, So,  the leader Abd-el-Krim attacked and destroyed them in the struggle for the liberation of the area.

My surprise was when I was consulting the blog of Jose Maria Galindo Pérez about his journey through Béjar to Peñaranda. In the blog appears the pictures of three stations (and here my surprise) that are identical to those of North Africa. These are the railway stations of  Aldealengua, Babilafuente and San Morales, the three in the province of Salamanca, in the Northwest of Spain.

http://ferroloco.blogspot.com.es/2015/07/ancha-es-castilla-y-muchos-son-o-fueron_28.html

I looked for some information about who designed them. And, then appears  the link between the two areas. In the archives of the journal "Libertad" from Salamanca,in November 1914 there were some articles about these station and its builder, the same José Roda.

So, we can attribute all the stations (Nador, Zeluán and Tauima in Morocco and the three in the province of Salamanca) to the engineer José Roda.

Estació de San Morales

I haven't got any Biographical data about José Roda. I would appreciate if someone informed me.

PALAFRUGELL - General Guitart

La millor manera de conèixer l'autor d'un edifici és consultar els plànols originals del mateix. Per això hi ha dues maneres: o bé consultar els plànols (originals o còpies) que tinguin els propietaris i/o l'arxiu de l'arquitecte de l'època o bé consultar els Arxius Municipals, Històrics, Comarcals, etc.

Molts cops, però, els plànols s'han perdut o han desaparegut, en altres casos hi ha localitats on no era obligatori presentar-los en la llicència d'expedient d'obres.

En el cas dels Arxius públics et pots trobar que el plànol està signat per un arquitecte, mestre d'obres o enginyer que no és el mateix que el que té el propietari o l'arxiu d'un arquitecte. Això es deu en la impossibilitat en molts municipis que l'arquitecte municipal construís obra privada. En aquest cas si l'arquitecte municipal construïa obra d'un particular feia signar els plànols a un altre facultatiu.

Tot això bé, perquè l'altre dia vaig descobrir gràcies a la col·laboració de l'arxivera municipal de Palafrugell, la Concepció Saurí, que un edifici d'aquella localitat que sempre s'havia atribuït a l'arquitecte Josep Goday i bastit l'any 1910 (i així ho tenia en el meu Inventari del Modernisme), era en realitat obra de l'arquitecte General Guitart i del 1907. En aquest cas, hem vist que consultant l'Arxiu hem pogut esbrinar l'arquitecte autor d'una construcció.

General Guitart és un arquitecte amb obra modernista a diferents localitats catalanes: Barcelona, Gràcia (Barcelona), Sant Feliu de Guíxols, Palafrugell (cal esmentar la fàbrica de Can Mario i el seu dipòsit d'aigua), Alella, etc.

La casa en qüestió es troba al carrer Garriga i va ser promoguda per Juan Miquel.

Ara em queda passar per l'Arxiu aviam si puc obtenir una fotocòpia o fer una foto al plànol.

Aprofito per donar les gràcies a tots els arxivers i arxiveres que m'han permés consultar expedients d'obres i que m'han ajudat a trobar els autors, propietaris i anys de construcció de tants edificis. 

La mejor manera de conocer el autor de un edificio es consultar los planos originales del mismo, bien consultando los planos (originales o copias) que tengan los propietarios y/o el archivo del arquitecto de la época o bien consultando los Archivos Municipales, Históricos, Comarcales, etc.

Muchas veces, sin embargo, los planos se han perdido o han desaparecido. En otros casos, no se encuentran porque hay localidades donde no era obligatorio presentarlos con la licencia de expediente de obras.

En el caso de los Archivos públicos, hay planos firmados por un arquitecto, maestro de obras o ingeniero, distinto al que firma el plano que tiene el propietario o al del archivo del arquitecto. Esto se debe a la imposibilidad, en muchos municipios, de que el arquitecto municipal construyera obra privada. En este caso, si el arquitecto municipal construía obras para particulares, otro facultativo firmaba sus planos.

Esta introducción se debe a que el otro día descubrí, gracias a la colaboración de la archivera municipal de Palafrugell, Concepción Saurí, que un edificio de aquella localidad que siempre se había atribuido al arquitecto Josep Goday y datado en 1910 (y así lo tenía en mi Inventario del Modernismo), era en realidad obra del arquitecto General Guitart y del 1907. En este caso, consultando el Archivo hemos podido averiguar el arquitecto autor de una construcción.

General Guitart es un arquitecto con obra modernista en diferentes localidades catalanas: Barcelona, ​​Gràcia (Barcelona), Sant Feliu de Guíxols, Palafrugell (cabe mencionar la fábrica de Can Mario y su depósito de agua), Alella, etc.

La casa en cuestión se encuentra en la calle Garriga y fue promovida por Juan Miguel.

Aprovecho para dar las gracias a todos los archiveros y archiveras que me han permitido consultar expedientes de obras y que me han ayudado a encontrar a los autores, propietarios y años de construcción de tantos edificios.

TORTOSA - Francesc Escudé

A través de l’amic Lluís Salamó de Tortosa vaig conèixer la figura de Francesc Escudé, un polifacètic artista de Roquetes autor de moltes de les obres arquitectòniques modernistes de la capital del Baix Ebre i de les qual mai no consta la seva autoria per la seva manca de titulació acadèmica.

Francesc Escudé i Bosch va néixer a la veïna Roquetes el 1867, fill de Pere Escudé i de Teresa Bosch. A Roquetes el seu avi i el seu oncle materns van ser alcaldes i el seu germà, Josep Maria, va oficiar la seva primera missa l’1 de gener del 1886. De jove se’n va anar a Barcelona a estudiar a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi, i més endavant volgué començar la carrera d’Arquitectura, però no a Barcelona sinó a Madrid, desconeixem els motius d’aquest canvi.

Un cop a Madrid per tal de poder-se pagar els estudis il·lustra capçaleres de revistes gràfiques com ara “Blanco y Negro” i aviat entra a treballar en el taller de l’arquitecte barceloní Josep Grases i Riera amb el qual col·laborà, segons consta en diaris de l’època, en el monument que s’estava erigint en el Parque del Retiro en honor al rei Alfons XII. El 1903, mentrestant estudiava la carrera de Dibuix Arquitectònic – delineant- .

El 1902 torna a Tortosa per casar-se amb la seva cosina Carme Ferreres Bosch, encara que s’establiran a Madrid.

A punt de tenir el seu primer fill, decideixen que aquest neixi a Tortosa i allà s’establiran de forma definitiva. Maria naixerà el 3 de juliol del 1903 i Francesc Pere el 1906 (malgrat va morir al 1908).

Aficionat a la fotografia, un cop a Tortosa obrirà una galeria fotogràfica als baixos de la casa de Joan Brunet (c/ Cervantes, 3) on també es projectaven sessions cinematogràfiques. El 1905 obre el Cine Salón Escudé, refet per ell mateix .

Quant a la labor arquitectònica, comença dissenyant  diferents comerços com ara la Camiseria Andrade (Cervantes, 2; 1910) i la Drogueria Carpa (1911), per passar més tard a projectar edificis sencers del més pur estil modernista.

Com que no podia firmar els projectes dels mateixos, es val de la signatura del mestre d’obres Josep Maria Vaquer i és per això que sempre consta aquest com a autor dels mateixos en les diferents publicacions, inclòs el meu “Inventario General del Modernismo”

Gràcies a les cròniques dels diferents diaris i periòdics tortosins de l’època coneixem que Escudé és l’autor, entre d’altres, de la Casa Lamote de Griñon-Fonda Siboni (1911), la Casa Salvador Brunet (1913), la Casa-clínica del Dr. Sabaté (1914), la casa de Fernando Franquet (1914), el Banc d’Aragó (1918) i l’antiga Creu Roja. A Amposta, a més, dissenyà el casino el 1915.

Observant els elefants que fan les funcions de mènsules en la clínica del Dr. Sabaté, trobo que aquests iguals s’inspiren els que va utilitzar Grases en la seu de La Equitativa a Madrid a finals del segle XIX, al carrer d’Alcalá, 12-14. Per altra banda, aquesta és l’única equivalència entre ambdós edificis, un eclèctic en la seva totalitat i el tortosí amb una clara influència egípcia.

Escudé va morir als 53 anys a Tortosa, el 5 de febrer del 1919.

Valgui aquest petit article per rememorar les seves obres. A la vegada, manifestar el meu agraïment a Lluís Salamó per les dades i escrits facilitats i espero que algun dia els pugui reflectir en una biografia d’Escudé.

Dibuix "La Castañera" publicat a la revista Blanco y Negro el 17 de febrer del 1894

(signat per Escudé)

(fotos: Valentí Pons Toujouse)

A través del amigo Luis Salamó de Tortosa conocí la figura de Francisco Escudé, un polifacético artista de Roquetas autor de muchas de las obras arquitectónicas modernistas de la capital del Baix Ebre y de las que nunca consta su autoría por su falta de titulación académica.

Francisco Escudé Bosch nació en la vecina localidad de Roquetes en 1867, hijo de Pedro Escudé y de Teresa Bosch. En Roquetes su abuelo y su tío maternos fueron alcaldes y su hermano, José María, ofició su primera misa el 1 de Enero de 1886. De joven se fue a Barcelona para estudiar en la Escuela de Bellas Artes de Sant Jordi, y más adelante quiso empezar la carrera de Arquitectura, pero no en Barcelona sino en Madrid, desconocemos los motivos de este cambio.

Una vez en Madrid para poderse pagar los estudios ilustra cabeceras de revistas gráficas, entre ellas cabe mencionar "Blanco y Negro", y pronto entra a trabajar en el taller del arquitecto barcelonés Josep Grases Riera con el que colaboró, según consta en diarios de la época, en el monumento que se estaba erigiendo en el Parque del Retiro en honor a Alfonso XII. En 1903 estudiaba la carrera de Dibujo Arquitectónico – delineante.

En 1902 vuelve a Tortosa para casarse con su prima Carmen Ferreres Bosch, aunque se establecerán en Madrid.

A punto de tener el primer hijo, deciden que este nazca en Tortosa y allí se establecerán definitivamente. María nacerá el 3 de julio de 1903 y le seguirá Francisco Pedro en 1906 (falleció en 1908).

Aficionado a la fotografía, una vez en Tortosa abrirá una galería fotográfica en los bajos de la casa de Juan Brunet (c/ Cervantes, 3) donde también se proyectaban sesiones cinematográficas. En 1905 abre el Cine Salón Escudé, rehecho por él mismo en 1914.

En cuanto a la labor arquitectónica, comienza diseñando diferentes comercios como la Camisería Andrade (Cervantes, 2; 1910) y la Droguería Carpa (1911), para pasar más adelante a proyectar edificios enteros del más puro estilo modernista.

Como no podía firmar los proyectos de los mismos, se vale de la firma del maestro de obras José María Vaquer y es por eso que siempre consta éste como autor de los mismos en las diferentes publicaciones, incluido mi "Inventario General del Modernismo"

Gracias a las crónicas de los diferentes diarios y periódicos tortosinos de la época conocemos que Escudé es el autor, entre otros, de la Casa Lamote de Griñon-Fonda Siboni (1911), la Casa Salvador Brunet (1913), la Casa -clínica del Dr. Sabaté (1914), la casa de Fernando Franquet (1914), el Banco de Aragón (1918) y la antigua Cruz Roja. En Amposta, además, diseñó el Casino en 1915.

Observando los elefantes que hacen las funciones de ménsulas en la clínica del Dr. Sabaté, se aprecia la semejanza con los que utilizó Grases en la sede de La Equitativa en Madrid a finales del siglo XIX, en la calle de Alcalá, 12-14. Por otra parte, esta es la única semejanza entre ambos edificios, uno ecléctico en su totalidad y el tortosino con una clara influencia egipcia.

Escudé murió a los 53 años en Tortosa, el 5 de febrero de 1919.

Valga este pequeño artículo para rememorar sus obras. Asimismo, deseo manifestar mi agradecimiento a Luis Salamó por los datos y escritos facilitados y espero que algún día los pueda reflejar en una biografía de Escudé.

BARCELONA - Escoles Pies

Avui us presento una petita casa unifamiliar ja desapareguda. Es trobava al carrer de les Escoles Pies, al número 58, de Barcelona.

El propietari era Manuel Llambrichs i el seu autor el mestre d'obres Josep Graner Era d'una modernisme tardà, de l'any 1917, època en la qual ja manava el noucentisme.

la caseta presentava ferros amb filigranes modernistes, trencadís al damunt de les obertures, decoració floral i era asimètrica.

Josep Graner és amb tota seguretat l'autor més prolífic del modernisme i així ho recollo en el meu Inventari General del Modernisme, té obres no tan sols a Barcelona, sinó també a Breda, Montcada i Reixac, Sant Just Desvern, El Masnou, Badalona i localitats tan llunyanes com Saragossa (on va ser un dels introductors d'aquest estil) i Palma de Mallorca. A més, té signats els plànols de la casa que va projectar Francesc Berenguer a Xixon.

Graner, a banda del modernisme, va treballar en tots els altres estils de l'època: neoclassicisme, eclecticisme, noucentisme, neogòtic i també va projectar panteons.

Les seves obres més conegudes són la Casa de la Papallona al carrer Llançà de Barcelona, la casa que fa xamfrà entre la Gran Via i Rocafort i els magatzems del carrer Ortigosa.

Moltes de les obres que ell signa (entre modernistes i la resta existeixen més de 1000 projectes signats per aquest autor) no eren d'ell: ell era tan sols el que les signava, ja que eren projectades per arquitectes sense títol (Berenguer) o encara estudiants d'arquitectura o pels arquitectes municipals (aquest no podien bastir obra civil en les zones on exercien el seu càrrec i quan ho feien per legalitzar els plànols se servien de "firmons")

El projecte adjunt es troba en l'Arxiu Municipal de Sarrià-Sant Gervasi.

Hoy os presento una pequeña casa unifamiliar ya desaparecida. Se encontraba en la calle de las Escuelas Pías, en el número 58, de Barcelona.

El propietario era Manuel Llambrichs y su autor el maestro de obras Josep Graner. Era de un modernismo tardío, del año 1917, época en la que ya mandaba el novecentismo.

La casita presentaba hierros con filigranas modernistas, trencadis por encima de las oberturas, decoración floral y era asimétrica.

Josep Graner es con toda seguridad el autor más prolífico del modernismo y así lo recojo en mi Inventario General del Modernismo. Tiene obras no solo en Barcelona, sino también en Breda, Montcada i Reixac, Sant Just Desvern, El Masnou, Badalona y localidades tan lejanas como Zaragoza (donde fue uno de los introductores de este estilo) y Palma de Mallorca. Además, firma los planos de la casa que proyectó Francesc Berenguer en Gijón.

Graner, a parte del modernismo, trabajó en todos los otros estilos de la época: neoclasicismo, eclecticismo, novecentismo, neogótico y también proyectó panteones.

Sus obras más conocidas son la Casa de la Mariposa en la calle Llançà de Barcelona, la casa que hace esquina entre la Gran Vía y Rocafort y los almacenes de la calle Ortigosa.

Muchas de las obras que firma (entre modernistas y el resto existen más de 1000 proyectos firmados por este autor) no eran suyas: él solo era el que las firmaba, ya que eren proyectadas por arquitectos sin título (Berenguer) o todavía estudiantes de arquitectura o por los arquitectos municipales (estos no podían construir obra civil en las zonas en las que ejercían su cargo y, cuando lo hacían, para legalizar los planos utilizaban "firmones").

El proyecto adjunto se encuentra en el Archivo Municipal de Sarrià-Sant Gervasi.

EL FIGARÓ - escoles

L'edifici de l'Ajuntament i alhora de les Escoles del Figaró s'havia atribuït a l'arquitecte Manuel Joaquim Raspall i era datat d'entre els anys 1910-1911. En el meu inventari del modernisme creia que podria ser obra no d'en Raspall, sinó de Josep Maria Miró Guibernau, arquitecte actiu al Vallès (Cardedeu, Granollers) i a Vilanova i la Geltrú (d'on va ser arquitecte municipal)

Un cop revisada la premsa de l'època i la revista "La Construcción" del 1918, es pot dir que efectivament és obra de Miró Guibernau i edificada entre els anys 1914 i 1915.

L'obra en si té característiques similars a les que Raspall utilitzava en les seves cases del Vallès.

El edificio del Ayuntamiento y a la vez de las Escuelas de El Figaró se había atribuido al arquitecto Manuel Joaquim Raspall y se había datado de entre los años 1910-1911. En mi inventario del modernismo creía que podía ser obra no de Raspall, sino de Josep Maria Miró Guibernau, arquitecto activo en la comarca del Vallès (Cardedeu, Granollers) y en Vilanova i la Geltrú (en donde fué arquitecto municipal)

Una vez revisada la prensa de la época y la revista "La Construcción" del 1918, se puede afirmar que efectivamente es obra de Miró Guibernau y que se edificó entre los años 1914 y 1915.

La obra en si tiene características similares a las que Raspall utilizaba en sus casas del Vallès.